IDIL·LI, DE JOAN ALTISENT - Xavier Merino
Aquesta cançó, extremadament romàntica i primaveral, la vaig cantar per primera vegada, ja fa molts anys, a la Coral Oidà
de Girona (on, per cert, vaig coincidir amb l’estimat company Jordi
Palomeras, llavors molt jovenet) i, posteriorment, es va incorporar al
repertori del nostre Cor Maragall. Sempre m’ha agradat molt de cantar-la
i he comprovat que a molts altres cantaires del Cor també. Això m’ha
mogut, com a modest homenatge als autors, a cercar una mica d’informació
del compositor i del lletrista. M’ha sobtat veure que Idil·li
és, segurament, l’obra més coneguda d’Altisent i que la interpreten
nombroses corals, no només catalanes, sinó també espanyoles.
També he vist que l’orgue que es va instal·lar fa pocs mesos a l’Auditori Josep Viader de la Casa de Cultura de Girona, és l’orgue de l’auditori privat que tenia Joan Altisent i que ha estat una donació del seu fill i néts a la ciutat de Girona.
Antoni Careta, autor de la lletra d’aquesta cançó, que correspon plenament a l’esperit i el gust de l’època en què fou escrita, va ser un menestral barceloní plenament integrat al moviment de la Renaixença.
La biografia de Joan Altisent que acompanyo és de Viquipèdia, mentre que la d’Antoni Careta i Vidal, l’autor de la lletra, és de l’Enciclopèdia Catalana.
També he vist que l’orgue que es va instal·lar fa pocs mesos a l’Auditori Josep Viader de la Casa de Cultura de Girona, és l’orgue de l’auditori privat que tenia Joan Altisent i que ha estat una donació del seu fill i néts a la ciutat de Girona.
Antoni Careta, autor de la lletra d’aquesta cançó, que correspon plenament a l’esperit i el gust de l’època en què fou escrita, va ser un menestral barceloní plenament integrat al moviment de la Renaixença.
La biografia de Joan Altisent que acompanyo és de Viquipèdia, mentre que la d’Antoni Careta i Vidal, l’autor de la lletra, és de l’Enciclopèdia Catalana.
De Viquipèdia http://es.Wikipedia.org/wiki/Joan Altisen i Ceardi. Joan Altisent i Ceardi (Barcelona, 1891 - 1971) va ser compositor i professor de música. Animà l'ambient musical barceloní dels anys cinquanta.
Biografia Estudià al Conservatori Municipal de Música i al Conservatori del Liceu de Barcelona. Fou compositor polifacètic, professor de música, intèrpret d’orgue i dirigí l'Orfeó Barcelonès durant molts anys.
Va ser president de la Junta del Conservatori del Liceu. El 1955 va crear el Premi Joan Altisent que van guanyar, en algunes de les seves edicions anuals, el clarinetista i compositor Rafael Grimal Olmos (1963), i diversos alumnes de l'Escola de Música Josep Maria Ruera.
A finals dels anys 50 es feu construir l'Auditori Joan Altisent,
una sala de música particular a la ronda del General Mitre de
Barcelona, i allí hi efectuà moltíssims concerts privats. En continuació
de l’actiu mecenatge musical de Joan Altisent, el 2003 les seves
hereves feren donació al Conservatori de Música Isaac Albèniz, de Girona, de l’orgue que havia presidit l’escenari de l'Auditori des del 1962 [1].
El 1958 fou nomenat acadèmic corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de la Purísima Concepción de Valladolid, ciutat on té un carrer dedicat. La ràdio La voz de Valladolid convocà el 1959 el primer Premio Juan Altisent, que guanyà l’organista José Enrique Ayarra.
Fou un compositor molt variat: concerts per a diversos instruments solistes, cançons, sardanes, una òpera, un ballet... La seva obra més coneguda sigui, probablement, Idil·li,
que figura en el repertori de gran nombre de corals espanyoles. Com a
autor, Altisent seguí una línia tradicional, amb influències de la
música renaixentista.
El seu fill, Antoni Altisent i Balmas, i dos dels seus néts, Joan Albert Amargós i Altisent i Feliu Gasull Altisent, també han estat compositors.
L'Ajuntament
de Barcelona li dedicà el novembre del 1981 un espai entre el carrer
Gelabert i el Camí Vell de Sarrià, els "Jardins Joan Altisent".
Antoni Careta i Vidal
|
Menestral, col·laborà de jove en La Bandera Catalana i en L'Escut
de Catalunya, i, amic de Francesc Pelagi Briz, en les revistes que aquest creà, Lo Gai Saber (que dirigí en 1878-80) i Calendari Català (on publicà una sèrie de biografies d’escriptors de la Renaixença). El 1860 estrenà la comèdia de costums en vers Vells i joves; escriví també les peces Les bones festes, Tot per ella!, La marca de foc. Traduí (1878) el poema provençal de Fèlix Gras Li carbounié; les seves poesies, publicades a La Renaixença i a les antologies Llibre de l’amor, Llibre de la fe i Llibre de la pàtria, foren recollides en el volum Eures (1882). És autor de les novel·les Un voluntari d'Àfrica (1880), Cor i sang (1881), La fàbrica vella i Les conseqüències, i d’un gran nombre de narracions costumistes, recollides en els volums Brosta (1878), Dibuixos a la ploma (1885), Rajolins (1893) i Narracions estranyes. El 1901 publicà un Diccionari de barbarismes, que havia estat precedit pel llibret Barbarismes i vulgarismes que malmeten la llengua catalana (1886).
Del web de l’Enciclopèdia. http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0015008
Podeu escoltar l'obra a: https://www.youtube.com/watch?v=SaeQbrleq6A
Publicat inicialment per Lluís Gil el 29 de maig de 2010
L'origen de la lletra d'aquesta cançó són les primeres estrofes d'una poesia d'en Careta titulada "Amor inmens" (guanyadora d'un premi en el Certamen de la Misteriosa de 1877, recullida en el volum Eures que anomenes en la seva biografia)..
ResponEliminahttps://antonicareta.blogspot.com/2019/12/amor-inmens.html
Moltes gràcies per aquesta informació. Una molt bona poesia.
Elimina