JOSEP FONTBERNAT I VERDAGUER, músic i polític oblidat - Xavier Merino
Fa uns dies vaig anar a Perpinyà amb uns amics i alguns de
la colla van tenir la sort de conèixer la senyora Marylou Fontbernat que els
parlà del seu pare: Josep Fontbernat i Verdaguer. També els digué que a
internet en trobarien informació. En tornar a Girona vaig cercar a internet i
vaig trobar la biografia d’aquest home, fundador i director de corals,
compositor i arranjador. També cultivà la seva faceta d’escripor. A part de la
seva trajectòria musical també en tingué una de política de plena dedicació a
Catalunya que el féu estar bona part de la seva vida a l’exili, entre França i
Bèlgica.
Nascut a Vilobí d’Onyar, passà bona part de la seva infantesa a
Anglès, i gairebé el podem considerar com a gironí. La biblioteca pública de Bescanó porta el seu nom. Tot plegat m’ha fet pensar
que molta gent pot trobar interessant de conèixer-lo per la seva vida tan
activa en la música com en la política.
A youtube hi ha enregistraments de diverses cançons interpretades
per Els Chors Andorrans, dirigits per Fontbernat, que porten el segell Believe
de la Bibliothèque Nacionale Française.
Xavier Merino i Serra, 8 de març de 2020
Vegeu a continuació la biografia de Josep Fontbernat i Verdaguer:
Josep Fontbernat i Verdaguer
Estanyol, 1
de maig de 1896 - Andorra la Vella, 22 de març de 1977
Músic,
polític i escriptor
L'activitat
musical
Nascut a
Estanyol, de ben petit es traslladà amb la seva família al poble d'Anglès, d'on
era filla la seva mare. Estudià el batxillerat a Girona. El seu mestre de solfa
fou Josep Figueres, popularment conegut a Anglès com el "Bet".
Traslladat a Barcelona, Fontbernat fou deixeble del mestre Enric Morera. En el
decurs dels anys següents serà director de l'Orfeó Canigó a Barcelona,
sotsdirector de la coral Catalunya Nova a Barcelona (de la qual Morera n'era
director) i fundador de l'Orfeó de Llevant a Barcelona.
Després
d'aquest temps d'estada a la capital catalana, hagué d'anar-se'n a França per
raons polítiques. Allí es reuní amb un grup de catalanistes i llenguadocians,
amb els quals formà (1924) a Tolosa la seva primera coral, La Bourrée, molt
popular durant el temps que a Catalunya la música i les cançons catalanes eren
proscrites per la Dictadura de Primo de Rivera. En aquest període rep les
orientacions musicals dels mestres Déodat de Séverac i Vincet d'Indy. En terres
franceses serà el creador de la Coral Catalana a Perpinyà i de la Coral Déodat
de Séverac a Tolosa de Llenguadoc, on fou, a més, professor de música coral a
les Escoles Normals. També va ser el creador de la Coral Occitana a París, de
la Coral de la Ligue d'Auverne també a la capital francesa i creador (1926)
dels famosos Cent Homes d'en Fontbernat, coral formada per occitants i catalans
residents o emigrats a la capital de França.
L'activitat
política
En el
terreny polític, fou militant d'Estat Català i amic íntim i col·laborador de
Francesc Macià en la seva lluita per les llibertats de Catalunya. Esdevindrà
lloctinent del futur president de la Generalitat en els fets de Prats de Molló
(1926), intent insurreccional d'un grup de catalans que pretenien
l'enderrocament del règim de Primo de Rivera i l'alliberament nacional de
Catalunya. Fracassada aquesta temptativa, Fontbernat fou detingut i expulsat a
Bèlgica. Tornarà de l'exili poc abans de la proclamació de la República l'abril
de 1931.
En
iniciar-se l'etapa republicana serà nomenat director de Ràdio EAJ-15 de
Barcelona, Ràdio Associació de Catalunya. En l'àmbit radiofònic també fou
membre del Consell de la Radiodifusió Catalana, presidit pel mestre Pau Casals,
i director general de la radiodifusió de Catalunya, càrrec que ocuparà entre
els anys 1936 i 1939. Durant l'etapa republicana serà nomenat (1933) delegat
del Govern de la Generalitat de Catalunya al Gran Teatre del Liceu. Un any
després, el 1934, serà escollit director de l'Orquestra Simfònica de Ràdio
Barcelona i el 1936 director de l'Orquestra Filharmònica de Barcelona. L'any
1937 serà el creador a Barcelona de l'Orquestra Simfònica Catalana.
Amb
l'arribada de la República fou elegit diputat al Parlament de Catalunya per
l'Esquerra Republicana de Catalunya (1932). Un dels seus fills, Enric, morirà
el 19 de juliol de 1936 a Barcelona. En acabar-se la Guerra Civil s'exilia a
França, on col·laborarà en diferents publicacions, tot escrivint articles
polítics i musicals.
L'exili
Un cop
establert a l'exili, li fou oferida la presidència de la Generalitat de
Catalunya, càrrec que refusà. El seu enyor de Catalunya el fa establir-se a
Andorra, on va ser el fundador dels Cors Andorrans. Del Principat estant,
col·laborarà en diverses emissions radiofòniques a Ràdio de les Valls, creada
el 1959, i quan aquesta adopti el nom de Sud-Ràdio d'Andorra es va convertir en
el director del Glossari Andorrà, programa que arribava a Catalunya, el
Rosselló i les Illes. Fontbernat va saber sempre com evitar la censura imposada
pel bisbe de la Seu d'Urgell i co-príncep d'Andorra. El programa era escoltat
cada dia i durant disset anys per tots els catalans que a cada costat de la
frontera es veïen privats de les seves llibertats per imposició del règim
franquista. El Glossari Andorrà impulsà la naixença de la primera emissió
radiofònica diària feta en català després de 1939 a la Catalunya ocupada:
"L'Hora de Catalunya", que inicià les emissions l'1 de novembre de
1965 des de Figueres. Altres emissions, també en català, en les quals va
col·laborar Fontbernat van ser Toc d'oració, un espai dominical dedicat al món
de la sardana i el programa Bona nit.
Va residir a
Andorra fins a la mort, si bé en diverses ocasions entrà clandestinament a
Catalunya per prendre part en actes diversos, com per exemple l'any 1972 en la
proclamació de Bellpuig, a l'Urgell, com a Ciutat Pubilla de la Sardana, o quan
el 1974 va col·laborar personalment en l'homenatge a la cobla La Principal de
Peralada.
Autoria: Santiago Izquierdo i Ballester
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada