CONCERT A L'AUDITORI "JOSEP IRLA" - GICOR - Xavier Merino
El dia 7 d’octubre al vespre vam cantar per primera vegada a
l’Auditori “Josep Irla”, de l’antic hospital de Santa Caterina, seu
actual de la Generalitat a Girona.
El concert va ser la cloenda de l’acte organitzat per GICOR (Associació Gironina de Prevenció i Ajuda a les Malalties del Cor) per presentar les seves activitats per al curs 2011-2012 que acaba de començar. És una associació que desenvolupa una activitat molt intensa adreçada als seus afiliats i al públic en general. Un dels membres més actius d’aquesta entitat és el nostre estimat Quim Pardàs, bon amic i excantaire del Cor Maragall.
Vam començar el concert amb tres cançons del Renaixement: El Grillo, de Josquin des Prés, Cucú, cucú!, cançó masclista, poca solta i un pèl lúbrica del poeta, músic i clergue castellà Juan del Encina, i Il est bel et bon, de Pierre Passereau, cançó humorística i desenfadada. Els dos primers autors van viure durant la segona meitat del segle XV i primeres dècades del XVI, mentre que Passereau ja és plenament del XVI.
La cançó catalana La filadora, en una original i divertida versió de F. Vila, seguida de la mallorquina Ton pare no té nas, harmonitzada per Baltasar Bibiloni, juntament amb Angelina, canço haïtiana d’A. de Pradine amb arranjament de S. Källman, van constituir la part popular del programa.
La part més espiritual la formaren An irish blessing, balada irlandesa harmonitzada per James E. Moore Jr, i dues obres de Franz Liszt, Ave Maria i L’Eternel et son nom, amb motiu del segon centenari de la naixement d’aquest autor romàntic.
La Geographical Fugue, del compositor alemany Ernst Toch, obra ben curiosa i original formava part d’una suite, tota parlada, estrenada l’any 1930, i és l’únic fragment que se n’ha conservat.
Va cloure el concert el Cant de la senyera, de Lluís Millet, amb lletra de Joan Maragall, de qui es commemora enguany el centenari de la mort.
En tot moment ens vam sentir acollits i acompanyats pel públic que ens va aplaudir calorosament. Va ser una sorpresa ben agradable l’obsequi, al final del concert, d’una rosa per a cada cantaire i un ram per a la Sara Pujolràs, la nostra directora (volia posar-hi l’adjectiu “exímia”, entre nostra i directora, però he pensat que la Sara no s’ho agafaria gaire bé i me n’he estat).
Xavier Merino, 8 d’octubre de 2011
El concert va ser la cloenda de l’acte organitzat per GICOR (Associació Gironina de Prevenció i Ajuda a les Malalties del Cor) per presentar les seves activitats per al curs 2011-2012 que acaba de començar. És una associació que desenvolupa una activitat molt intensa adreçada als seus afiliats i al públic en general. Un dels membres més actius d’aquesta entitat és el nostre estimat Quim Pardàs, bon amic i excantaire del Cor Maragall.
Vam començar el concert amb tres cançons del Renaixement: El Grillo, de Josquin des Prés, Cucú, cucú!, cançó masclista, poca solta i un pèl lúbrica del poeta, músic i clergue castellà Juan del Encina, i Il est bel et bon, de Pierre Passereau, cançó humorística i desenfadada. Els dos primers autors van viure durant la segona meitat del segle XV i primeres dècades del XVI, mentre que Passereau ja és plenament del XVI.
La cançó catalana La filadora, en una original i divertida versió de F. Vila, seguida de la mallorquina Ton pare no té nas, harmonitzada per Baltasar Bibiloni, juntament amb Angelina, canço haïtiana d’A. de Pradine amb arranjament de S. Källman, van constituir la part popular del programa.
La part més espiritual la formaren An irish blessing, balada irlandesa harmonitzada per James E. Moore Jr, i dues obres de Franz Liszt, Ave Maria i L’Eternel et son nom, amb motiu del segon centenari de la naixement d’aquest autor romàntic.
La Geographical Fugue, del compositor alemany Ernst Toch, obra ben curiosa i original formava part d’una suite, tota parlada, estrenada l’any 1930, i és l’únic fragment que se n’ha conservat.
Va cloure el concert el Cant de la senyera, de Lluís Millet, amb lletra de Joan Maragall, de qui es commemora enguany el centenari de la mort.
En tot moment ens vam sentir acollits i acompanyats pel públic que ens va aplaudir calorosament. Va ser una sorpresa ben agradable l’obsequi, al final del concert, d’una rosa per a cada cantaire i un ram per a la Sara Pujolràs, la nostra directora (volia posar-hi l’adjectiu “exímia”, entre nostra i directora, però he pensat que la Sara no s’ho agafaria gaire bé i me n’he estat).
Xavier Merino, 8 d’octubre de 2011
Introduït inicialment per Lluís Gil el 10 d'octubre de 2011
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada