VIVALDI I VENÈCIA - Josep Poch Clara
Aquest any, es compleixen 300 anys de la publicació de
Les quatre estacions d’Antonio Vivaldi, una de les obres del repertori
clàssic més coneguda, avui dia, arreu del món. Malgrat que el compositor va
néixer i viure la major part de la seva vida a Venècia, aquesta cèlebre obra es
va publicar a Amsterdam dins d’una col·lecció de concerts l’any 1725. Vivaldi
ja començava a ser conegut arreu d’Europa i sabia que els editors italians no
estaven a l’avantguarda tècnica del moment, de manera que va optar per un
editor neerlandès que li va assegurar una bona difusió en l’àmbit europeu.
Antonio Vivaldi, conegut en la seva època com il
prete rosso (‘el capellà pèl-roig’), va dedicar tota la vida a la música i
no va exercir de sacerdot al·legant una malaltia, tot i que sembla que era una
excusa per defugir les obligacions eclesiàstiques. Va ser un dels principals
compositors del barroc, amb més de 700 obres conegudes, entre les quals gairebé
500 concerts i 46 òperes. La meitat dels concerts tenen el violí com a solista,
instrument del qual Vivaldi era un virtuós. Les òperes són excel·lents, tot i
que avui dia dissortadament es representen poc; al Palau de la Música se
n’havia programat una fa poc, però no es va poder representar a causa de
l’apagada elèctrica.
Hi ha pocs compositors que s’identifiquin amb una
ciutat tan clarament com Vivaldi amb Venècia, que segurament va ser la ciutat
més visitada, admirada, comentada i viscuda d’Europa els segles XVII i XVIII.
La República de Venècia, comandada pel dux o doge, es trobava en aquell
moment a les acaballes de la seva independència política i, com aquell que vol
gaudir fins al darrer moment, era una festa contínua. El carnaval durava mesos
i rebia visitants de tota Europa que s’apuntaven a la disbauxa que s’hi vivia.
Antonio Vivaldi probablement també participava en la diversió; de fet, més d’un
cop, un cardenal el va renyar per portar una vida poc religiosa. Segons Patrick
Barbier, autor de La Venecia de Vivaldi (Ed. Paidós, 2016), “del dux a
la serventa, tothom podia anar emmascarat, podia permetre’s fer-ho tot i dir-ho
tot gràcies a l’anonimat, que garantia la impunitat. No hi havia dia o nit ni
classes socials”. Va ser en aquest ambient festiu però també cultural que
Vivaldi va compondre les seves obres. Va ser coetani de Carlo Goldoni, el
cèlebre dramaturg, i de Canaletto, el pintor per excel·lència de la ciutat dels
canals, i per poc no va coincidir amb el famós seductor venecià Giacomo
Casanova, que tenia tot just 16 anys quan Vivaldi va ser enterrat a Viena, en
l’oblit i la pobresa, com han acabat molts artistes.
A diferència dels éssers vius, les creacions musicals
poden ressuscitar i tenir una segona vida. Aquest és el cas de les obres de
Vivaldi, que després del seu temps van ser oblidades i moltes han anat
ressorgint al llarg del segle XX i XXI, especialment Les quatre estacions,
una peça brillant, optimista, expressiva, en la qual podem sentir els ocells
quan canten a la primavera, una tempesta d’estiu, la verema a la tardor i el
desolat clima de l’hivern, entre moltes altres sensacions que el compositor
transmet a través de la música.
300 anys més tard, Vivaldi s’escolta més que mai, i
esperem que d’aquí 300 anys se segueixi escoltant, ja que si els humans del
futur han d’escoltar la música que es produeix actualment, encapçalada per un
nyap anomenat reggaeton, que a les meves oïdes és carregós i insofrible,
voldrà dir que la decadència cultural que vivim en la nostra època s’haurà
amplificat fins a límits insospitats.
https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2528870-vivaldi-i-venecia.html
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada