UN-Í-SON
 |
| Presentant el concert |
Al diccionari, hi ha una entrada que defineix el mot UNÍSON així:
En conformitat
de sentiments, concordadament.
Produint la mateixa nota o melodia.
Segurament molts sabeu que als cors, els
directors demanen que ens escoltem molt entre els cantaires per sonar com una
sola veu, i que en un cor és necessari que tots anem junts per aconseguir la
sonoritat desitjada. Tots som un.
Aquest any amb el nostre concert volem
posar un petit gra de sorra a la conscienciació en el canvi climàtic.
Amb les nostres cançons només volem
remarcar que el món que tenim, aquesta terra que és la casa de tots, necessita
que la cuidem perquè segueixi essent la nostra llar.
Un gra de sorra no fa la platja, però
tots plegats i a l’uníson, podem ser la música del canvi.
Però el concert d’avui és especial per a
nosaltres, el Cor Maragall, perquè el volem dedicar a l’Iris Martí i Pujolràs.
El 9 de setembre va patir un atropellament greu que no va poder superar i ens
va deixar. Però això no fa ni de bon tros que no sigui present entre nosaltres.
L’Iris ha crescut amb el Cor Maragall,
hem vist com aquella nena seriosa i de somriure escàs, es va convertir en una
dona alta, espigada i guapa. Hem vist els seus canvis de look en els cabells, ara curts, ara llargs, de color rosa, blau,
rossa o morena.
Però sempre seriosa i assenyada.
Amb l’Iris hem compartit dies de
vacances i he vist com s’ha fet gran. La complicitat que hi havia amb l’Eduard
quant s’explicaven coses en veu baixa. Els comentaris amb els seus pares, la
Sara i en Josep Maria, que només ells entenien. Parlant de l’avi Quim quan
l’anava a recollir a algun assaig amb la cobla.
L’Iris acompanyada sempre d’un llibre
perquè l’assaig amb el Maragall se li feia un xic feixuc. La seva veu clara i
potent a la corda de sopranos on totes les companyes volien tenir-la a prop per
sentir-se segures en la nota que calia fer.
Robant petons a en Jerom, el seu company
de somnis de futur.
L’iris de la “combutxa” quant acabava
l’assaig amb les xàntiques.
La que també ha compartit la seva veu
amb els amics del Cor de Cambra.
La trombonista de la Principal de
Banyoles, tocant sardanes a qualsevol poble on els volguessin llogar.
L’Iris que havia canviat la seva
filosofia de vida per estar més en consonància amb la natura, caminant, pujant
muntanyes, fent escalada, movent-se en bicicleta per la ciutat i deixant les
xarxes només per al necessari.
Per tu Iris, perquè t’estimem, ets una
de nosaltres i som la teva família
Bon viatge i fins que ens tornem a trobar.
Teresa Ribas i Roqueta, 1 de novembre de 2023
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada