EL CONCERT DE TOTS SANTS VIST AMB PERSPECTIVA - Xavier Merino
Per motius personals,
no vaig actuar al concert de Tots Sants d’enguany del nostre Cor i el vaig
escoltar i veure des de l’espai destinat al públic. Públic que, seguint la
línia dels darrers anys, va ser molt nombrós.
El Cor Maragall es va
enfrontar a una obra, el Festino nella
sera del Giovedi Grasso avanti cena, obra del monjo benedictí bolonyès Adriano Banchieri, també conegut amb el
sobrenom de Bolognese per raó dels
seu origen. Una obra que, contra el que semblava a primera vista, té un grau
elevat de dificultat interpretativa.
El Festino, publicat el 1608, és un
madrigal grotesc i satíric amb vint quadres que retraten diferents situacions
vinculades amb la Commedia dell’Arte.
Ben representatiu de la música del renaixement tardà i començament del barroc,
conté madrigals, danses, mascarades, cançonetes, contrapunts, ...
Havent gaudit del
concert, com ja he dit, des del públic, se’m va fer molt difícil en aquell
moment, per una barreja de sensacions i emocions, de fer-ne cap comentari. Ara,
amb la perspectiva de les tres setmanes transcorregudes, miraré de fer-lo.
Vaig participar a la
majoria d’assaigs preparatius del concert i per això sé bé la dificultat de
cadascuna de les parts de l’obra. I puc dir que el nivell assolit, gràcies al
treball dur i esforçat de les i els cantaires dirigits impecablement per la
Sara va donar bons fruits. L’escenografia, molt ben treballada i aconseguida,
va convertir l’obra en un espectacle multicolor, una festa per a la vista.
L’acompanyament
musical del conjunt de violes de gamba, clavicèmbal, tiorba i guitarra barroca,
va ser excel·lent i cal felicitar els músics que hi van participar. El narrador
va fer que no es trenqués la continuïtat de l’obra entre una part i la següent
i va ajudar una mica a situar el públic en el tema que el Cor anava cantant. El
vestuari fou molt adient i els desplaçaments i moviments per l’escenari
mesurats i sense presses, fets amb naturalitat.
El concert va ser
espectacular i plaent per als espectadors que, al final, van aplaudir amb ganes
i satisfacció. I, realment, m’hauria agradat poder ser a l’escenari amb la
resta de companyes i companys.
En sortir algunes
persones em van fer diversos suggeriments per si els volíem tenir en compte per
a futurs concerts. En destaco tres: 1/ hauria estat convenient de projectar la
lletra de les cançons a fi que el públic entengués què es cantava. 2/ per
ratificar el compromís del Cor amb el procés històric que viu el nostre país el
bis hauria d’haver estat El Cant de la Senyera o una altra peça semblant. 3/
com a complement de l’anterior, em suggerien que, com ja hem fet en moltes
actuacions, hauríem d’acabar sempre els concerts amb aquesta obra com a darrera
del programa o com a bis.
Per resumir diria que
el públic en general va sortir molt satisfet d’aquest concert espectacular i
que va saber valorar l’esforç, no titànic però gairebé, de tots els intèrprets
que va haver-hi a l’escenari.
Xavier Merino – 22 de
novembre de 2014
Fotografia: Montserrat
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada