DOS ANYS DESPRÉS DE LA MORT DE L’IRIS
El 9 de setembre de 2024 es va instal·lar la bicicleta blanca a la cantonada del carrer de l’Illa amb el C. de Josep Viader, a tocar l’Escola d’Idiomes, lloc de l’atropellament. L’acte, amb uns dos-cents participants, va ser molt emotiu. En podeu trobar més informació en aquest mateix bloc amb l’enllaç https://elcormaragall.blogspot.com/2024/09/liris-un-any-despres-salvi-de-castro.html.
Enguany vam tornar a fer una trobada al mateix lloc el mateix 9 de setembre, organitzada per la família i l’entitat Mou-te en bici amb una assistència d’unes dues-centes persones, com l’any passat, tots colpits pel record de l’Iris i d’altres ciclistes víctimes també d’atropellaments. Xavier Coromines, president de l’entitat llegí un manifest i el germà de l’Iris, l’Eduard, llegí un text molt ben construït que va commoure i va arribar al cor de tots els assistents. Com l’any passat vam cloure l’acte amb el cant de la benedicció irlandesa An irish blessing.
A continuació trobareu els textos llegits a l’acte, l’article que en publicà al Punt Avui la Clara Ribas i la traducció de la benedicció irlandesa.
MANIFEST DE MOU-TE EN BICI
Bona tarda.Voldríem agrair la presència de tanta gent en aquest acte de record, de solidaritat i de denúncia.
De record de l’Iris, de la col·locació d'aquesta bicicleta blanca, un clam continu que diu a tothom que hi passa la necessitat d'evitar conduccions temeràries i perilloses, de solidaritat amb la família i amics.
Però també de denúncia. Desgraciadament hi ha hagut un altre homicidi d'un ciclista a Viladamat el mestre de Fornells, Josep Serra i Ventalló. En aquest cas com el de l’Iris I també de la Tina. Els causants dels fets s’estan tan tranquils a casa. Reclamem un canvi. Si la justícia és lenta els detinguts haurien d'esperar els judicis a la presó, els que han matat, conduint beguts, drogats, indocumentats, irresponsables. no poden davant d’ aquests fets, gaudir de la vida, quant han estat responsables d’una mort.
La violència vial s'ha d'aturar, així com qualsevol altra classe de violència al món.
Gràcies i bona nit.
Tal dia com
avui, ara ja fa dos anys, ens trobàvem a uns deu minuts en cotxe d’aquí, a
l’hospital Josep Trueta. Faltaven 54 minuts perquè l’Iris ens deixés. És clar,
nosaltres no ho sabíem amb tanta exactitud. Recordo que estàvem a l’habitació
amb ella i ens vam posar a cantar per intentar deixar de sentir el soroll de
totes les màquines que hi havia allà dintre. Ho vam fer fatal, desafinàvem com
condemnats, però potser perquè esperàvem que l’Iris es despertés i ens renyés
per estar-ho fent tot tan malament. Òbviament, no va passar, ja ho sabeu tots.
Vam sortir de
l’hospital sense saber ben bé què acabava de passar, vam haver d’esperar a
l’endemà per acabar d’entendre que res d’això havia estat un malson. Bé, més
ben dit, no havia estat somniat. Sí que era un malson, un de llarg, dolorós i
guionitzat amb una malícia especial perquè el primer dia que vam anar al
tanatori —de fet encara no hi havíem ni arribat— vam saber, mitjançant un
titular de diari, que la justícia posava en llibertat a la presumpta homicida.
D’aquí a tres dies farà dos anys d’això també. Recordem, que ni tan sols tenia
carnet de conduir. Bé, l’havia tingut, però falsificat. Semblaria que el va
obtenir com a presumpta clienta dels falsificadors del cas LOKI, un dels casos
de falsificació més grans de la història d’Espanya i fins i tot d’Europa. Resulta
que el sistema judicial espanyol, excessivament garantista, impedeix que una
persona pugui romandre a la presó més de setanta-dues hores sense que ningú ho
demani, així que va poder sortir al cap de dos dies i mig.
