ELS ASSAIGS PANDÈMICS - Joaquim Güell i Poch

 

Tot va començar el mes de març amb el confinament domiciliari. Van ser uns mesos que, tancats a casa, no podíem assajar en grup. Vam intentar fer-ho per via telemàtica però els resultats van ser més aviat decebedors. Quan no es penjava la connexió, el retard feia que no anéssim junts, fins que al final aquests tipus d’assaig el vam deixar de banda. Alguns ho intentaven sols però, tot i la seva voluntat, no se'n sortien; els faltava el caliu de la unitat, del conjunt, saber-se recolzats pels altres cantaires. En resum, faltaven els altres cantaires. També hi havia l’interrogant sobre quines peces s’havien de fer, ja que no teníem clar quin concert podríem fer. Anàvem veient com, de mica en mica, s’anul·laven una darrere l'altra les actuacions pendents.

 

Però no tot ha estat dolent. Quan les autoritats van permetre reunir-nos en grups de vint persones va començar una experiència totalment nova. Podíem assajar amb les mesures de seguretat que tots sabeu, a l'aire lliure, els homes en un lloc i les dones en un altre. Sempre s'havia dit que a l'aire lliure assajar era dificultós: que si la veu es perd, que si fa vent, etc. Però, tot i aquestes dificultats, vam recomençar els assajos. Uns assajos en llocs totalment diferents, no habituals: en els jardins i patis dels diferents cantaires que molt amablement els van oferir quan, des de la Junta, vam demanar llocs per poder assajar. Uns eren més lluny de Girona que els altres, però això no importava, perquè ens podíem tornar a trobar, podíem cantar altra vegada.

 

Tots en vam poder gaudir. Vam fer molta feina. No només de solfa, sinó també de companyonia. És veritat que no podíem parlar amb el cantaire del costat, com abans, però de tota manera el teníem al costat; això sí, més lluny. Quan el temps va deixar de ser bo per fer l'assaig a l’exterior, el vam haver de fer en locals grans que es poguessin ventilar bé i on es poguessin mantenir les distàncies de seguretat. Ja no era el mateix.

 

Quan torni el bon temps espero que puguem fer assajos tots junts, sense separació ni mascareta, i que recuperem els assaigs a l’aire lliure. Vist en perspectiva, aquells assajos no eren tant dificultosos, no anaven tant malament, ni la veu marxava tant, ni el vent molestava tant...

 

Joaquim Güell i Poch, 7 de novembre de 2020

Fotografies de l'arxiu del Cor Maragall