Blog Cor Maragall de Girona

  El cervell dels músics com Ezio Bosso (a la imatge) mostra una activitat més intensa quan una seqüència musical acaba d’una manera inesperada. / GETTY   N’hi ha prou amb escoltar la primera paraula que diu un conegut quan despenja el telèfon per saber si ha tingut un mal dia. Fins i tot la gent convençuda de no tenir oïda és capaç de percebre-ho. Com que tenim una tendència natural a buscar patrons, a comunicar-nos i a explicar històries, som especialment hàbils a detectar emocions en els altres. I, per això mateix, estem especialment dotats per a la música. Des d’abans del naixement, enregistrem la informació que rebem de l’entorn, la processem i n’extraiem pautes recurrents. Som capaços de fer prediccions i crear-nos expectatives que ens congratulen quan es compleixen. Això ho sabia Bach i ho saben Metallica i Lady Gaga. Perquè la música és la forma d’art que més explota aquesta perícia per discernir regularitats. Leibniz deia que la música és el plaer que experimenta la ment

    La música és un producte de la ment humana. No es coneix cap cultura que no l’hagi desenvolupada i que no la utilitzi. Això ha portat a proposar que la música és el llenguatge universal de la nostra espècie, més enllà de les paraules. Però, perquè això fos així, caldria que les diferents cultures i ètnies interpretéssim la música de manera semblant. Per examinar la qüestió, l’investigador Samuel A. Mehr i els seus col·laboradors, de diverses universitats i centres de recerca dels Estats Units, el Canadà, Alemanya i Nova Zelanda, han analitzat cançons d’ètnies molt diverses, les han comparades i han observat les apreciacions i emocions que despertaven en persones d’altres cultures. Una de les principals conclusions de l’estudi és que el fet musical està arrelat al cervell humà i és part comuna de la nostra espècie, per la qual cosa és compartit per totes les persones i, en conseqüència, es podria considerar un llenguatge universal. Música antiga La música, com el llenguatge pa

Pau Casals dirigeix l'Orquestra Pau Casals acompanyada de l'Orfeó Gracienc i Conxita Badia al Palau de la Música Catalana. (Foto: tornaveu.cat) El vespre del 18 de juliol de 1936, al Palau de la Música Catalana, s’hi estava fent l’assaig general de la Novena Simfonia de Ludwig van Beethoven que l’endemà s’havia d’interpretar al Teatre Grec de Barcelona per inaugurar l’Olimpíada Popular que organitzava la ciutat i que contraprogramava l’Olimpíada oficial de Berlín sota els auspicis del règim nazi. El dirigia Pau Casals i al davant hi tenia les veus valentes i il·lusionades dels cantaires de l’Orfeó Gracienc i una orquestra formidable: la que el mestre vendrellenc havia creat setze anys enrere. Un missatger enviat pel conseller de Cultura Ventura Gassol va interrompre les notes del geni de Bonn amb la notícia del cop d’estat militar i la necessitat d’aturar aquell assaig i demanar que tothom se n’anés cap a casa de seguida. Els acords de l’últim moviment d’aquesta simfonia, que