MÚSICA I CIÈNCIA - Jordi Llovet
A aquells que ens agrada sentir música clàssica per la
ràdio estem esvalotats i escandalitzats d’ençà que l’emissora nacional, vull
dir l’espanyola, emet un programa insòlit anomenat Longitud de onda. Ja sabem
que la música, com tot so, es propaga d’acord amb unes determinades freqüències
i longituds d’ona; però el problema no és aquest, que no n’és cap: també les paraules o els sorolls que ens
arriben a l’oïda tenen una longitud d’ona, i això no ens preocupa gens
ni mica quan ens diuen: “I love you”.
El problema resideix en el fet que, en aquest
programa, parlen de la música -també és un problema de l’emissora catalana de
música clàssica, en què xerren massa i posen poca música de cap a cap, només
“fragments”, així ho diuen, tot sovint- en la seva relació amb la ciència. Per
posar exemples que no m’invento, he sentit en aquesta emissora espanyola parlar de la relació entre el Concert per
a violí de Beethoven i la melsa que tenim a l’abdomen; he sentit
parlar de la quantitat de llet que pot fer una vaca si li posen música de
Mozart, a diferència de si li posen música de Schönberg; poden passar-se un
programa sencer (d’una hora de durada) parlant dels intervals de tercera, de
quarta o de quinta, o de les harmonies de quinta o d’octava, amb tot de
xerrameca sobre la manera com hi respon el nostre aparell sensitiu, i cap peça
musical. Hi ha dies que es presenta un especialista en telecomunicacions; un
altre dia ve un anestesista que us parla de quina música va més bé per adormir
un pacient al quiròfan; un dia ve un lutier i, en comptes de limitar-se a dir
quina fusta va més bé per construir un violí o una viola, comencen a
engegar-nos uns sons estranyíssims derivats de la percussió de la fusta;
teories del cervell, les que vulgueu, amb explicació detallada de les
circumvolucions i els hemisferis cerebrals, o ve un altre i parla de la relació entre la música i
l’osteoporosi... i així cada dia. De música, poca (també comença a
passar, ja ho he dit, a la nostra emissora de música clàssica); de galimaties i
taral·la, tanta com un es pugui imaginar.
¿No saben, els promotors i “conductors” (una paraula
que és moda; abans només eren conductors els que guiaven un vehicle) d’aquest
programa, que la música, per bé que Pitàgores ja va deixar clar que es pot relacionar (no explicar) amb les
matemàtiques i amb la física del so, és una art que, més que totes les
altres plegades, consisteix en un miracle estrany segons el qual allò que es
percep a les orelles no té res a veure, ni cal que ho faci, amb les dimensions
científiques de la seva substància escrita o fònica? La pintura és matèrica, i
d’un quadre se’n pot parlar en termes de matèria sense acabar d’espatllar
l’emoció que ens pugui causar. La literatura està tota ella vinculada a la
gramàtica i a la ciència del llenguatge i, de fet, qui coneix la llengua frueix
més de la literatura que aquell que no sap res de retòrica.
Però la música es va inventar (és la primera art
inventada, possiblement anterior al llenguatge) per traslladar-nos a l’emoció i a un món de sensacions amb total
independència de la partitura (que poca gent entendria), i més encara de
qualsevol ciència o tecnologia. És com la teologia: qui més creu en Déu és
aquell que menys intenta racionalitzar i matematitzar l’essència de la
divinitat. Prou, per l’amor de Déu, prou d’aquest programa!
Article de Jordi Llovet publicat al diari ARA el 29 de juny de 2019.
Il·lustració extreta de la Viquipedia.
Reflexió molt encertada la den Jordi Llovet: les emissores de música clàssica han de xerrar menys i oferir més música i obres completes i menys fragments.
ResponElimina