SCHUBERT - Jordi Llovet

Els diaris han publicat aquesta setmana la notícia segons la qual una màquina neotecnològica ha completat la simfonia D. 759, segons el catàleg de les seves obres, dita Inacabada, de Franz Schubert (1797-1828), un dels grans compositors austríacs del final del Romanticisme alemany, si és que el romanticisme s’ha acabat.

Schubert va signar el manuscrit d’aquesta simfonia, que només té dos moviments en lloc dels quatre que són prescriptius i molt generalitzats en les simfonies del període classico-romàntic, l’octubre del 1822, és a dir, sis anys abans de morir. Si hagués volgut acabar-la, ho hauria fet abans de traspassar, per molt jove que passés a pitjor vida -¿hi ha millor vida que la dels que es dediquen a la música?-. Però no ho va fer, encara que és cert que va deixar esbossat el que hauria estat el tercer moviment, és a dir, un scherzo. Hi ha musicòlegs que opinen que Schubert va trobar tan bonic el segon moviment d’aquesta simfonia que va pensar que era millor deixar-la com estava: el caràcter summament líric, elegíac i tot, d’aquesta segona part de l’obra pot induir-nos a pensar que no se li podia afegir, així com així, un scherzo, que sempre és, per definició, una part “relaxada” i juganera en tota simfonia del període que hem dit. Això és força plausible.

Però la qüestió és una altra. ¿Com pot afigurar-se algú que una sèrie d’algoritmes matemàtics poden suplir el geni d’un qualsevol compositor que en tingui? Podem imaginar-nos l’acabament, o la continuació, d’una obra com el Clave ben temperat, de Bach, que obeeix a una lògica serial molt glossada per una bona part de la música dita “clàssica contemporània”. Fins i tot en el cas d’una obra com el Rèquiem, de Mozart, podem creure en la versemblança de l’acabament que li va donar Süssmayer, amic del compositor nascut a Salzburg. Però ¿com es pot completar una obra en què no actuen solament els cànons de la composició simfònica, sinó, endemés i encara més, el geni del compositor?

Atorguem tant de valor a les noves tecnologies i a la dita “intel·ligència artificial”, que un espavilat (dos, de fet) s’ha dedicat a suposar com podia continuar una simfonia de la qual només tenim dos moviments, un esbós del tercer i res del quart. Qui ho ha fet no deu tenir ni la més petita idea del que es concebia com a “geni” a l’època romàntica: una categoria estètica que no té res a veure amb els “mecanismes” musicals -exagerem- del Renaixement, el Barroc o la Il·lustració. El Romanticisme, precisament, és l’època de la història de la música en què la intuïció, la inspiració i el menysteniment de la tradició van tenir una potència com no s’havia vist, ni s’ha vist, mai més. Cap algoritme ni cap tecnologia no podrà mai, possiblement, completar una forma musical de les que més s’han acostat al que entenem per una teofania: la manifestació del diví sobre la terra.

Article publicat al diari ARA el 9 de febrer de 2019

Il·lustració extreta de Viquipèdia