CONCERT DE FIRES 2019 – 40è ANIVERSARI – Xavier Merino i Serra

Qui ens ho havia de dir! Aquell cor que, amb tan pocs components i encara innominat, feia el primer assaig un dissabte de començaments d’octubre de 1979 ha arribat als quaranta anys de vida. Després d’uns mesos d’assaigs intensos férem el primer concert, amb el nom de Cor Maragall, el 20 d’abril de 1980 al pati del Col·legi dels Salesians de Pedret. Una quinzena de cantaires i l’Àngels Alabert, la fundadora i primera directora. I unes dotzenes de persones com a públic. D’aquells inicis només dues persones hi continuem en actiu, en Narcís Fusté i el qui escriu, tot i que per motius de salut vaig haver de fer uns anys d’excedència. Seria difícil i molt llarg de detallar tots els records d’aquests quaranta anys.

Al concert del trentè aniversari s’acomiadà l’Àngels Alabert i la Sara Pujolràs, que ja feia més de vint-i-cinc anys que n’era cantaire, es féu càrrec de la direcció. Ha estat una molt bona successora de l’Àngels i ha tingut prou paciència per suportar-nos tots aquests anys. Al concert de celebració del quarantè aniversari érem quaranta-sis cantaires i la directora, a la sala Xavier Montsalvatge de l’Auditori de Girona amb el públic que gairebé l’omplia. La Maria Àngels Pardàs que ens acompanyà al piano a la cantata Gènesi (el perquè de tot plegat), de Miquel Sunyer, era cantaire en el primer concert, l’any 1980. I les solistes Gemma Coma Alabert i Laia Frigolé també han estat cantaires del Cor Maragall. També feu una actuació excel·lent el quartet de corda de solistes de la GiO format per Eszter Schütz, Helena Muñoz, Joan Fèlix i François Ragot.

Ja en els primers temps del Cor es va crear un bon ambient de companyonia i amistat entre els i les cantaires. I aquest bon ambient ha continuat fins al moment actual. Ara mirava les fotografies de les actuacions que vam fer a Vilaroja de Termenès, a la frontera de Catalunya amb Occitània, l’any 1985. I he vist que onze persones que continuen al Cor ja hi eren en aquelles dates. Entre elles la Sara. Això deu ser una bona prova del bon ambient i de la sintonia entre cantaires i directores.

Bé, en intentar parlar del concert del quarantè aniversari no he pogut contenir l’allau de records, d’emocions, de sentiments, ... Ara miraré de parlar una mica del concert. Va ser un concert memorable per la interpretació de quatre obres fetes per autors gironins i dedicades al nostre Cor.

Cinamom i flor d’acàcia, d’Àngels Alabert i Feliu, composta a partir de la música, d’estil gregorià, dels goigs de la Mare de Déu de Bell-ull i de Gràcia del claustre de la catedral de Girona. És una obra senzilla, bella i delicada, que conserva el regust gregorià d’un cap a l’altre i que enguany interpretem a tots els concerts com a emblema del Cor.

Els gegants de la Devesa, sardana d’Agustí Coma i Alabert, feta per al desè aniversari del Cor. Conté airoses melodies i molta força expressiva. Feta sobre un poema del músic i poeta gironí Josep Cantó. L’Agustí hi va fer una afegitó com a protesta pel  desastre ecològic que era a punt de patir la Vall de Sant Daniel amb la construcció del que en van dir “variant” de l’NII. Les solistes Laia Frigolé i Gemma Coma ens van acompanyar en aquesta interpretació.

Pisculabis, divertiment composat pel gironí Josep Maria Grosset i Gorgoll, dedicada al nostre Cor en el desè aniversari. És una obra festiva amb brindis, coets, xampany i tot el que cal per a fer una bona celebració. I molta exigència per a tot el Cor.

Gènesi (el perquè de tot plegat), cantata del compositor saltenc Miquel Sunyer i Bover, feta expressament per a aquest concert i dedicada al Cor Maragall. Té com a base el text de la creació dels tres primers capítols del llibre del Gènesi. La vam interpretar amb la solista Gemma Coma Alabert, la pianista Maria Àngels Pardàs, el quartet de corda de solistes de la GiO format per Eszter Schütz, Helena Muñoz, Joan Fèlix i François Ragot i el narrador Salvi de Castro, habitual en els nostres concerts de Fires, que hi va tenir un gran paper; un paperàs podríem dir. És una obra complexa i força difícil que, d’entrada, ens va espantar una mica però ens va proporcionar un veritable plaer poder interpretar-la davant del nostre públic. Cal destacar la tasca tan eficient de la nostra directora, que va dirigir l’obra amb una gran eficàcia i va ser el fonament de la bona interpretació aconseguida.

Acabada la cantata es van incorporar al Cor una trentena de persones que, en un moment o altre d’aquests quaranta anys han estat cantaires actives del Cor. Tots junts vam cantar quatre cançons que considerem representatives d’aquests quaranta anys:

N’Eulàlia vol gonella, de Mateu Fletxa el Vell. Quan la cantàvem a Vilaroja de Termenès l’any 1985, enfilats en un empostissat de fusta, a mitja cançó s’ensorrà la part on eren situats els tenors. Això va provocar un ensurt general inicial i rialles a dojo per part de cantaires i públic.

Idil·li, de Joan Altisent. Cançó molt romàntica, versió coral d’una sardana que porta el mateix títol, que hem cantat una infinitat de vegades.

Dóna’m la mà, de Josep Crivillé. Sobre el conegut poema de Joan Salvat-Papasseit, és d’una gran bellesa.

An irish blessing, de James F. Moore, amb el text d’una benedicció irlandesa, també l’hem interpretada innombrables vegades en concerts i, també, en aniversaris de cantaires i altres celebracions.

Després del corresponent repartiment de rams i mentre en Narcís Fusté, com a únic cantaire que ha format part del Cor durant tots aquests quaranta anys, feia lliurament del ram a l’Àngels Alabert, vam cantar, dedicada a ella, la coneguda Per tu jo cantaria, de M. Meystre i W.R. Willisegger.

En sortir a l’Atri de l’Auditori cantàrem i ballàrem, amb totes les persones del públic que s’hi van voler afegir, Les fulles seques, sardana d’Enric Morera.

Va ser la culminació de l’acte. La celebració va continuar amb un dinar a La Pineda de Sant Gregori amb uns cent seixanta assistents.

Amb el convenciment íntim que com a cantaire no hi podré ser, però amb l’esperança de poder formar part del públic, desitjo que el Cor arribi al cinquantè aniversari amb la mateixa empenta que ara o, si pot ser, encara més.

Xavier Merino i Serra, 13 de novembre de 2019

Fotografies de Jordi Ribas