EL MEU COR MARAGALL - Quim Pardàs

(en Quim, el primer per la dreta a la  segona filera)

El meu COR MARAGALL

Em demanen unes lletres amb motiu del 30é aniversari del Cor Maragall i de l’homenatge a la seva fundadora i directora Mª Àngels Alabert. La meva relació amb ambdós ve de molt lluny. Conec a la Mª Ángels de tota la vida, i conec el cor Maragall des de la seva fundació, doncs jo també hi era l’any 1979. La Mª Àngels, és encara per mi  l’Angelina, doncs és així com li dèiem i encara li diem els que l’hem conegut sempre.

Els meus primers records venen de Santa Eugènia, on ella i nosaltres vivíem d’infants i joves. Ella vivia al barri dels Bons Aires, com en dèiem llavors. Era  un carrer de cases baixes, que anomenàvem  carrer de l’oncle Tinu, l’oncle de la Mª Ángels, on n’hi tenia unes quantes. Aquell carrer portava directament a les hortes de Santa Eugènia, per on jo passava sovint per anar-hi, ja que els meus pares n’hi tenien una  i em feien anar  sovint a ajudar-los, cosa que no m’agradava gaire. Tot passant per aquell carrer em parava sovint per escoltar els sons d’una trompeta i unes portes més avall, d'un piano sonaven les rapsòdies de Listz o els impromptus de Schubert. La trompeta era la del Mestre Manel Saderra i el piano el tocava la llavors joveneta Angelina Alabert, que ja el dominava perfectament. Aquí vaig començar a gaudir de la música clàssica i no he deixat mai més de fer-ho.

Poc després ens trobàrem al Cor Parroquial de Santa Eugenia-Sant Narcís, on ella era organista i directora.

Els anys passaven i el cuc de la música creixia. Dissortadament jo no vaig poder estudiar música, com m’hauria agradat. Només vaig poder-ho fer uns pocs anys, quan en tenia  17 o 18, amb 4 companys més, de la mà de Mn. Fernando. Estudiàvem tots a casa meva amb un piano llogat al Sr.Camps, pel qual pagàvem 50 pessetes al mes. Eren temps molt diferents i calia treballar. La música ens quedava només per gaudir-ne escoltant-la.

La vida continuava: amistat, festeigs, casaments...  l’Angelina Alabert amb en Pere Coma, jo amb una altra Angelina, l’Angelina Feliu.  El que no havia pogut fer jo, estudiar música, ho feren de ben petites les meves filles, la Mª Àngels, la Lluïsa i la Montse. La  professora, qui havia de ser sino la Mª Àngels Alabert?.  Les dues primeres si dediquen professionalment i estic orgullós dels ensenyaments rebuts per la seva professora de sempre.

La Mª Àngels, dedicada plenament a la música i sobretot gaudint-ne. També a la família. Els seus fills Agustí i Gemma, són la prova de la influència materna en la seva projecció musical. Avui el seu talent musical és reconegut arreu. Del conservatori i de les classes particulars, n’han sortit un munt de bons músics que són testimoni del bon magisteri i dedicació de la seva professora Mª Ángels al llarg de tota la vida. També a destacat com a compositora. Ella viu i sent la música plenament.

Qui no s’emociona escoltant  el seu “Cant Espiritual”, amb la lletra de Joan Maragall?

I arribem al Cor Maragall. Era l’any 1979 i d’aquesta data venen els  30 anys que celebrem.  La Mª Àngels em va convidar a iniciar i participar en aquella aventura. El 10 de Novembre va tenir lloc el primer assaig. El primer concert, el 20 d’abril de 1980, als  Salesians, a l’aire lliure. Érem pocs, feia vent  i es feia difícil poder-nos fer sentir. D’aquell primer concert recordo entre altres, la Mercé i l’Agustí, les meves filles Mª Àngels i Lluïsa, la Marta Orts i pocs més. Ah, i en Narcís Fuster i en Xavier Merino, avui encara puntals del Cor. Aviat s’incorporaren, encara nenes,  la Sara Pujolrràs i la Gemma Alabert que devien tenir 10 o 12 anys. El Cor Maragall començava ben modestament però amb una gran il·lusió, sempre esperonats per la seva directora.

 Jo,  per motius professionals vaig deixar el Cor Maragall  dels primers  anys. La feina i la vida no dona a vegades per fer tot el que un voldria fer, però l’any 1991, ja més alliberat, la Mª Àngels em va convidar  a incorporar-m'hi novament. No em vaig fer pregar, ho esperava. Confesso que aquells anys van ser dels millors que recordo. M’hi vaig entregar plenament. A més de cantar vaig fer-hi diferents tasques: economia, concerts, viatges... El Cor Maragall era una segona família. Van ser uns anys de molta activitat musical on l’amistat amb els cantaires i la directora va ser molt intensa. 

La Missa del Gall i el ressopó de cada any eren espais d’amistat, d’alegria  i cants. Alguns anys canviava  la lletra  d’alguna nadala i la cantàvem en el ressopó un cop acabada la Missa,  En el del 15é aniversari, recordo que, amb la melodia  de “La Pastora Caterina”,  vaig canviar unes quantes estrofes. La primera deia així:

“Fou l’Alabert, l’Angelina,

qui una coral va crear,

la coral és cosa fina,

Cor Maragall l’hi ha posat”.

Una altra deia:

“Fa quinze anys que hem començat,

ja molts concerts hem donat,

i fins i tot a la Xina

arribarem a cantar”.

