Penderecki i les seves aportacions al repertori coral - Redacció Revista Musical Catalana
Krzysztof Penderecki el 2008
La mort avui, als 86
anys, del compositor polonès Krzysztof Penderecki posa fi a una de les grans
carreres artístiques del segle XX en els terrenys de la creació i la direcció
d’orquestra. Òperes, simfonies, peces de cambra i instrumentals, bandes sonores
però també una singular contribució a la música per a cor constitueixen el
llegat d’aquest músic.
Nascut el 23 de
novembre del 1933 a la ciutat polonesa de Debica i format a l’Escola Superior
de Música de l’Estat de Cracòvia -centre que va acabar dirigint-, Penderecki va
debutar internacionalment amb només 26 anys en guanyar els tres primers premis
en un concurs organitzat per la Unió de Compositors Polonesos. Estrofes, Emanacions i Els
salms de David són els tres primers títols previs al Lament a
les víctimes d’Hiroshima per a cinquanta-dos instruments de corda i
amb gran innovació textural amb què va cridar definitivament l’atenció.
Webern, Boulez i
Stravinsky són les influències primerenques més evidents en un compositor, en
realitat, inspirat en diversos períodes en una època en què l’avantguarda
estava dominada pel postserialisme i les preocupacions aleatòries de Boulez i
Stockhausen.
Més enllà dels
experiments en notació, percepció del temps i tècniques instrumentals, que
alguns han batejat com a “sonorisme” i que van protagonitzar sobretot les obres
compostes fins la dècada dels seixanta, l’elecció dels grans temes universals i
un retorn progressiu a les formes clàssiques van despertar l’escepticisme,
primer, i la controvèrsia, després, sobre la importància de la seva figura.
El repàs cronològic de
la seva producció coral, tota d’inspiració religiosa i fruit de la seva
militància reconeguda en el catolicisme, esdevé doncs alhora un recorregut per
l’evolució estilística d’un compositor per qui escriure aquest tipus de música
va ser una necessitat imperiosa.
Així, poc després dels
seus primers èxits, Penderecki va presentar la seva pròpia versió de l’Stabat
mater, el poema atribuït al monjo del segle XIII Jacopone da Todi que narra
amb tota cruesa la desesperació de Maria al peu de la creu on Crist ha estat
sacrificat. Escrita per a tres cors a capella, l’obra combina fragments parlats
amb escenes cantades que es caracteritzen pel dramatisme i l’ús de tècniques
serials, dissonàncies i recursos tímbrics innovadors, sense oblidar certes
al.lusions a la tradició més purament clàssica i fins i tot barroca.
Aquest Stabat
mater es troba en la gènesi de la Passió segons Sant
Lluc composta en commemoració del mil·lenari de Polònia però estrenada
el 1965 a la ciutat alemanya de Münster. En aquest cas, la seva visió
apocalíptica va generar tant l’aplaudiment com la crítica, més enllà del guardó
amb què va ser distingida l’obra, un dels dos premis Itàlia que el compositor
va rebre al llarg de la seva vida.
Cinc anys més tard,
Penderecki va estrenar la primera part del seu díptic Utrenja,
oratori sobre l’enterrament i la resurrecció de Crist a partir de textos de
l’església eslàvica relacionats amb la litúrgia ortodoxa russa, que plana sobre
el llenguatge d’aquesta obra que, sense ser una missa, s’estructura en les
mateixes parts que el ritu litúrgic. La segona part, més brillant i joiosa que
la primera –solemne i continguda- va veure la llum l’any següent, el 1971, novament
a la catedral de Münster.
Altres obres
significatives de la dècada dels setanta són el Canticum canticorum
Salomonis –compost per encàrrec de la Fundació Gulbenkian de Lisboa-,
el Magnificat –a petició de la ràdio austríaca per al Festival
de Salzburg- i els oratoris Credo i Te Deum.
I ja al tombant de la
dècada dels vuitanta, Penderecki va afrontar la composició dels primers
fragments del que va acabar esdevenint la culminació del seu catàleg coral,
el Rèquiem polonès. Amb el rerefons de l’elecció com a Sant Pare
del polonès Karol Wojtyla el 1978 i la creació, dos anys més tard, de la
federació sindical cristiana Solidarnosc, es van anar succeint les estrenes
de Lacrymosa i Agnus Dei, peces cada cop més
expressives i menys experimentals que, juntament amb textos de la missa de
difunts i altres fragments tant llatins com polonesos, van acabar configurant
aquest rèquiem, estrenat el 28 de setembre de 1984, a Stuttgart, sota la
direcció de Mstislav Rostropòvitx.
És precisament el
seixantè aniversari de Rostropòvitx el que va motivar una de les últimes
composicions corals ressenyables de Penderecki, l’Himne dels querubins,
de 1987.
Així, en l’interval de
tres dècades –tot i que, en realitat, al llarg de tota la seva vida-, la música
del compositor polonès va experimentar una evolució radical que, lluny
d’abandonar antics postulats per assumir-ne de nous d’aparentment
contradictoris, els va acumular i sintetitzar en un llenguatge tan original com
de difícil definició.
Distingit, entre
d’altres, amb cinc premis Grammy, dos premis Itàlia i el premi Príncep
d’Astúries de les Arts, Krzysztof Penderecki ha mort als 85 anys, encara actiu
i ple d’idees per seguir component.
Fotografia extreta de Viquipèdia
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada