NOSTÀLGIA - Quim Pardàs
En aquest escrit, i amb aquest títol, voldria reflectir els meus sentiments nostàlgics com a experiència personal en sortir del concert del Cor Maragall el dia de Tots Sants d’enguany. Va ser un molt bon concert. El repertori programat va oferir una línia creixent molt ben pensada. Hi hagué un inici suau, seriós i tendre a la vegada. El “Cinnamom i flor d’acàcia” de la recordada Àngels Alabert, seguit per “O vos omnes”, de Casals, la “Misèria” d’en Llach, “Ave Verum”, “Odi et amo”, “Ave Maria”, “Alfonsina i el mar”... i la “Moreneta en sou” donaren un clima de serenor i pau al concert. Continuaren amb tres peces de gospel, i la sorpresa de la interpretació del “Somewhere” per la Laura, de la qual espero una gran carrera (la saga d’en Robert es va obrint camí). “What a wonderful world”, “I am his child”... van donar pas a “El cant de les estacions”, que donà inici a una part més animada del concert, amb “Tourdion” “El Grillo” i “Bon Menú”. Els cantaires teníeu ganes de moure-us una mica i ho poguéreu fer amb el “Calypso” i el “Carnevale de Venècia”, per acabar amb el clàssic espiritual “I’m gonna sing”. Tot un programa molt ben estructurat, molt ben interpretat i amb la bona presentació de cada peça per part d’en Salvi de Castro i el suport musical del piano de Joan Sadurní. L’entusiasme dels cantaires i la destra direcció de la Sara s’encomanava al nombrós públic que gairebé omplia l’Auditori, gaudint d’aquest concert de Fires.
Tot escoltant el concert, la nostàlgia s’anava apoderant dels meus sentiments. D’aquí ve el títol d’aquesta reflexió sincera. Vaig escoltar amb goig, pau i alegria totes les peces. Vaig reconèixer i recordar la majoria de les cançons, alguna de les quals jo també havia cantat ja fa més de 20 anys. Malgrat la mascareta i la distància vaig reconèixer els bons amics: Xavier Merino, Narcís, l’Enric, l’Isaac, David, l’altre Xavier, Robert, Joan... i de les noies, l’Anna, la Teresa, (bona presentadora), l’altra Teresa, les Montses, Carme, Maria, Neus ... Segurament me’n deixo algun o alguna, però ja m’enteneu... Vaig trobar a faltar en Jordi i en Lluís. I, és clar, en Lluís Viñals.
D’aquells meus temps de cantaire, us recordo tant a tots! També aquella nena, Sara Pujolràs, juntament amb la Gemma, assegudes a part, perquè elles també eren molt petites... Mireu on han arribat: la Sara dirigint tan bé el Cor Maragall i la Gemma fent una gran carrera en el món de l’òpera...
No n’hi ha per sentir nostàlgia d’aquells vells temps que ja no tornaran?
Quim Pardàs, Concert Cor Maragall, 1/11/2021
En Robert, que no surt a la foto, diu que deu ser dels anys 82/83 perquè ell es va incorporar al cor el 1984.
ResponEliminaM'ha agradat el comentari de Quim Pardàs, tot i no conèixer-lo, perquè respon al meu sentiment de concert ben estructurat (gràcies, Sara!) i agradabilíssim de cantar. La Montse i jo ens hi sentim molt a gust i ben acollits. Gràcies a tothom!
ResponEliminaNostàlgia!!!
ResponEliminaA mesura que et vas fent gran aquesta paraula cada vegada és més merda. Al principi et fa gràcia quan et veus de petit, quan et veus d'adolescent, quan et veus de casat, quan ..., però collons, quan veus els fills petits ja et fa mitja gràcia (però encara una mica), quan es fan grans et comença a fer pensar (és on estic ara :-) i crec que entenc el que dius.
M'ha fet gràcia i recordar això que dius que "no n'hi ha per sentir nostàlgia d'aquells vells temps que ja no tornaran?", ja que és el que deia sempre el meu sogre (bé, ell afegia "viejos tiempos que alegres vivimos y ya no volverán"), després dels dinars/festes que fèiem (i que ja anàvem una "miqueta" carregats :-) ).
El sentiment és personal, però jo et dic de tot cor, que tinc nostàlgia dels temps de la coral en què jo era més jovenet i estava al mig entre el Senyor Lluís Viñals i el Senyor Quim Pardàs i que us trobo a faltar (i molt), malgrat darrerament ens estem veient més.
Així que, com inicialment definia a la nostàlgia com merda, li dic, nostàlgia ves a la puta merda.