L'ORQUESTRA PAU CASALS l'orgull musical d'un país. Cent anys del somni d'un geni - Xavier Chavarria

Pau Casals dirigeix l'Orquestra Pau Casals acompanyada de l'Orfeó Gracienc i Conxita Badia al Palau de la Música Catalana. (Foto: tornaveu.cat)

El vespre del 18 de juliol de 1936, al Palau de la Música Catalana, s’hi estava fent l’assaig general de la Novena Simfonia de Ludwig van Beethoven que l’endemà s’havia d’interpretar al Teatre Grec de Barcelona per inaugurar l’Olimpíada Popular que organitzava la ciutat i que contraprogramava l’Olimpíada oficial de Berlín sota els auspicis del règim nazi. El dirigia Pau Casals i al davant hi tenia les veus valentes i il·lusionades dels cantaires de l’Orfeó Gracienc i una orquestra formidable: la que el mestre vendrellenc havia creat setze anys enrere. Un missatger enviat pel conseller de Cultura Ventura Gassol va interrompre les notes del geni de Bonn amb la notícia del cop d’estat militar i la necessitat d’aturar aquell assaig i demanar que tothom se n’anés cap a casa de seguida. Els acords de l’últim moviment d’aquesta simfonia, que conté el cèlebre «Himne a l’alegria», van ser l’emotiu comiat i un simbòlic punt i a part (o punt i final) no solament al concert de l’endemà, sinó a tot un projecte artístic i musical que Pau Casals havia endegat els darrers anys. Aquell excels instrument simfònic, l’Orquestra Pau Casals, va néixer exactament el 13 d’octubre de 1920, és a dir, fa cent anys justos.

            I cal reivindicar (i aquest centenari n’és una bona ocasió) l’enorme dimensió social de bona part dels projectes amb què Pau Casals inundà la societat catalana dels anys vint i trenta del segle passat. Casals tenia el convenciment que l’artista havia d’estar al servei de la comunitat, i en plena glòria, en el moment més àlgid de la seva carrera, sentí la necessitat de contribuir d’una manera decidida al millorament del món musical del seu país. Abandonà pràcticament la seva activitat com a solista i es lliurà a desenvolupar projectes d’una gran envergadura, entre els quals en destaquen poderosament dos: l’Associació Obrera de Concerts (de la qual ens ocuparem ben aviat) i l’Orquestra Pau Casals. En aquestes dues aventures, hi va invertir tots els esforços durant una quinzena d’anys i no sense entrebancs i reticències. I no solament van vigoritzar i van apujar el nivell de la vida musical del país, sinó que van despertar un gran interès arreu d’Europa i van propiciar la presència de grans figures musicals i l’estrena d’obres d’avantguarda, circumstàncies que van situar Barcelona en el primer pla de la cultura musical mundial.

Pau Casals dirigeix un assaig de l'Orquestra el 1934 al Palau de la Música Catalana (Foto: Fundació Pau Casals)

 

Un regal per al país

L’Orquestra Pau Casals va ser una de les aventures musicals més fascinants del segle XX. Sorgida del no-res, en un panorama musical empobrit, rebuda amb escepticisme i fins i tot amb hostilitat, i fruit del somni altruista d’un personatge visionari, va acabar tenint una trajectòria meteòrica (no sense esculls) que la va consagrar com una de les millors formacions orquestrals d’Europa. Un somni que va quedar escapçat per l’esclat de la Guerra Civil.

            Casals volia dotar Barcelona d’una orquestra a l’altura de les europees. Aleshores només n’existien un parell que malvivien en condicions laborals pèssimes, amb el sacrifici dels músics, que treballaven gairebé per amor a l’art. De fet, la intenció primigènia era ajudar les orquestres ja existents, però ni els seus directors tenien cap confiança en el projecte. Els músics d’aquestes orquestres estaven mal pagats i, en conseqüència, no seguien una disciplina d’assajos i treball estricta i els resultats eren decebedors.

            Casals sentia el deure moral i ètic de participar activament en el redreçament de la vida musical del seu país, de contribuir-hi en la mesura que li fos possible, i la creació d’una orquestra professional amb cara i ulls era l’oportunitat de fer realitat aquesta il·lusió. De fet, la reina Maria Cristina ja li havia proposat fer una orquestra d’aquestes característiques a Madrid. Ho hauria tingut tot de cara, però hi va renunciar: era a casa seva on més el necessitaven.

            Viatjant arreu del món, Casals havia vist grans orquestres, fins i tot en ciutats petites, que propiciaven un bon ambient cultural i artístic. Va descobrir nous models de treball col·lectiu i de gestió. A Catalunya hi havia prou matèria primera per a dur a terme amb garanties un projecte musical d’envergadura i d’èxit. Aquesta podia ser la seva contribució a la normalització cultural i musical del país, i probablement també intuïa que només ell podia aconseguir tirar endavant una empresa com aquella, per la seva capacitat de convocatòria, pel seu prestigi i el seu magnetisme, pel poder aglutinador de talents que un personatge com ell tenia. I també disposava d’un altre element indispensable per engegar un projecte com aquest: molts diners. Però calia engrescar no solament músics, inversors i col·laboradors, sinó també tota la societat.

