BACH, ARQUITECTE DE LA MÚSICA - Míriam Díez Bosch
Estàtua de Bach a Leipzig
Europa no es pot explicar sense
Bach, com Bach no es pot entendre sense Luter. Però importa, si Bach era o no
creient? El pastor luterà Alain Joly defineix com a “obra monumental” La
Passió segons sant Mateu de J.S. Bach, recitada per primer cop el
divendres sant 11 d’abril de 1729 a la Thomas Kirche de Lipsia. L’obra es va
compondre en un període de temps considerable, i és el resultat musical d’un
home profundament religiós. El compositor barroc Bach neix a Turíngia, la terra
de Luter, i és des de la fe de l’Església evangèlica que pensa i compon tota la
seva música. Corals, oratoris, cantates, misses i passions, totes revelen una força
espiritual que Joly defineix tant humana com divina, sublim i complexa. Bach és
un compositor universal i la seva obra és un exemple de la culturització del
cristianisme, que, en paraules del filòsof de la Granja d’Escarp Ferran Sáez,
no és res més que la capacitat que algunes obres de prestigi i qualitat han
tingut per donar forma a la nostra cultura. La Passió segons sant Mateu
de Bach o El Crist de Velázquez són expressions culturals en què el
missatge cristià ha pres cos al llarg de la història de la nostra civilització.
Són formes de culturització de l’herència cristiana. Ferran Sáez, que a més de
ser professor a Blanquerna acaba de publicar simultàniament tres llibres sobre
temes tan diversos com populismes, l’herència cristiana o l’ambigüitat de les
pantalles, considera que Bach encarna una de les realitats més sòlides del
cristianisme: haver configurat la cultura europea. Pot ser que qui rep la
música de Bach no tingui ni la més pàl·lida idea que aquest senyor era
religiós. No importa. Es pot transportar amb la seva música i no li cal
saber-ho. Nogensmenys, Bach va fer el que va fer perquè era creient. La seva
música no pretén catequitzar, però negar-ne l’origen espiritual seria un
disbarat i una falsedat. Ferran Sáez escriu que “cap religió es transmet per
telepatia”, i que “les catedrals avui estan plenes, però no de fidels”. Els qui
mentre em llegiu estan omplint la Sagrada Família són turistes en gran part,
però ser turista no és un equivalent a ser un robot insensible a la bellesa i
la força de la cultura, sigui cristiana o sigui pagana.
Giovanni Arledler, a la Civiltà
Cattolica, la millor revista per seguir les tendències culturals des d’un
punt de vista dels jesuïtes, creu que el pensament de Bach és cristològic: de
fet la creu és un leitmotiv indestriable en l’obra de Bach. Bach va
néixer ara, un 21 de març de 1685, i la seva és la família més musical que
coneixem: més de 120 membres de la mateixa saga es van dedicar a la música.
Bach ha seduït per la seva bellesa però també per la tècnica. Els qui ens vam
endinsar en el piano de petits vam ser entrenats amb Bach des dels inicis. Les Variacions
Goldberg o els Concerts de Brandenburg formen part del llegat
cultural europeu que Bach ens ha deixat. Bach és ja nostre i és indestriable de
l’humus cultural i musical universal, un “arquitecte de la música”, en paraules
del papa Benet XVI, amant de Bach i de la música que sap fer apologia de la fe.
Amb Bach tenim dues passions completes, La Passió segons sant Joan i La
Passió segons sant Mateu, on els protagonistes són el mateix evangelista
que descriu la narració i Jesús.
Bach era creient i crea una
música que reviu episodis religiosos. És molt interessant el cas d’escriptors
no especialment religiosos, com el mateix Oscar Wilde, que ha escrit a De
profundis una de les obres més tràgiques i doloroses sobre la vida de
Jesús, home turmentat. El també filòsof Ignasi Boada distingeix entre
evangelitzar i culturitzar el cristianisme. Evangelitzar és proclamar
l’Evangeli, mostrar la figura de Jesús com a origen i sentit de la vida.
Culturitzar és mostrar com el cristianisme pot trobar-se en el nucli de les
produccions culturals de qualitat. O com produccions clau de la cultura, com
Bach, són simplement inintel·ligibles sense el llegat i el missatge del cristianisme.
La culturització del cristianisme constitueix una via privilegiada de
transmissió de la serietat del cristianisme.
L’última pel·lícula d’Ingmar
Bergman va ser Saraband (2003), tota al voltant de Bach. Parla de la
culpa i de la dificultat del perdó, del càstig, de Déu i de l’absència de Déu.
Bergman, fill de pastor protestant, costa de llegir sense conceptes clau del
luteranisme. Amb tot, Ferran Sáez ens torna a ajudar: ni Saraband ni Persona
de Bergman són obres que puguem definir com a cristianes, però són
inintel·ligibles al marge de conceptes teològics de la tradició cristiana
protestant. Tota la desesperació, la fe perduda i enyorada, la llum i la foscor
excessives, les fiblades de la memòria o la vida sense col són eixos que el
luteranisme explica i que els mestres Bach i Bergman declinen. Emil Cioran
escriu: “La música de Bach és l’única raó per pensar que l’Univers no és un
desastre total. Amb Bach tot és profund, real, res no és fingit. El compositor
ens inspira sentiments que no ens pot donar la literatura, perquè Bach no té
res a veure amb el llenguatge. Sense Bach, jo seria un perfecte nihilista.” El
filòsof Cioran no es commou amb l’Evangeli de sant Mateu, però La Passió
segons sant Mateu de Bach té el poder d’allunyar-lo del nihilisme. Cioran
veia en Bach l’únic “argument” que prova que la creació de l’univers no pot ser
vista com un gran error. No és un aspecte menor, i menys venint d’un filòsof
com Cioran, disseccionador de la futilitat de la vida, freqüentador de
l’existencialisme i escèptic recalcitrant.
Article publicat a ElPuntAvui+ el 18 de març de 2019
Il·lustració extreta de Viquipèdia
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada