Blog Cor Maragall de Girona

“Et pots passar 40 anys anant a concerts i tocant un instrument i no sentir mai cap partitura d’una compositora”. A partir d’aquesta esgarrifosa constatació, la historiadora britànica Anna Beer va començar a investigar quin havia sigut el paper de les dones en el món de la composició. Sorpresa: segons la International Encyclopedia of Women Composers , n’hi ha hagut 6.000 des de Càssia, al segle IX, de qui es conserva un himne a Maria Magdalena, fins a l’actualitat. Per recuperar un llegat totalment desconegut, la historiadora s’ha fixat a Armonías y suaves cantos (Acantilado) en vuit dones que abasten un període de 400 anys i la música de les quals, tot i que parcialment, es pot trobar i escoltar.  Ja sabem que en altres àmbits de la creació artística les dones també han patit una invisibilitat absoluta, com per exemple Mary Shelley en la literatura, una autora que va publicar amb el nom del seu marit Frankenstein al segle XIX, o bé la pintora expressionista alemanya ...

Els diaris han publicat aquesta setmana la notícia segons la qual una màquina neotecnològica ha completat la simfonia D. 759, segons el catàleg de les seves obres, dita Inacabada , de Franz Schubert (1797-1828), un dels grans compositors austríacs del final del Romanticisme alemany, si és que el romanticisme s’ha acabat. Schubert va signar el manuscrit d’aquesta simfonia, que només té dos moviments en lloc dels quatre que són prescriptius i molt generalitzats en les simfonies del període classico-romàntic, l’octubre del 1822, és a dir, sis anys abans de morir. Si hagués volgut acabar-la, ho hauria fet abans de traspassar, per molt jove que passés a pitjor vida -¿hi ha millor vida que la dels que es dediquen a la música?-. Però no ho va fer, encara que és cert que va deixar esbossat el que hauria estat el tercer moviment, és a dir, un scherzo . Hi ha musicòlegs que opinen que Schubert va trobar tan bonic el segon moviment d’aquesta simfonia que va pensar que era millor dei...

Les pròximes setmanes, Barcelona serà escenari, en diversos auditoris, de tres Messies de Haendel, o Händel, cosa inusual. Però la nostra opinió és que no en sentirem cap d’impressionant, que no és el mateix que dir “bo”. El Messies de Haendel és un gran oratori barroc, solemne, compost el 1752, en plena maduresa del compositor. Que sigui solemne no vol dir que hagi de ser aparatós, ni espectacular, ni fulgurant: és ben cert que la música barroca, en especial la música religiosa, es componia per a pocs instruments i poques veus. Però d’ençà que Mendelssohn, al primer terç del segle XIX, va “recuperar” grans oratoris del XVIII, com ara la Passió segons sant Mateu , de Bach, els oratoris de caràcter religiós es van interpretar, fins fa pocs decennis, amb una ampul·lositat verament prodigiosa. Era la lectura “romàntica” d’una música que pertanyia a una estètica molt més reservada, menys fastuosa. El que té de barroc el Messies ho té en l’ordre compositiu, no gràcies a una...

  Arnold Schönberg (1874-1951) En la tradició de la música clàssica, sempre ha costat molt que els públics i la crítica acceptessin alguna novetat. No calia que fos la novetat que significa un compositor amb un llenguatge completament nou; n’hi havia prou que la música sonés d’una manera diferent del que la gent estava acostumada a sentir. Mozart va quedar eclipsat per molts compositors ja assentats, com Haydn i Salieri, i per d’altres que avui considerem uns patates. Un cas diferent és el de compositors, com he dit, radicalment nous; per exemple, Schönberg, que, considerant gastat el codi tonal que anava de Bach fins a Brahms i Mahler (amb certes innovacions), va “inventar-se” un codi harmònic i tonal completament revolucionari, com després va escaure als compositors de l’anomenat Segon Cercle de Viena. De la mateixa manera que l’estrena de la Consagració de la primavera , de Stravinsky, va provocar un daltabaix a París, l’any 1913, així la música de Schönb...