PLACA AMB REFLEXIÓ - Jordi Dalmau
Placa del carrer Josep Anselm Clave de què parla l'article
La placa és de marbre i fixada a la paret amb claus de
bronze, tot un estil ben solemne, de la seva època. És la reina entre les seves
germanes i filles i netes que també retolen carrers de Girona. Fa patxoca, la
placa, però encara en fa més la seva inscripció: "En sessió de 4 de juliol
de 1906 l'Excm. Ajuntament acordà donar a n'aquest carrer el nom del fill
i·llustre de Catalunya, fundador de les societats corals, Joseph Anselm Clavé,
col·locant-se en memòria la present làpida a 4 de novembre del mateix
any". La primera singularitat de la placa, que ara farà els 110 anys, és
aquesta supervivència perquè essent com és un manifest catalanista i en català,
ben curiosament va ser respectada i no va rebre la persecució governativa
contra les llengües que no fossin el castellà. Al mateix carrer, el bar Royal
es va haver de dir bar Rosal.
Josep Anselm Clavé (1824-1874) és una figura eminent,
polític, escriptor, periodista i músic, que posa fe en el compromís cívic i a
l'edat de 21 anys crea una agrupació coral, ferment d'un capítol històric de la
música catalana; els treballadors ja no van tant a les tavernes i van a cantar
als cors que es van fundant, llavores de la Revolució Industrial; a cada vila
es poden incorporar molts homes als "Cors Clavé" que arriben a
federar un centenar d'entitats. Aquell esperit creatiu de Clavé es veu
acompanyat en altres àmbits per altres personalitats que fomenten i apleguen
afeccions de gran diversitat com són l'excursionisme, la dansa, el col·leccionisme,
els gegants, els castellers, el sardanisme, el teatre amateur i molta cosa més.
És un conjunt honorós, la cara riallera d'un tarannà català que estima aquesta
terra. Potser els sociòlegs ens explicaran la ratlla subtil que pot haver-hi
entre civisme i patriotisme. Les bones voluntats varen portar una promoció
social -Serra i Moret en deia un "refinament" de les masses
proletàries- que ha estat el nervi de la definició com a poble amb personalitat
molt pròpia. S'ha pogut afirmar que els grans processos de renovació de
Catalunya són culturals, a banda de polítics. També s'ha dit que la força
cívica dels catalans ha estat decisiva en tots aquells moments que han calgut
tornar-nos a alçar, malgrat tenir-ho tot en contra.
I si tenim el convenciment que les formes culturals,
tradicionals, heretades, són el millor fonament de la societat civil per
progressar, ens caldrà aprofundir, aprendre, tots aquells missatges que ens
envien les èpoques pretèrites, com proclama la placa del carrer Josep Anselm
Clavé, cantonada carrer del Nord, a Girona.
La cultura popular i tradicional continua molt viva i
persistent, ben fidel a aquell esperit que els nostres avantpassats varen
iniciar, com un vertader signe del poble català. Les associacions que
actualment treballen en aquest sentit marquen testimoni de perseverança, tot i
que en alguna circumstància ensopeguen amb alguna gestió política que pot no
comprendre les atencions que requereix la cultura popular i tradicional. Caldrà
anar recordant que al Congrés de Ciutats Educadores (Barcelona, 1990) s'acordà
que les ciutats fomentaran que "la ciutadania aculli i realitzi tant
iniciatives d'avantguarda com de cultura popular i tradicional". Per part
dels gestors polítics, al peu de la lletra, no seria correcte, per exemple, que
fossin subvencionades sempre les iniciatives d'avantguarda i que en canvi no
rebessin subvenció les audicions de sardanes. El patrimoni cultural mereix una
atenció delicada i constant. El conreu de l'arbre de la nostra cultura si no el
fem els catalans no ens el farà pas ningú.
Memòria de Josep Anselm Clavé, per molts anys.
Article publicat al Diari de Girona el 9 de juny de 2016
Fotografia de Xavier Merino
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada