ÀNGELS ALABERT I ELS PRIMERS TEMPS DEL COR MARAGALL - Xavier Merino i Serra

Escrit llegit abans de començar el nostre petit concert el dia del lliurament del Premi Joan Saqués, de la Fundació Valvi, a Àngels Albert i Feliu.

A començaments de tardor de 1979 va córrer la veu que una senyora, professora de música, volia crear una coral al barri de Sant Narcís. La convocatòria era per al primer dissabte d’octubre al local interblocs. Feia anys que no cantava a cap coral i tenia ganes de tornar-hi! Hi vaig anar i vaig conèixer l’Àngels que em va fer una prova de veu i em va dir que era, i encara en sóc, baix. Aquell dia érem unes quantes noies, alumnes o ex-alumnes seves la majoria, un tenor, l’Agustí, i un baix. El segon assaig la corda de baixos es va doblar amb la incorporació d’en Narcís Fusté. Al cap d’unes setmanes s’hi va afegir en Lluís Viñals, que va morir fa tres anys. Vam començar amb cançons, senzilles i no tan senzilles, com ara Tot baixant per la drecera, Amor que tens ma vida, Vós sou Senyor, Gronxa’m estel daurat, L’escala de Jacob, El cant de la senyera. Aquestes sis són les que vam cantar a la primera actuació del Cor, el 20 d’abril de 1980 als Salesians de Pedret, en la festa de la Parròquia. Dies abans havíem pensat que havíem de batejar la coral. Com que moltes de les lletres de les cançons que cantàvem eren del poeta Joan Maragall, vam decidir, amb l’aprovació de l’Àngels, dir-ne Cor Maragall, nom que encara portem.

 Primer concert del Cor Maragall, el 20 d'abril de 1980

D’entrada vaig veure que l’Àngels era una persona molt amable, afable i espiritual, amb grans coneixements musicals i que no s’envania gens de tenir-los. També tenia una gran paciència amb les i els cantaires. Amb el temps vaig saber que, a més de directora del nostre Cor, professora i pianista, també era compositora i directora d’orquestra. Avui cantarem una de les seves composicions, Cinamom i flor d’acàcia, que és l’emblema del 40è aniversari del Cor. També hem cantat en diverses ocasions dues obres seves de gran qualitat i espectacularitat, així com de notable dificultat: Aire d’aquesta nit, amb els primers versos del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra i el Cant Espiritual sobre el poema de Joan Maragall.

Ens va fer cantar obres importants com el Rèquiem de Mozart, la cantata núm. 78 de Bach, Jesu, du der meine Seele, Jesús tu ets la meva ànima, la Missa en sol major de Schubert, la cantata Rejoice in the Lamp, op.30, de Benjamin Britten, els Carmina Burana de Carl Orff, l’òpera Dido i Eneas de Purcell, el Rèquiem de Gabriel Fauré, ... Van ser anys de molta activitat conduïts per la seva mà experta.

   A punt per acompanyar Belibasta a la foguera

Alguna anècdota d’aquests anys: una de les primeres sortides a Europa, si no la primera, va ser a Occitània el mes d’agost de 1985, a Vilaroja de Termenès, per cantar a la commemoració anual de la crema, per part de la Inquisició, l’any 1322, del perfecte càtar Guillem de Belibasta. Vam aprofitar el viatge per fer un concert a La Grassa, a l’església del monestir.

   Concert a l'església de Vilaroja de Termenès

Alguna anècdota d’aquest viatge que pot ser una mica inexacta perquè la memòria sovint enganya: vam pujar al castell de Perapertusa, al cim d’una muntanya pelada i costeruda. Vam suar molt i algunes persones, em sembla que l’Àngels en va ser una, es van marejar mentre fèiem l’ascensió cap al cim. Altres més prudents van renunciar a pujar-hi. A La Grassa ens havien demanat de cantar La coupo santo, amb lletra de Frederic Mistral i música d’una nadala occitana. És l’himne nacional dels occitans. Quan la vam començar els assistents es van posar dempeus i quan la vam acabar l’organista va començar a tocar-la amb tota la potència de l’orgue i tothom a cantar-la amb tal empenta que semblava que la grandiosa nau gòtica s’ensorraria. Un final de concert molt emotiu. A Vilaroja, quan cantàvem, sí que es va ensorrar una part de l’empostissat amb l’ensurt corresponent d’alguns cantaires. Vam desfilar a la processó que portava Belibasta al patíbul disfressats de capellans, frares, monges i dames, bo i cantant el Dies irae de la missa de difunts. També vam fer un concert a l’església de Vilaroja. Van ser tres dies amb moltes anècdotes de tota mena. L’any passat en Quim Güell va recuperar un escrit de diversos cantaires sobre aquest viatge que trobareu al bloc del Cor en una entrada del 20 de novembre de 2018.

   Ajupida, a l'esquerra, Àngels Alabert, la nostra directora. I al seu costat, també ajupida, la Sara Pujolràs, la nostra directora actual. Una bona part de les persones que surten a la foto encara són actives al Cor Maragall.

Altres companyes i companys us podrien explicar anècdotes dels nombrosos viatges per Europa per assistir als Europa Cantat o a setmanes cantants. Recordo especialment que a Lucerna vam poder dinar gairebé cada dia amb Oriol Martorell que portava un dels tallers. De les converses de l’Àngels amb l’Oriol en vam aprendre moltes coses, no només de música.

He recordat sovint que una vegada que l’Àngels no aconseguia de fer-nos cantar una obra com ella volia, una mica desanimada però somrient, ens va dir “no sóc pas jo que us dirigeixo, sou vosaltres que em dirigiu a mi”. I amb el temps he pogut comprovar que aquest comentari el podrien compartir moltes directores i directors de corals.

Acabaré dient que l’Àngels és una persona que es fa estimar i penso que l’he estimada i respectada. Al Cor Maragall va aconseguir de crear-hi un ambient d’amistat i harmonia que encara perdura. Sempre la recordaré tal com era en els seus millors moments, amb l’esperit d’esforç, de treball i de paciència que posava en tot el que feia. Gràcies, Àngels!

Xavier Merino i Serra, 15 de juny de 2019

Fotografies del fons del Cor Maragall