No hi ha arribat, però tot podria ser. Els versos no tenien cap qualitat, però volien expressar, amb una mica d’humor, el que jo sentia i el que feia el Cor Maragall.

La nadala de l’any 1994 amb la música de “La balada d’en Lucas”, també entre d’altres estrofes, deia més o menys aixó:

“En aquest “piscolabis” de Nadal

jo voldria recordar els anys passats,

d’una colla que cantar volia, i no en sabia,

quant naixia, el nostre Cor Maragall”

“Els assajos es van fent sense parar,

la Maria Àngels, ens segueix  encomanant

la joia de l’harmonia, i veient com cada dia

tot  cantant  es pot trobar, felicitat”.

En el 20é aniversari, l’any 1999, parodiant J.M. Serrat, cantàvem:

Ara ja tenim vint anys,

celebrem-ho amb molta força

i  cantem amb veu ben forta

per molts anys COR MARAGALL!

I així, per l’estil, continuava amb unes quinze o vint estrofes més.

Recordo amb especial emoció, sempre acompanyats per la Mª Àngels, les participacions a algunes “Setmanes Cantant” i a “Europa Cantat”. En aquelles estades a Herning (Dinarca) descobriem el Concert Sagrat de Duke Ellington, a Veszprém (Hongria) la Missa Brevis de Zoltan Kodàly i a  Linz (Austria), cantarem els deliciosos opus 93 i 104 de Brahms, dirigits per la noruega Greta Helgerod.  

A l’estada de Linz, Pere Romagós, per a tots l’Issac, cantaire que mereixeria un punt i apart dins l’historia  del Cor Maragall, ens va demanar d’escriure unes ratlles amb les impressions d’aquell viatge inoblidable. Jo vaig escriure aquestes ratlles davant d’uns preciosos jardins, a Linz, escrit que es va quedar l’Isaac i que uns anys més tard en motiu d’una trobada molt especial em va retornar. Era aquest:

  “Tots els colors del verd.

-Sí, tots els colors del verd que he viscut aquests darrers anys de retrobament amb el Cor Maragall.

-Verd, que ha agafat tots el matisos seguint el pas de les estacions d’aquests anys.

-Les maduracions intenses de Herning, de Vezpren i ara especialment a Linz.

-El verd càlid de la nostra amistat, de la vostra companyia, de l’alegria compartida.

-Verd intens de tanta música, de tants cants de joia, de tristesa, d’emoció, de pau, d’enyor... de felicitat...

-Verd madur d’agraïment per tants moments d’amistat profunda per haver pogut estimar plegats , cantar, riure, plorar...

-Verd fosc de la nit que ja s’apropa i de les meves llàgrimes al recordar tants moments irrepetibles. Són llàgrimes, però, que amaguen una espurna d’intensa felicitat”.

Com deia, l’Issac, és un amic molt  entranyable i un cantaire imprescindible  pel Cor Maragall. Ha fet de tot, canta bé, dibuixa millor, fa els cartells dels concerts. Tot assajant i cantant no para de dibuixar, i està atent als mes petits detalls de cada un i cada una dels cantaires. Aquelles seves llibretes d’apunts i dibuixos faran història. Però avui parlem de la petita història del “meu Cor Maragall” i de l’homenatge a la seva directora Mª Àngels.

Tot anava molt bé, poc a poc el Cor anava creixent. S’incorporaven noves veus, s’ampliava el repertori, el reconeixement del Cor Maragall i de la seva directora anava en augment i les actuacions arribaven a molts indrets del país i d’arreu d’Europa. Però  va arribar l’any 2000 i el meu cor em va fallar. No el Cor Maragall, sinó el meu cor físic. Un infart, 4 "by pass" i si us plau per força, la meva vinculació directa amb el Cor es va estroncar. En aquells dies vaig sentir molt propera l’estimació de tots els cantaires del Cor. M’agradaria remarcar el nom de cadascun que és va interessar per mi, però seria massa llarg. Vaig deixar de cantar, però no per això vaig deixar de sentir-me un membre més del Cor. He seguit la seva trajectòria fins avui. Els seus concerts, especialment els concerts de Tots Sants, han estat cita obligada de les fires de cada any.

I ara celebrem els 30 anys del Cor i homenatgem la seva directora. Cóm podia jo negar-me a escriure unes ratlles i participar en aquesta celebració i a l’homenatge a la seva directora de sempre? La dedicació sempre desinteressada i altruista, durant tants anys, bé mereixen un reconeixement públic d’agraïment i admiració.  Cóm ho farà ara el Cor Maragall sense la batuta de la seva fundadora?

Jo espero que aquesta vinculació continuarà sempre, que la llavor que ha sembrat durant tants anys haurà donat el seu fruit i que el seu Cor Maragall continuarà cantant amb més força que mai. Perquè el Cor Maragall és una institució a Girona. El Cor Maragall, ès més que un Cor! La música, el cant coral  i Girona necessiten la Maria Àngels i el Cor Maragall.

Podria encara escriure més records i  anècdotes, del que han estat per mi el Cor i els seus cantaires i de l’amistat i el reconeixement a la Mª Àngels, però acabo amb unes paraules que vaig escriure per a tots  pocs dies després de la meva operació de cor:

“Gràcies perquè us he sentit molt al meu costat i per haver pogut compartir amb tots vosaltres  tots aquests  anys de música i emocions, de tants assajos i concerts i per tanta amistat rebuda.

Gràcies Cor Maragall, gràcies Mª aria Àngels ".

Quim Pardàs

1 Novembre 2009

Publicat inicialment per Lluís Gil el 14 de novembre de 2009