JAUME PAHISSA, CINQUANTA ANYS EN L'OBLIT - Xavier Chavarria

El dia vint-i-set d’aquest mes farà cinquanta anys justos de la mort de Jaume Pahissa, compositor, director, pedagog i escriptor, però també home d’una profunda cultura, avesat a la literatura, les arts, la filosofia i amb un amplíssim bagatge estètic: un intel·lectual de volada universal que sempre va estar arrelat a la seva terra, i que per tarannà i obra podem considerar un dels estendards del Noucentisme musical. No debades, Pahissa va ser el primer personatge públic del món cultural que va rebre el qualificatiu d’«artista noucentista» per part de l’inventor d’aquest terme, Eugeni d’Ors, que concedia aquest «títol» com si es tractés d’una distinció nobiliària.

            I cinquanta anys després de la seva mort, la seva obra continua oblidada i la seva música incomprensiblement ignorada. Pahissa va morir a Buenos Aires el 27 d’octubre de 1969, i les seves despulles reposen lluny de la seva terra, al cementiri de La Chacarita de Buenos Aires.

Creador atípic i singular

Pahissa va pertànyer a l’anomenada «generació del rigor», la que va començar a donar fruits creatius en el precís instant en què el país estava refent la seva identitat i iniciava el procés d’institucionalització, amb la Mancomunitat i les Bases de Manresa, i nascuda d’una societat a la recerca de la normalitat social i cultural. És en aquest context que floreix aquella generació de creadors, intèrprets i pedagogs amb una visió més rigorosa, tècnica i equilibrada de la música, allò que podríem qualificar de Noucentisme musical: autors que es desmarquen dels efluvis romàntics, del Modernisme i del nacionalisme, i es consagren a l’obra ben feta, polida, amb una marcada tendència a l’harmonia i l’austeritat, a la sobrietat de formes, a l’equilibri i la perfecció, cosmopolita i universalista. Músics com Joan Llongueres, Joan Manén, Ricard Viñes o Pau Casals mateix, que seran referents de la generació immediatament posterior, la dels Toldrà, Mompou, Blancafort, Gerhard o Lamote de Grignon.

            I Jaume Pahissa destaca poderosament enmig d’aquesta generació com a creador atípic, singular i controvertit. Pahissa fou un músic molt preocupat per les qüestions formals de l’obra musical, pel llenguatge i l’escriptura. Aquesta recerca constant d’equilibri i perfecció és especialment palpable en la seva música instrumental: tot i l’escàs coneixement i la poca difusió que ha tingut, la seva producció simfònica és remarcable. Va compondre diversos poemes simfònics, va escriure dues simfonies i un ampli ventall d’obres cambrístiques en les qualss’entreveuen trets expressionistes amb pinzellades de la tradició, que donen a la seva música un misteriós i sorprenent regust autòcton. Pahissa també va investigar en el llenguatge atonal i dodecafònic que emergia a l’Europa central quan al nostre país encara ningú no n’havia ni sentit a parlar. Ell en va fer la seva pròpia i personal recreació a través d’una nova teoria harmònica i de peces com la Suite intertonal, una obra de cambra magistral i injustament oblidada.

Primeres passes d’un talent precoç

Jaume Pahissa i Jo va néixer el sis d’octubre de 1880 al carrer de Tamarit, de Barcelona, fill de Jaume Pahissa i Laporta, pintor i dibuixant, i d’Anna Jo i Prat. De jovenet va ser un gran aficionat a les ciències i als invents, i el fet d’haver conegut personalment Gaudí va decantar els seus estudis inicialment cap a l’arquitectura; però ben aviat va abandonar la universitat per dedicar-se de ple a la músicai va començar a rebre classes d’Enric Morera, a qui admirava profundament.

            Paral·lelament, Pahissa s’introdueix en els cercles modernistes de l’època, freqüenta ambients literaris i artístics, assisteix a les tertúlies d’Els Quatre Gats, coneix altres joves inquiets culturalment com Adrià Gual, Eugeni d’Ors o Rafael Moragas, escriu articles per a la revista «Catalunya Nova»i fins i tot publica alguns dels seus poemes a «Pèl & Ploma». A divuit anys escriu la seva primera obra musical, Estudi simfònic, i aquell mateix any 1898 compon la música incidental per a la tragèdia de Sòfocles Èdip,rei, que muntà Adrià Gual al seu Teatre Íntim.

            Pahissa estava convençut de la qualitat de la seva música i ell mateix s’encarregava de produir concerts on s’interpretaven les seves obres orquestrals: l’any 1906 va dirigir un concert al teatre Novetats de Barcelona, amb diverses obres seves entre les quals destacava La presó de Lleida, una composiciólírica basada en temes popularsen la quales fan paleses la seva aventura estilística i les seves afinitats estètiques. D’aquesta primera dècada del segle XX daten també obres com Balada, Record, el Trio per a petita orquestra de corda i els poemes simfònics A les costes mediterrànies, De sota terra als aires i El combat.L’any 1908 n’escriu un altre, El camí, dedicat a Francesc Cambó. Aquesta intensa activitat li permet obtenir una pensió de l’Ajuntament de Barcelona que el du a viatjar per França i Itàlia, estades que, segons ell mateix, no li aportaren res de nou musicalment.

 

Retrat de Jaume Pahissa - Frederic Marés

Òpera, simfonia i experiments tonals

A partir de 1910, Pahissa centra la seva atenció en el gènere operístic,en el qual dona mostres de genialitat, amb iniciatives sorprenents en una època caracteritzada per l’endormiscament musical del país: compon Canigó, òpera basada en el poema de Jacint Verdaguer, amb llibret de Josep Carner, que s’estrena a les Arenes de Figueres.

            Aviat fa el salt al Gran Teatre del Liceu, on s’estrenen òperes seves inspirades en autors de gran volada: l’any 1913,Gal·la Placídia, amb text d’Àngel Guimerà; el 1919,La Morisca, amb lletra d’Eduard Marquina; el 1923 s’estrena Marianela, basada en la novel·la de Benito Pérez Galdós, i el 1928,La princesa Margarida, amb llibret d’Adrià Gual. Paral·lelament sonen les seves obres orquestrals en escenaris ben diversos: a Madrid li estrenen l’Obertura sobre un tema popular català (1917), i dos anys més tard l’Orquestra Simfònica de Barcelona, dirigida per Joan Lamote de Grignon, interpreta el seu poema simfònic Nit de somnis. L’any 1927, l’Associació Musica da Camera li dedica un festival monogràfic, i el 1932 obté el reconeixement institucional en guanyar el premi del concurs de música de cambra de l’Associació Nacional de Radiodifusió gràcies a les Sis cançons catalanes per a violí solista i orquestra de cambra.

            És en aquests anys que Pahissa comença a investigar nous camins del llenguatge musical que el duen a inventar un sistema harmònic propi, la «intertonalitat», basat en la ressonància natural dels cossos sonors i els seus harmònics. Fruit d’aquestes elucubracions neixen dues obres instrumentals, la Simfonia II (1921) i l’obra més emblemàtica de la seva producció, la Suite intertonal (1926), estrenades ambdues per l’Orquestra Pau Casals. Aquests experiments estètics no van tenir continuïtat: Pahissa va tornar progressivament a posicions més tradicionals i conservadores, però el seu renom ja l’havia consagrat com el compositor més destacat de la seva generació a dins i a fora del país.

Les múltiples facetes que floreixen a l’exili

Jaume Pahissa també va dur a terme una intensa activitat com a director d’orquestrai va exercir el periodisme i la crítica musical, especialment en l’etapa de maduresa. Entre 1926 i 1937 va col·laborar al diari «Las Noticias» amb articles, crítiques i comentaris. L’any 1933 va ocupar la càtedra de Cultura General i Estètica al Conservatori del Liceu i també va ser professor d’Harmonia i Composició a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. En jubilar-se el seu mestre Enric Morera, que n’era sotsdirector, ell va ocupar el càrrec i fins i tot va arribar a ser director d’aquest centre educatiu d’una manera interina i accidental, just a l’esclat de la Guerra Civil: Lluís Millet, que n’era el director, va demanar el juliol de 1936 un permís d’un mes i ja no va tornar. Pahissa va tenir un pas semblant pel càrrec en qüestió, perquè avançat el 1937 va marxar a l’Argentina per tal de dirigir uns concerts i tampoc no va tornar mai més: el seu intens compromís i la seva implicació amb la causa republicana aconsellaven l’exili i va acabar comportant l’ostracisme de la seva figura i l’oblit de la seva música, un oblit que avui encara dura. Encara va visitar un cop més la seva terra, l’any 1960, en el que va ser una visita furtiva, més aviat turística i tenyida de desengany.

            Al llarg dels trenta-dos anys que Jaume Pahissa va viure a l’Argentina, la seva activitat es va diversificar molt i la dedicació a la composició va disminuir. Pahissa estava molt ben considerat i era molt estimat a Buenos Aires, on s’havia fet un espai dins els cercles catalans i espanyols: va trobar-se amb Pau Casals, Margarida Xirgu, i les seves obres eren interpretades per Conxita Badia, Concepció Callao, Ernest Xancó... Va dirigir diverses orquestres a l’Argentina, Xile i l’Uruguai, exercia la crítica i el periodisme musical en moltes publicacions i va dirigir diversos centres d’educació musical de prestigi, la qual cosa va consolidar la seva situació laboral i econòmica. També es va implicar plenament en la restauració dels Jocs Florals de la llengua catalana en terres americanes, ja sigui formant part del jurat o presidint-lo, durant més de vint anys. En la seva etapa argentina, va tornar al llenguatge tonal i postromàntic: una creació menys audaç i experimental, però altament madura, reflexiva i personal. Va morir a Buenos Aires el 27 d’octubre de 1969.

Pahissa, avui

La música de Jaume Pahissa romanoblidada pel món concertístic i també pel discogràfic. Només algunes de les seves cançons han estat enregistrades i editades per segells autòctons i sempre formant part de miscel·lànies. No hi ha enregistraments de nivell professional de la seva música simfònica, i laseva presència en els repertoris de concert es limita a les cançons que esporàdicament apareixen en recitals. El Liceu no programa les seves òperes, les orquestres (ni tan sols les públiques) no incorporen les seves obres als respectius repertoris, i no es toca la seva música per a piano ni la de cambra. Senzillament, no podem escoltar la música de Jaume Pahissa enlloc. Pel que fa a la bibliografia, existeix una monografia escrita pel professor de la Universitat de Barcelona Xosé Aviñoa, titulada Jaume Pahissa: un estudi biogràfic i crític, publicada l’any 1996 per la secció de música de la Biblioteca de Catalunya.I l’estudi de referència és la tesi doctoral que va escriure Joaquim Rabasseda, professor de l’ESMUC, Jaume Pahissa. Un cas d’anàlisi musical, presentada el 2007 a la Universitat Autònoma de Barcelona. Caldria, no obstant això, l’edició dels seus llibres, articles i escrits; i per descomptat, que la seva música sonés. Pahissa és un filó d’or musical que roman en el més absolut i ignominiós silenci. De moment, recordem-lo amb aquestes ratlles.

Article de Xavier Chavarria publicat al número 718 de Serra d'Or, octubre 2019

Fotografies extretes de  https://jaumepahissa.org/ i de Viquipèdia