DE L'ESPIRITUAL EN LA MÚSICA - Ofèlia Carbonell

  

La vocació de músic és difícil d’explicar. De fet, no sabria si dir-ne vocació, rutina o devoció, d’això que fem. Si català és qui viu i treballa a Catalunya, músic és tot aquell que embolcalla la pròpia vida al voltant del que sigui que per ell és la pràctica musical. Ja sigui el tocar, el compondre, el cantar o, simplement, l’escoltar. I allò que ho distingeix d’un hobby és precisament el que fa que no en puguis gaudir en els moments que la resta de gent et diu “quina sort que tens que ara podràs aprofitar per tocar i distreure’t”. Aquest any de pandèmia, molts hem vist agonitzar les ganes de fer música setmana rere setmana, mes a mes. Nosaltres amb el sentiment de culpa i la mascareta i, les muses, confinades.

Sense “deadlines”, sense perspectives, sense ni un sol objectiu, l’últim que vols és veure el teu ofici convertit en “passatemps”. Quelcom per distreure’t. Tu no fas música per passar-ho bé, ho passes bé fent música, que és molt diferent. Així, per primera vegada des que tenia els genolls pelats, he complert fins a tres setmanes sense tocar. Ni una nota. Mai a la vida havia passat tant de temps sense fer música. I no és que marxés enlloc, que els dos érem a casa, instrument i jo. És que no volia. I punt. Aferrada a la calor com a excusa, no tenia cap ganes de trobar-me asseguda, a punt per tocar per després adonar-me’n de la buidor d’aquest estiu. Fa soroll, un arbre, si ningú el sent caure? Fa música, un músic, si ningú se l’escolta? Els concerts que semblava que aguantaven, van acabar cancel·lats, i jo em mirava el cello i pensava “mira, quina sort que tens que podràs aprofitar per no tocar”. Però de seguida vaig notar que no tot aniria bé.

Mai m’he considerat una persona espiritual. No reso i no medito. No he tingut mai prou fe per endinsar-me en el món “running”, ni he buscat la penitència del terrible “spinning”. No practico cap esport, ni tant sols segueixo el Barça. Les formes de vida màgiques sempre m’han fet pujada, siguin deïtats o dietes increïbles. Un cop vaig anar a una classe de ioga al gimnàs del meu barri però l’experiència va incloure la meva persona xutant sense voler el man bun del hipser del costat, hiperventilacions, massa, massa mal d’abdominals i un atac d’ansietat ja a casa. Ara, sempre que he estat un temps sense tocar, ho he trobat a faltar. No tant per la música, que a cop d’Spotify puc trobar un munt d’interpretacions millors de les que jo mai podria fer i encara més sonant com sona un instrument durant les hores de pràctica; no, és un tema de ritual.

En la rutina hi ha ritual. En la pràctica hi ha cerimònia. I l’estudi i l’ofici tenen quelcom de devoció que ara tot just començo a acceptar. Quan un músic treballa ho fa cercant una veritat. Afinació, tècnica, ritme o interpretació, tot són maneres d’acostar-nos a un ideal que només existeix dins el nostre caparró. Aquella certesa que tenim de com ha de sonar una peça, quina manera de cantar-la en potenciarà el significat, com podem arranjar l’orquestració per aconseguir el so més d’acord amb allò que volem expressar. Als assajos de quartet sovint he presenciat veritables disputes, fins arribar a lo personal i poc faltava per les mans. Cadascú té una idea de com ha de sonar Mendelssohn, i per alguns aquesta és més sagrada que qualsevol amistat. Mirades furtives, gestos passivo agressius, mocs virulents i anar pujant els decibels fins acabar cridant.

Però és que és complicat. Fer música és perseguir un infinit que només intuïm. I aquests dies sense tocar, jo he trobat a faltar aquest treball meditatiu, la concentració d’escoltar els harmònics per saber si una nota està veritablement afinada, la introspecció en sentir tots els nervis, porus i pèls del canell per saber si realment tinc el braç en sintonia amb l’arc. Enfrontar-me a una partitura per mirar de trobar què és per mi allò cert, quin és el meu ideal. On és el meu Déu?

El pianista Glenn Gould va dir una vegada que si ell creia en Déu, creia en el Déu que fos que havia inspirat a Bach. I és que més enllà dels vint fills i el “fast-composing” d’en Joan Sebastià produint música per cobrir tota necessitat parroquial, la barreja d’ofici i inspiració que caracteritza el compositor de compositors no pot respondre només a unes ganes de musicar l’evangeli. En la seva música hi ha recerca, innovació i ciència. Hi ha veritat, o la seva versió d’aquesta. Podria ser que la música fos per ell un llenguatge encara més exacte que el parlat per acostar-nos a la seva divinitat. Allò bo, bell i veritable, amagat en una progressió d’acords del preludi d’alguna suite.

La perfecció d’una obra, tant en concepció com en interpretació, reflecteix la perfecció que representa Déu, sigui el Déu que sigui, va escriure el director Sir Elliot Gardiner a la seva biografia. Aquesta perfecció, totalment subjectiva, íntima, és el que fa que la música sigui una cerca constant, una pregària per arribar a allò espiritual en l’art. I això no és només un tema de la clàssica. La música jazz, estretament lligada a les oracions cantades en les plantacions de cotó, ha tingut sempre una gran càrrega espiritual. Mentre els blancs que la consumien la consideraven la música de la festa, del vici i els baixos fons, aquells qui la fan saben que la música ha estat tradicionalment el llenguatge emprat per cercar a Déu. A “Love Supreme”, Coltrane musica un salm escrit per ell mateix. Els ritmes i articulacions de la seva melodia coincideixen perfectament amb les síl·labes del seu poema religiós. I és a través de l’instrument, a través del seu do musical, que el pot interpretar més fidelment a la seva idea, a la perfecció. Els músics joves que ara pugen reconeixen sovint les influències de la sonoritat gospel en la seva música, ja que l’entorn de les misses gospel va ser el primer espai on van entrar en contacte amb la música intencional.

Com ja he dit, jo, pobra de mi, no em sé ni el “pare nostre”, però no puc evitar donar voltes sobre què té la pràctica musical que em dona la pau com un germà. Si per una banda la música ha estat presa com a canal i llenguatge per arribar a Déu, sé que actualment nosaltres prenem a Déu com a símbol i pretext per arribar a la veritat de la música. Escoltant les obres corals del nostre compositor Joan Magrané, que diu aprofitar el valor estètic del fet religiós en la cultura catalana, no puc sinó sentir com es fa tot llum, tot vitralls i tot colors. I no necessito conèixer absolutament res de cap evangeli per gaudir-ne i sentir que és tan gros com és.

Quan enmig del confinament les Tarta Relena treien disc, una noia que segueixo a Instagram deia que l’escoltéssim si, entre tanta desgràcia, necessitàvem una excusa per resar i no sabíem com. I no podia haver llegit res més encertat. El gregorià progressiu o folk tronadet de les Tarta Relena evoca un sentiment de pregària a una verge millennial que bé podria ser la Sailor Moon. O la música en si mateixa. Qualsevol cosa que voldríem que ens salvés. Aquesta reapropiació dels llenguatges artístics que fa anys estaven destinats exclusivament a coses importants, a l’església i a Déu, ens poden servir ara per fer important la música. Tornar a l’art per l’art. Explicar la catarsi que mai arriba, el ritual sense divinitat. Jo, de moment, mentre intento recuperar la força als dits practicant les seves suites a meitat de tempo, seguiré dient que el meu déu ara i sempre és Bach.

 

 

 

Article d'Ofèlia Carbonell publicat a la revista digital núvol.com.

https://www.nuvol.com/musica/classica/de-espiritual-en-la-musica-117208

Fotografia de l'autora treta de nuvol.com.