Blog Cor Maragall de Girona

  El mes de febrer vaig tenir notícia de la publicació d’aquest llibre gràcies al blog Totxanes, totxos i maons que el crític literari Joan Josep Isern manté al diari digital Vilaweb . El títol del llibre em va cridar l’atenció i, en haver llegit el que en deia Isern, em va atraure de seguida. L’autor, Oriol Pérez i Treviño , és musicòleg i assagista i, entre altres coses, crític musical del diari El Punt Avui . Ben segur que si sou lectors d’ El Punt Avui i aficionats a la música deveu haver llegit alguna o algunes de les seves crítiques, que destaquen pel to espiritual i poètic   amb què solen ser redactades. El llibre porta el subtítol Un dietari personal en forma de pelegrinatge pels cicles de cantates de Johann Sebastian Bach i s’obre amb una dedicatòria que diu: “Als meus pares per haver-me mostrat i ensenyat allò tan fàcil de dir, i difícil de fer: estima’m quan menys m’ho mereixo   perquè és quan més ho necessito”. A la Introducció l’autor explica que f...

      Robert Gerhard - Foto del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya La importància de Robert Gerhard i Ottenwaelder (1896-1970) en la història de la música europea del segle XX és inqüestionable. Només un oblit de la importància de l’alta cultura en la construcció del nostre imaginari col·lectiu ha fet que haguem prioritzat les gralles i la cultura popular en lloc de figures i titans com la d’aquest compositor, nascut a Valls el 25 de setembre. I esmento amb tota la intenció el tema de la cultura popular perquè Gerhard va ser-ne un gran defensor, ara bé, amb una mirada de saber inserir-la i fer-la dialogar dins de les directrius de la batejada per Anton Webern com «Nova Música». Molt em sembla, però, que la importància de Gerhard encara no ha calat excessivament en les directrius artístiques dels nostres equipaments. Si bé és veritat que dins de les programacions hi podem trobar la presència d’alguna obra seva, no és menys cert que això ha estat més...

Vista de l’interior de la catedral de Notre-Dame de París mentre les flames consumeixen la teulada del temple YOAN VALAT / EFE Va ser el premi Nobel de Literatura de 1981 Elias Canetti qui, a La Província de l’Home , va escriure: “La música és la vertadera història vivent de la humanitat.” No sabria explicar-los-hi però, dilluns, en conèixer la tràgica notícia de l’incendi de Notre-Dame de París, la frase canettiana va assaltar algun espai de la meva memòria. En efecte, la música és aquesta història viva perquè se’ns hi afirma tot allò relatiu als sentiments. Malgrat que, en el seu moment, no va ser una interpretació d’aquelles, diguem-ne, inoblidables, dilluns, el sotasignat, a través de l’exercici memorístic, es va poder traslladar fins a l’interior de la catedral parisenca, l’any 2006. Al temple del qual avui plorem la destrucció, el director nord-americà John Nelson va dirigir, al capdavant de l’Ensemble Orchestral de Paris i la Maîtrise de Notre-Dame, un dels cims de...