Ahir,
9 de maig, vam fer un concert ben agradable al Jardí dels Alemanys, a
l’antiga caserna del mateix nom, un indret ben acollidor i agradable
recuperat per a la ciutat deu fer uns vint-i-cinc anys. Va fer un matí
assolellat i resplendent en tots els aspectes i això ens va aixecar els
ànims, ens va donar força i optimisme i, en conseqüència, seguretat. Una
bona part del públic va romandre allí tot el concert, mentre que una
petita part eren visitants de Girona, temps de flors, que passaven i
s’hi entretenien una mica.La cançó més emotiva que vam cantar va ser Idil·li,
amb lletra del renaixentista Antoni Careta i Vidal i música de Joan
Altisent, músic català polifacètic del segle XX. És una cançó d’amor,
molt íntima i extraordinàriament romàntica, que fa vibrar l’ànima fins
als seus racons més profunds, més ‘escondits’.
La pluja de pètals d’acàcia que la va acompanyar hi va donar encara més
emoció, la va ambientar molt bé i va emblanquir el cabell dels qui
encara no el tenen blanc. Aquest matí de bona hora mirava el massís del
Canigó des de la finestra de casa i pensava: “Hi deuen haver planta
acàcies?” Era ben blanc.
La
part catalana del concert la van complementar dues cançons del País
Valencià que van obtenir el favor del públic, que les va aplaudir amb
ganes. El “Bolero de Guadassuar”, tradicional d’aquest poble de la Ribera Alta,
entre l’Alcúdia i Algemesí, seriosa i senyorívola, que contrasta
fortament amb el Xumba, Xumba, alegre i irònica, de la gresca. És una
petita contribució a prendre consciència de la riquesa musical
tradicional dels Països Catalans.
La
brillant i joiosa “O voso galo comadre”, les sudamericanes
“Humahuaqueña” i “Balaio”, les afroamericanes “Goodnight” i “Deep
River”, amb tot el ritme i la profunditat que caracteritza aquesta
música. “Tourdion”, cançó francesa que originalment devia ser de
taverna, va servir per iniciar i cloure el concert.
Una anècdota simpàtica va ser la presència del pelegrí que ahir, Sant Miquel de primavera, començava el seu camí des de la Catedral (antigament
dedicada a Sant Miquel), on l’acabaven de beneir, fins al Mont Saint
Michel, a Normandia, on arribarà el dia de Sant Miquel de setembre. El
poeta Josep Tarrés, amic i descobridor de tradicions gironines, ens va
explicar que enguany es complia el mil·lenari d’aquest pelegrinatge que
s’havia fet durant molts segles i que és cent anys anterior al de ant
Jaume de Galícia.
Goso
dir que va ser una bona actuació, feta amb tota la il·lusió i molt ben
acollida pel públic. La clau d’això? Seguir ben atentament les
indicacions de la Sara que, com diu el salm, “ens guia per camins segurs”.
La foto del cor és d'en Jordi i l'Olga i la de l'Isaac i el pelegrí, de l'Anselm.
Publicat inicialment per Lluís Gil el 12 de maig de 2010
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada