ALFONSINA STORNI
Alfonsina Storni
Alfonsina Storni (Sala
Capriasca, Suïssa, 29 de maig de 1892 – Mar del Plata, Argentina. 25 d’octubre
de 1938 va ser una poeta i escriptora argentina del modernisme.
Els seus
pares, propietaris d'una cerveseria a San Juan de la frontera, van viatjar a
Suïssa el 1891. El 1896, van tornar a l'Argentina juntament amb Alfonsina, que
havia nascut durant l'estada de la parella al país europeu. A San Juan va
desenvolupar la primera part de la seva infantesa. A principis del
segle XX, la família es va traslladar a Rosario (província de Santa Fe),
on la seva mare va fundar una escola domiciliària i el seu pare va instal·lar
un cafè prop de l'estació de ferrocarril Rosario Central. Alfonsina va ajudar
com a cambrera en el negoci familiar, però atès que aquest treball no li
agradava es va independitzar i va aconseguir ocupació com a actriu. Més tard
recorreria diverses províncies en una gira teatral.
Storni va
exercir com a mestra en diferents establiments educatius i va escriure les
seves poesies i algunes obres de teatre durant aquest període. La seva prosa és
feminista i, segons la crítica, té una originalitat que va canviar el sentit de
les lletres de Llatinoamèrica. Uns altres divideixen la seva obra en dues
parts: l'una de tall romàntic, que tracta el tema des del punt de vista eròtic
i sensual i mostra ressentiment cap a la figura de l'home, i una segona etapa
en la qual deixa de costat l'erotisme i mostra el tema des d'un punt de vista
més abstracte i reflexiu. La crítica literària, per la seva banda, classifica
en tardoromàntics els textos editats entre els anys 1916 i 1925, i a partir d'Ocre
troba trets d’avantguardisme i recursos com l'antisonet. Les seves composicions
reflecteixen, a més, la malaltia que va patir durant gran part de la seva vida
i mostren l'espera del punt final de la seva vida,
expressant-ho mitjançant el
dolor, la por i altres sentiments.
Va ser
diagnosticada de càncer de mama, del qual va ser operada. A petició d'un mitjà
periodístic es va realitzar un estudi de quirologia, el diagnòstic del qual no
va ser encertat. Això la va deprimir, li provocà un canvi radical de caràcter i
la portà a descartar els tractaments mèdics per combatre'l.
Es va
suïcidar a la ciutat argentina de Mar del Plata llançant-se de l'escullera del
Club Argentí de Dones. Alfonsina considerava que el suïcidi era una elecció
concedida pel lliure albir, i així ho havia expressat en un poema dedicat al
seu amic i amant, el també poeta suïcida Horaci Quiroga Hi ha versions
romàntiques que diuen que es va internar lentament en el mar; algunes
d'aquestes versions van servir per a compondre la cançó «Alfonsina i el mar»,
basada enterament en com es va suïcidar Alfonsina. El seu cos va ser vetllat
inicialment en aquesta ciutat balneària i finalment a Buenos Aires. Actualment,
les seves restes es troben enterrades al cementiri de la Chacarita.
Informació i il·lustració extretes de Viquipèdia. https://ca.wikipedia.org/wiki/Alfonsina_Storni
ALFONSINA STORNI (1930)
Fragments de l'article de Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a Mirador
(16-I-1930). Avui fa noranta anys d’aquest article que Alfonsina Storni
(Capriasca, 1892 – Mar del Plata, 1938) apreciava com un dels millors que li
van dedicar. Sagarra havia coincidit amb ella en un sopar a Casa Llibre. La
cançó Alfonsina y el Mar ha popularitzat la tràgica mort d’aquella poeta
modernista.
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚS 15/01/2020
En el carnet de ruta avui he apuntat un nom. [...] A mi m’agrada viatjar sempre, fins sense moure’m de casa. El meu carnet de ruta, el puc fer servir en totes les ocasions, perquè, per altra banda, no és un objecte material. És simplement la meva memòria, cada dia més atrotinada i hostil, però no del tot impotent, quan la voluntat hi escriu un nom, una facècia desguitarrada o la projecció d’una llàgrima. Avui, com he dit, en el meu carnet de ruta he escrit dues paraules: Alfonsina Storni. He conegut aquesta dama en un sopar una punta protocol·lari, però no sé per què la presència d’aquesta dama ha posat a totes les cares un reflex de comprensió i de simpatia especial. Alfonsina Storni ve de Buenos Aires; la seva fama és la de la poesia, una fama una mica audaç perquè ha fet el vol transatlàntic i s’ha guanyat les manyagueries de la lletra impresa internacional.
Jo no sé grans coses de la història d’aquesta dama, i conec
un nombre reduïdíssim de les seves poesies; m’ha semblat, però, que la seva
vida no s’ha presentat d’una manera fàcil ni pomposa. Ha hagut de fer servir
els nervis per a la lluita, i les seves dents blanques i perfectes no s’han
entretingut sempre amb la polpa excessivament dolça dels fruits dels tròpics,
sinó que han hagut de barallar-se amb un aire carregat a estones de gasos
asfixiants. Això s’endevina perfectament en el rostre d’Alfonsina, d’una gran
potència muscular, músculs petits, afinats i disfressats per una pell massa de
clar de lluna, però vibrants en la galta, en el nas, en el front. Alfonsina fa
pensar en alguna rebel femella d’un déu de les costes del Pacífic. Aquells déus
que tenen les galtes de coco i uns llavis fets amb plomes metàl·liques d’ocell
del paradís.
Però no ens enganyem: aquesta dama és d’extracció europea,
té tot el cansament, tot el blau corrosiu, tota la sensualitat profunda i tota
la tristesa agra d’aquestes cales tan aparentment delicades que tant es poden
trobar a Almeria, com a Sant Remo, [...]. Alfonsina és menuda i seca i té el
cabell pintat d’un ros de music-hall. [...] En el coll d’Alfonsina hi ha un
collaret de grans cristalls opacs, opacs com el gris blanc que tenen les
vidrieres de les cambres de bany dels hotels equívocs. Del centre del collaret
penja una gran pedra gravada; jo no sóc prou indiscret per a examinar què és el
que hi ha representat en la pedra, podria ésser –jo m’ho imagino- una d’aquelles
històries que feia gravar l’emperador Cal·lígula, o un altre sapastre com ell,
per regalar a les amistats. [...] Des d’un dia –ja fa molt temps d’això- que
vaig estrènyer la mà “desfeta” de Rubén Darío, una mà que anava camí del
cementiri, no he pogut apuntar en el meu carnet de ruta un nom tan autèntic com
el d’Alfonsina Storni, no he pogut estrènyer una ma tan fina, tan ateranyinada
de nervis, tan vibrant de simpatia...
PUBLICAT AL DIARI ARA EL 15 DE GENER DE 2020
NOTA ACLARIDORA
Quan, dos o tres anys enrere, vam cantar la cançó Alfonsina y el mar, no sabia res d’aquesta
senyora i no vaig saber trobar cap sentit a la cançó. Sempre he pensat que és
fàcil que jo no fos l’única persona del Cor que es trobés en el mateix cas. Per
això, quan vaig llegir els fragments de l’article de Josep M. de Sagarra, els
vaig guardar per posar-los al bloc juntament amb informació biogràfica d’Alfonsina
Storni. Si algú ho llegeix i l’ajuda a trobar sentit a la cançó n’estaré
content. Xavier Merino
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada