EL CANT A LA LITÚRGIA – Entrevista al germà Andreu Martínez, monjo de Montserrat – Mireia Rourera

El monjo de Montserrat Andreu Martínez és un apassionat de la música. Foto JUANMA RAMOS

“Gairebé no hi ha res que uneixi més una assemblea que el fet de cantar”

Coincidint amb els 50 anys de les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia, el monestir de Montserrat ha tornat a editar l’Himnari dels fidels (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), amb himnes per als diversos temps de l’any litúrgic i per a diverses festes litúrgiques. És un himnari molt pràctic: primer hi ha una pàgina amb l’himne, la melodia i tota la lletra, a la pàgina següent hi ha l’acompanyament de l’orgue, després hi ha les partitures per fer les quatre veus, i després, les partitures per cantar-lo a tres veus. Entre himne i himne s’hi reprodueixen gravats i dibuixos del pare Oriol Diví (1924-2013), famós internacionalment pels seus exlibris, de manera que el llibre és, alhora, una obra d’art.

Què és l’‘Himnari dels fidels’?

És un recull d’himnes per ser cantats en diferents temps litúrgics de l’any : l’Advent, Nadal, Quaresma, Pasqua i altres solemnitats, per exemple Pentecosta, la Mare de Déu del 15 d’agost... El més important són els textos que va escriure el pare Hildebrand M. Miret (1921-2010). Ell havia estat en contacte amb la tradició de l’Església d’Anglaterra de cantar els himnes i va quedar meravellat dels himnes que cantaven i de com aquella gent els cantava, a tota veu i amb una sensació de convenciment. I va voler que aquells cants també els poguéssim fer nosaltres, en català i per cantar a la nostra Església. A partir del 1950, un cop torna a Montserrat, va publicar en fulls aquests himnes, que van tenir un èxit extraordinari perquè va coincidir amb el Concili Vaticà II i la reforma de la litúrgia que va propiciar l’ús de les llengües vernacles i la participació dels fidels.

Fins aleshores els himnes encara estaven escrits en llatí?

En llatí, que la majoria de gent no entenia, i, a més, no era una cosa corrent que l’assemblea cantés perquè més aviat aquesta és una tradició que ens ve d’altres Esglésies. Els himnes els cantaven les comunitats religioses però la gent que anava a missa no, la gent era més de cants devocionals a la Mare de Déu o a un sant. Aquí, a Montserrat mateix, els himnes només els cantem quan són celebracions concretes, no són una cosa de cada dia. Nosaltres, els monjos, cantem himnes en llatí a laudes, a vespres, a completes... però aquests himnes de què parlem són els que han de ser cantats per l’assemblea, la gent.

En sortir l’himnari, el 1950, devia ser un xoc passar del llatí al català!

I tant! Hi va haver un treball i una voluntat de posar la llengua catalana a l’abast de tothom, però al mateix temps de vestir-ho amb música bona.

I com són aquests himnes?

El pare Hildebrand Miret va escriure uns himnes que la lletra conté tota la doctrina d’aquella celebració, poemes de molta qualitat on apareix tota la simbologia del dia de la festa o del temps litúrgic que vivim. Un cop escrits els himnes, el pare Ireneu Segarra, que va ser director de l’Escolania durant quaranta anys, hi va posar la música. Dos dels himnes, però, estan musicats pel pare Gregori Estrada, organista de Montserrat durant molts anys i creador de les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia.

La música ha afavorit que els himnes fossin molt cantables.

Sí, és una música molt accessible que ha fet que tothom els pugui cantar. Alguns d’aquest himnes, com el de Quaresma, el de Nadal o el de la Mare de Déu d’Agost, són molt populars i es canten en moltes parròquies catalanes. Altres himnes que no són tan famosos esperem que ara amb la reedició d’aquest himnari ho acabin sent. L’Himne de Santa Cecília, per la festa dels músics, o l’Himne de Sant Joan, tenen lletres molt entenedores i música molt accessible. Per exemple, en aquest darrer himne de Sant Joan sí que parla del predecessor de Jesús que batejava al Jordà, però també parla de les fogueres, de la festa dels Països Catalans. És, doncs, molt popular.

Quins himnes són els més coneguts?

El que segurament és més conegut a les parròquies és l’himne de Quaresma: “Oh, Déu, digneu-vos a escoltar benigne la veu del vostre poble penitent que altra vegada del seu viure indigne perdó us demana i prega confident.” També és molt conegut del de Pasqua “Oh, canta, canta la victòria”... Però depèn de les parròquies. A les que jo havia estat abans d’entrar al monestir, el de Santa Cecília era el que cantàvem més.

La primera edició dels himnes...

Va coincidir amb el Concili Vaticà II i es vas fer gràcies a la gran empenta que tenia el pare Hildebrand, que era un molt bon escriptor i estimava molt la llengua catalana. I que venia d’Anglaterra influït per la importància que en aquell país es donava als himnes i tot el que suposava d’integració dels fidels en cantar-los. Però també en aquell primer himnari va tenir molta força l’aportació del pare Gregori Estrada, que tot i que aquí només té dos himnes, va ser la persona que va dir: “Hem de fer cantar l’assemblea!”

Aquesta idea del P. Gregori va ser la llavor de les trobades de cant?

Sí, una mica abans del 1970 es va posar en contacte amb grans directors com Oriol Martorell, Leo Massó o Lluís Virgili, personalitats musicals de l’època a qui els va explicar el seu projecte, que era que volia fer cantar l’assemblea, que creia que la gent havia de cantar, que la participació dels fidels en els cants era important en l’aspecte musical i cultural. El pare Gregori opinava que el cant fa comunitat, i volia que hi hagués gent que sabés dirigir una assemblea, encara que fos la d’una parròquia petita. És així com van néixer les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia, de les quals aquest any hem celebrat la cinquantena edició.

Què són aquestes trobades?

Es tracta d’ensenyar als animadors de cant que després dirigiran les assemblees de les seves parròquies, tot i que a vegades ve gent que no està en cap parròquia sinó que està en un cor, o ve gent que senzillament només vol formació. Durant una setmana, els participants, que no han de ser forçosament músics de carrera, reben classes, aprenen com s’ensenya una cançó, com s’ha de tractar l’assemblea, i comparteixen les seves experiències amb altres animadors de cant. A més a més, poden participar en la vida monàstica de l’abadia de Montserrat, cosa que és una experiència. La majoria de persones que venen són apassionades del cant i tenen deler per aprendre.

I en les trobades canteu, sobretot, temes de Montserrat?

Quan el pare Gregori va muntar les primers trobades, Montserrat ja tenia un repertori propi, i és amb el que treballem, sí. Les trobades duren una setmana i naturalment ens hem de cenyir a un programa, això no vol dir que després les parròquies canten el que volen; però nosaltres intentem que es treballi sobre la base d’una qualitat.

La música és imprescindible a l’església.

Jo diria que una missa sense cant és menys viscuda, una missa sempre ha de tenir cant. La música uneix; gairebé no hi ha res que uneixi més una assemblea que el fet de cantar. Si un dia vas a missa i es recita murmurant el Pare Nostre, cadascú pel seu cantó, no hi ha sensació de comunitat. En canvi si es canta sí que es fa comunitat. La idea de les trobades és intentar donar una bona base als directors perquè l’assemblea pugui cantar bé. Sempre és bo cantar, però l’assemblea ha d’estar ben dirigida per cantar millor.

Però després a les parròquies fan el que poden, suposo.

Hi ha la broma aquella que diu : “No és el mateix cantar la missa que cantar a la missa”, perquè passa que al final tothom canta una mica el que vol i et pots trobar que en un casament cantin Signore delle cime, que és un cant fúnebre, o que et cantin l’Ave Maria de Schubert en un funeral. La litúrgia té uns cants propis que s’han de cantar, però després les parròquies canten el que poden. I fan ben fet; sempre és millor que no cantar.

A cada parròquia hi ha alguna persona que s’encarrega de la música.

Això és el que hauria de ser, una persona que anés introduint la gent al cant, vetllant per la qualitat de la música... Sovint pensem que s’han de cantar grans cançons en una litúrgia, i no és així; si és que la música ja està en els diàlegs de les misses de cada dia: “El Senyor sigui amb vosaltres”, “i amb el vostre esperit”, “aneu-vos-en en pau”, “donem gràcies a Déu”, “beneïm el Senyor”...o el Pare Nostre.

Per celebrar els 50 anys de les trobades heu reeditat l’‘Himnari dels fidels’.

La darrera edició era del 1970 i ja feia molts anys que estava esgotat, i començava a passar que es cantaven menys. Impulsat també per la Comissió de les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia, en els últims anys s’han editat Salms responsorials de Montserrat, el 2010, El diumenge a Montserrat, el 2016, i Quatre salms responsorials per a cant i guitarra, del P. Gregori , el 2019.

L’Himnari no deixa de ser un homenatge a diversos monjos de Montserrat.

Montserrat són unes pedres, un santuari, l’Escolania, la Mare de Déu i la comunitat. I la comunitat està formada per persones que han tingut el seu paper durant anys, cadascú ha deixat la seva petjada. I sí, en aquest llibre hi ha obra de cinc monjos: el pare Hildebrand M. Miret, autor dels textos; el pare Jordi M. Pinell, que va ser l’autor de l’himne Cant d’acció de gràcies; el pare Ireneu Segarra, un dels grans compositors de Montserrat que va musicar la majoria d’himnes; el pare Gregori Estrada, que va compondre la música de l’Ascensió i el de Sant Joan Baptista, i el pare Oriol Diví, que és l’autor dels gravats.

Reflecteix el que és Montserrat?

Sí. És un treball que s’havia fet a partir d’unes persones molt preparades, persones que Montserrat havia enviat a fora a estudiar i a preparar-se i que quan van tornar van donar molts fruits i van enriquir molt la comunitat. El que va fer el pare Hildebrand amb aquests himnes va ser explicar la vivència de cada festa. El mèrit és que ho va fer de manera planera, amb textos que s’entenen bé però no són banals. Fa poc el P. Agustí Piqué, organista amb prestigi internacional, em deia: “Heu de fer un disc d’aquest llibre!”

I el fareu?

Encara no hem trobat el temps per fer-ho. El que sí que sortirà ara, el 28 de novembre i coincidint amb la celebració que farem aquí, a Montserrat, per celebrar els 50 anys de les Trobades de Cant, és un disc cantat per un cor amb tota de música del pare Gregori Estrada. Ja fa un temps vam editar Respirar el segle, la biografia del pare Gregori (1918-2015) que va escriure un alumne meu de la Sénia, en Joan Todó, que va tenir molt èxit perquè hi ha moltes persones avui que el van conèixer, el recorden i l’admiren.

Tindrà ressò, el disc.

És un pas molt important per donar a conèixer la música del s. XX a Catalunya. La música del P. Gregori és una mostra de l’aportació que ha fet Montserrat a la cultura, a la música i a la litúrgia.

Aprendre a cantar a Montserrat

Moltíssims anys abans de fer-se monjo de Montserrat, l’Andreu Martínez, un enamorat de la música, ja pujava cada any a l’abadia per participar en les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia, que ha acabat dirigint al costat de la benedictina de Sant Benet Natàlia Aldana i Montserrat Lluvera, que és animadora de cants d’una parròquia de l’Hospitalet de Llobregat. De fet, el pare Andreu va començar a participar en aquestes trobades d’animadors de cant l’any 1972 “perquè –explica– el capellà del meu poble, la Sénia, devia veure que no cantava prou bé i em va enviar a Montserrat.” Creu ara que allò “va ser una bona inversió” i que el que va fer el capellà del seu poble amb ell “és el que haurien de fer les parròquies que volen que la seva assemblea canti, i canti bé: formar els animadors”. Encara recorda amb emoció que va arribar a conèixer el pare Hildebrand i que va ser ell qui, sabent que la darrera edició de l’Himnari dels fidels s’havia esgotat, els va animar fer-ne una reedició, que és el que han fet ara. “Encara guardo el paper on ens va escriure que havíem de tornar a editar l’himnari”, diu. També va conèixer el fundador de les Trobades, el P. Gregori Estrada, qui, amb el temps, li passaria el relleu de l’organització.

Article publicat al diari El Punt Avui el 10 d'octubre de 2020

https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/1860944-gairebe-no-hi-ha-res-que-uneixi-mes-una-assemblea-que-el-fet-de-cantar.html

 

Entrades complementàries:

LA IMPORTÀNCIA DELS CORS – John Rutter - http://elcormaragall.blogspot.com/2020/08/la-importancia-dels-cors-john-rutter.html

LA MÚSICA RELIGIOSA ERA DEL CLERGAT I LUTER LA VA SOCIALITZAR – Entrevista a Josep Marc Laporta - http://elcormaragall.blogspot.com/2020/02/la-musica-religiosa-era-del-clergat-i.html