            Casals tenia molta experiència com a director, havia dirigit arreu d’Europa i a Amèrica orquestres d’un gran prestigi internacional com la simfònica de Londres, la de Nova York, la de Viena, la Nacional de Praga, la de la BBC o l’Orquestra Lamoureux, amb la qual s’havia estrenat oficialment com a director a París l’any 1908, dirigint la Cinquena Simfonia de Beethoven. I s’hi va abocar en cos i ànima: va deixar de fer concerts com a solista i va invertir esforços titànics i tot el seu temps per tirar-la endavant. No perseguia el lluïment personal: va renunciar a la seva pròpia carrera com a violoncel·lista, com a figura individual, als viatges i al reconeixement arreu del món. No li feia por començar un projecte de cap i de nou, arriscat, a mitjà o a llarg termini i lluny d’afanys de protagonisme: ho feia pel bé de la comunitat.

            Al principi, la idea va despertar entusiasme. Casals va aconseguir interessar en el nou projecte diverses personalitats de l’àmbit social i cultural de Catalunya. L’orquestra estava formada per vuitanta-vuit músics a qui Casals pagava de la seva butxaca. Seixanta-sis pertanyien a l’orquestra del Gran Teatre del Liceu i la resta havien estat seleccionats entre els millors de Barcelona. Casals era tan exigent que va requerir dos trompes francesos perquè els catalans no tenien prou nivell. Es feien dos assajos diaris, un a dos quarts de tres de la tarda i l’altre al vespre a partir de tres quarts de deu, tots dos ineludibles fins i tot quan Casals va estar malalt. Les condicions econòmiques dels músics eren prou dignes. El germà, Enric Casals, era el primer violí i feia d’assistent del director.

            Inicialment, la temporada havia de durar dos mesos, repartits en dues tandes, just abans de l’inici de la temporada d’òpera al Liceu i just en acabar-se, a la primavera, per tal d’evitar coincidències de calendari. Però des del mateix moment de la formació de l’orquestra es van generar molts recels, fins i tot boicot, i es respirava una certa hostilitat per part del món musical.

Foto: Fundació Pau Casals

 

Paciència i perseverança, claus de l’èxit

L’estiu anterior a l’estrena de l’orquestra, Casals va treballar intensament la partitura d’una de les obres del primer programa, el monumental poema simfònic Ein Heldenleben (Una vida d’heroi), de Richard Strauss, amb una edició de butxaca de grafia microscòpica i densa que va acabar provocant-li una severa dolència ocular coneguda com a iritis. El remei de l’oftalmòleg va ser d’allò més contraproduent i els efectes van ser pitjors que la malaltia: Casals, afectat per un mal de cap intens i persistent, i amb greus dificultats visuals, va haver de fer llit. Els efectes del tractament van ser tan nocius que va tenir problemes visuals la resta de la seva vida.

            En acabar l’estiu, son germà Enric va iniciar els assajos tal com estaven previstos, però ell va voler incorporar-se al treball abans del que li havien recomanat els metges i els primers assajos van resultar dramàtics. Miraculosament va poder dirigir el dia previst per a l’estrena de l’orquestra, el 13 d’octubre de 1920, al Palau de la Música Catalana.

            Els primers anys van ser molt difícils: el públic no responia com s’esperava, i les forces vives del món cultural la ignoraven, li feien el buit; alguns protectors van abandonar el projecte. L’Orquestra va tenir set anys seguits de pèrdues. El dèficit, que va arribar a ser de dos milions llargs de pessetes, el va suportar Pau Casals de la seva butxaca. A partir de la vuitena temporada, però, va sortir dels números vermells i va començar a autofinançar-se. I tan bon punt el rendiment va millorar, les institucions van començar a obrir-li les portes i a donar-li tota mena de facilitats. Feia anys que Casals tenia el món musical sencer als seus peus, i era idolatrat i admirat per tot el món cultural i social. Però, curiosament, el reconeixement oficial al seu país no va arribar fins als anys trenta. El 1927 (quan ja tenia cinquanta-un anys) va ser nomenat fill predilecte de la vila on va néixer, el Vendrell; el 1934 va rebre un gran homenatge al Palau Nacional de Montjuïc, amb la participació de dues-centes institucions i associacions diverses i amb l’actuació de tres orquestres, i van batejar una avinguda de Barcelona amb el seu nom.

            L’Orquestra Pau Casals va durar setze anys, fins a l’inici de la Guerra Civil. Va fer un total de 363 concerts (una vintena per temporada), va arribar a tenir més de mil socis protectors i es va convertir en l’orquestra d’òpera de Barcelona, la resident del Gran Teatre del Liceu. Grans directors d’orquestra van elogiar-la; sovint ho feien enviant cartes plenes d’afalacs que es penjaven al taulell d’anuncis de la sala d’assajos. Hi van col·laborar solistes d’una gran categoria com Wanda Landowska, Serguei Prokófiev, Alfred Cortot, Harold Bauer, Eugène Ysaÿe, Fritz Kreisler, Pierre Fournier o Gaspar Cassadó; i la van dirigir com a convidats Richard Strauss (que, en una carta que va enviar a Casals i que es conserva com un tresor al Centre de Documentació de l’Orfeó Català, la va qualificar com una de les millors del món), Vincent d’Indy, Igor Stravinsky, Manuel de Falla, Arnold Schönberg, Anton Webern, Arthur Honegger, Paul Paray, Adrian Boult, Pierre Monteux, Otto Klemperer, Fritz Busch, Joaquín Turina, Lluís Millet, Joan Lamote de Grignon o Robert Gerhard.

            La fi del somni, l’últim concert oficial de l’Orquestra Pau Casals, va ser el 12 de juliol de 1937, en plena Guerra Civil, al Gran Teatre del Liceu.

Article de Xavier Chavarria publicat al núm. 725-726, maig-juny 2020, de la revista Serra d'Or.

Reproduït amb autorització de l'autor i la publicació.