VENÈCIA, BRESSOL DE LA MÚSICA POLICORAL - Xavier Chavarria

  Interior de la basílica de Sant Marc

Venècia va ser, juntament amb Roma, el centre musical més important d’Itàlia durant el Renaixement i el primer Barroc. La seva singularitat musical va sorgir gràcies al caràcter especial de Venècia mateix, una ciutat-estat independent, geogràficament protegida i aïllada de la resta d’Europa, a mig camí entre Orient i Occident. Venècia era una capital luxosa, brillant, amb una atmosfera particularment cosmopolita, extravertida i hedonista, i d’una gran esplendor visual gràcies a les seves precioses façanes policromes i d’arquitectura audaç que es reflectien a les aigües dels seus canals. La música, igual com ho va fer la pintura amb Ticià, Il Tintoretto o Il Veronese, es va impregnar d’aquest ambient lluminós i magnificent de la «sereníssima república» de Venècia. Compositors com Orlando di Lasso, Claudio Monteverdi, Giovanni Gabrieli o Heinrich Schütz van estar relacionats per estrets vincles d’amistat, mestratge i recíproques influències, però també van quedar encisats per l’enlluernadora ciutat de Venècia, poderosa, vital, plena de llum i de color, i embruixats per la màgica sonoritat i les immenses possibilitats acústiques que oferia la seva catedral.

Sant Marc, laboratori musical

La catedral de Sant Marc, del segle XI, amb les seves cúpules bizantines, els seus resplendents mosaics daurats i l’espaiós interior, era el nucli polític, religiós i musical de la vida veneciana. La seva peculiar estructura arquitectònica (és l’única església del cristianisme occidental construïda sobre planta de creu grega) i els seus dos orgues col·locats als absis oposats van permetre experimentar sonoritats noves, molt agosarades i inoïdes a Occident, entre les quals va destacar especialment la tècnica de la música policoral, amb els cori spezzati (cors separats) que cantaven alternadament o simultàniament des de diferents punts de la basílica creant un efecte estereofònic que devia sobtar molt els fidels de l’època. Sant Marc tenia una litúrgia pròpia de llarga tradició, i l’escriptura policoral que permetia la seva arquitectura es va convertir en una especialitat de la ciutat i va influenciar i es va difondre àmpliament arreu d’Europa. La seva música religiosa era exuberant, lluminosa i colossal en contraposició a l’espessa i sòbria polifonia que es practicava a l’altre centre musical de l’època, Roma, tenallada per les pràctiques musicals rigoroses imposades per la Contrareforma. A Venècia, la polifonia era interpretada per una gran quantitat de músics, ja fossin cantants o instrumentistes, que fins i tot s’ocultaven en diverses galeries, cadascuna de les quals amb un orgue propi, per tal d’aconseguir uns efectes de misteri, grandesa i solemnitat.

  Giovanni Gabrieli

 

El precursor: Giovanni Gabrieli

El compositor més important de l’escola veneciana renaixentista fou Giovanni Gabrieli (1557-1612), deixeble del seu oncle, Andrea Gabrieli, i d’Orlando di Lasso, un autor flamenc d’un gran prestigi a l’època. A vint-i-set anys, Giovanni Gabrieli ja era organista de Sant Marc, i en les primeres obres que va compondre per a la seu veneciana ja demostra ser un excel·lent mestre en la creació d’efectes prodigiosos amb una textura de veus múltiples. Gabrieli s’interessava pel contrast de timbres sonors, vocals i instrumentals, que explotava en detriment de les línies melòdiques individuals i aconseguia una riquesa tímbrica i rítmica d’una gran esplendor i bellesa. Les seves composicions són per a diversos cors, fins a quatre i cinc, i per a desenes de veus (fins a quaranta) que s’ubicaven en diversos llocs de la catedral per aprofitar la seva peculiar acústica. Gabrieli utilitzava tots els recursos imaginables per a aconseguir el màxim contrast i riquesa tímbrica; una música esplèndida i brillant amb diàlegs continus i successius entre els diferents cors que deixaven els oients bocabadats i sorpresos en tot moment en sentir que la música provenia de direccions diferents i els embolcallava amb un so embriagador. La música dels seus motets transmet el significat dels textos amb una intensitat i un fervor típics de l’esperit místic i violent de la Contrareforma, que abassegava els fidels amb les seves estructures gegantines i imponents, però amb una emoció sense precedents en la música sacra.

  Claudio Monteverdi

 

L’esplendor policoral: Claudio Monteverdi i Heinrich Schütz

A la mort de Gabrieli, un altre músic italià el va succeir com a organista i mestre de capella a la catedral de Sant Marc: Claudio Monteverdi (1567-1643), que, si bé va adreçar la seva tècnica compositiva per uns altres viaranys (el gènere madrigal i l’òpera), mai no va deixar d’utilitzar l’escriptura policoral en tota la seva música. Però el veritable hereu de Giovanni Gabrieli i del seu estil musical va ser el seu alumne alemany Heinrich Schütz (1585-1672), que va incorporar a la seva música el nou estil de monodia recitada que Monteverdi havia perfeccionat a través de l’òpera, però també va exportar a l’Europa central l’estil policoral típic venecià, l’ús significatiu de les dissonàncies, l’estil concertato que combinava veus i instruments amb entitat pròpia i l’esperit dramàtic en tota la seva música. Heinrich Schütz és el més gran compositor alemany del segle XVII, el primer de talla internacional, iniciador del Barroc a l’Europa central, precursor de Johann Sebastian Bach, i qui va obrir el camí de la futura música alemanya com una entitat poderosa i amb un geni particular.La vida de Heinrich Schütz s’estén sobre dues èpoques de la història musical, el Renaixement i el Barroc, i s’alimenta de dues fonts culturals: l’austera tradició germànica i l’art italià del primer Barroc.

  Heinrich Schütz

 

Heinrich Schütz, llavor del Barroc germànic

Nascut a Köstritz el 1585, Heinrich Schütz es va iniciar en la música com a corista de la capella del landgravi Maurici I de Hessen-Kassel, que l’any 1609 el va enviar a Venècia a estudiar sota la direcció de Giovanni Gabrieli; Schütz hi va romandre fins a la mort del seu mestre (1612) i en tornar al seu país prengué el càrrec de mestre de capella a Dresden fins a la seva mort l’any 1672.

Per tant, el llenguatge musical de Heinrich Schütz es va configurar principalment a Itàlia i concretament a Venècia, on descobrí l’estil policoral i també el nou estil recitativo fonamentat en el baix continu. La representació del text i dels afectes típica de l’estil italià modern es fon en la seva música amb el contrapunt dens i massís de l’stile antico en una música magistral sobre una base gairebé artesanal.

En totes les obres de Schütz, la majoria religioses, hi trobem un estil innovador basat en la declamació melòdica íntimament lligada als accents i a la prosòdia del seu idioma, en què el sentit de la melodia recitada s’ajusta a les paraules per a aconseguir una autèntica expressió humana i dramàtica amb un acompanyament senzill, inspirat en la monodia italiana acompanyada per acords del clave o de l’orgue. El mateix compositor es presenta com un músic profundament creient que utilitza tots els mitjans del seu art per a arribar a l’oient, que, segons ell, «ha de quedar emocionat i impressionat per la música com si fossin les paraules del propi predicador».

Schütz va fer un segon viatge a Venècia, l’any 1629, que li va permetre conèixer Monteverdi. Fou aleshores que inicià un segon període creatiu més fortament impregnat per l’estil concertato i per l’ús del baix continu. Els elements subjectius i dramàtics presents en totes les seves obres són herència dels seus mestres italians (Gabrieli i Monteverdi), però també el resultat del seu propi geni i pensament: hi ha una contínua recerca de realisme, de dramatisme, de la unió de paraula i música, recursos propis del nou estil italià, per tal de fer més vius els textos sagrats. Schütz s’obsessiona a representar el text i les paraules a través de la música i aconsegueix, com cap altre compositor alemany, una perfecta unió entre paraula i música, seguint fidelment i d’una manera simple, senzilla, però genial, els accents i les cadències de la seva llengua. És possiblement per aquesta raó que la seva música és menys coneguda fora del propi país i que mai no s’ha traduït a altres idiomes.

Schütz va plasmar tots aquests recursos dramàtics i retòrics tan innovadors en la més gran i més important de totes les seves obres funeràries: les Exèquies Musicals (Musikalische Exequien), composta l’any 1636 per al funeral del príncep Enric II de Reus-Gera. Les Exèquies són un autèntic catàleg de retòrica musical en què es combinen sàviament el melodisme de l’incipient gènere operístic amb les efervescències sonores de la polifonia veneciana, en una mena de rèquiem germànic d’una gran delicadesa i emoció. Una obra bellíssima que us recomanem escoltar i de la qual parlarem en una nova ocasió.

Article de Xavier Chavarria publicat a la revista SERRA D'OR, número 677, maig 2016, pàg. 65 a 67.

Reproduït amb l'autorització de l'autor i la de la revista.

Il·lustracions extretes d’internet.