En altres
paraules: la justícia permet que un investigat/acusat s’aprofiti del dol per
una persona estimada, intel·ligent i sensible, en benefici propi sense que res
ni ningú pugui fer-hi altra cosa. Ni tan sols si aquesta persona torna a agafar
el cotxe, mantenint-se com a perill per a la societat.
Cada any que
passa és una condemna més per a la família, per als amics, per als companys,
per a tothom qui se l’estimava i, de retruc, per a tots els gironins que veiem
com autobusos, patinets i cotxes se salten semàfors, senyals, excedeixen la
velocitat o passen a ser del tot imprevisibles per la manca d’intermitents. Cada
mes que passa és un mes més en què els ciutadans estem en perill per culpa dels
conductors temeraris que se’ls endarrereix la seva condemna. El nostre cas no
és excepcional. Quants casos d’atropellaments mortals hi ha a l’any? Quants
casos hi ha on els investigats/acusats surten impunes amb una simple multa? Les
respostes a aquestes preguntes són tancades, però darrere de les xifres
concretes, tots aquí sabem que hi ha vides trencades que mai recuperaran la
plena normalitat.
Tal dia com
avui, però ara ja fa dos anys.
La bici blanca espera justícia
Clara Ribas Donato
– El Punt Avui – 16.09.2025
Ja fa dos anys que hi és. En una cruïlla d’un carrer
de Girona, una bici blanca espera. Cada 9 de setembre, família i companys –la
gran majoria són músics– s’apleguen al punt on és fermada, per fer-se companyia
en el record i en el dol. I per cantar.
L’Iris tenia 21 anys. Anava en bici. Va ser
atropellada per un cotxe. Així de cru, així de simple. Almenys així hauria de
ser, de cru i de simple. Però la realitat s’entossudeix a ser més amarga, si és
que això és possible. Al desconsol per la mort de l’Iris s’hi suma la ràbia
d’haver de suportar que la justícia no faci el seu curs. Ja des del primer
moment, la família va haver de veure com la persona que conduïa aquell maleït
dia de setembre, sortia en llibertat al cap de setanta-dues hores perquè ningú
havia demanat el contrari. A qui va fer la llei no se li va acudir que, quan
perds un fill, trigues molt més de tres dies a eixir de l’estat de xoc i a
tenir una mínima capacitat de reaccionar.
"Vam sortir de l’hospital sense saber ben bé què
acabava de passar. Vam haver d’esperar a l’endemà per acabar d’entendre que res
havia estat un malson. Bé, millor dit, no havia esta somniat. Sí que era un
malson, un de llarg, dolorós i guionitzat amb una malícia especial perquè, quan
anàvem cap al tanatori –de fet encara no hi havíem arribat– vam saber,
mitjançant un titular de diari, que la justícia posava en llibertat la
presumpta homicida.” Així ho narrava el germà, que afegia: “En altres paraules:
la justícia permet que un investigat/acusat s’aprofiti del dol per una persona
estimada, intel·ligent i sensible, en benefici propi sense que res ni ningú
pugui fer-hi altra cosa. Ni tan sols si aquesta persona torna a agafar el
cotxe, mantenint-se com un perill per a la societat”, advertia amb veu
enrabiada.
Cada setembre, l’Iris serà recordada vora la bici
blanca. Els seus li cantaran la dolça peça irlandesa Until we meet again.
I els portaveus de Mou-te en Bici reclamaran més mesures de seguretat per als
vehicles de dues rodes. Es repetirà el ritual tant temps com faci falta
intentant que el dol no dolgui tant. Cal esperar, però, que l’any que ve ja hi
hagi una data per al judici o que s’hagi avançat mínimament en el procés
judicial. El camí a recórrer és molt dur i tota ajuda és poca.
AN IRISH BLESSING
Que el camí et surti a rebre.
Que el vent bufi sempre
a la teva esquena.
Que el sol il·lumini
tèbiament la teva cara,
i la pluja caigui suau
sobre els teus camps.
I fins que ens tornem
a trobar,
fins que ens tornem a
trobar,
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada