UNA CANÇÓ DE BRESSOL PER AL VIATGE MÉS LLARG. EL RÈQUIEM DE GABRIEL FAURÉ - Xavier Chavarria

  Gabriel Fauré el 1905

Mai no sabrem del cert què va motivar Gabriel Fauré a escriure, l’any 1887, un dels rèquiems més dolços, plàcids i emotius de la història de la música. Feia dos anys que son pare havia mort, i mesos després va sonar en el funeral de sa mare, però una vegada ell mateix va confessar que l’havia escrit per pur plaer d’escriure, sense cap dedicatari ni motivació concreta, i se sap del cert —pel testimoni del fill del compositor, Philippe— que Fauré era agnòstic, i que en realitat aquella missa de difunts era simplement un exercici de composició. En qualsevol cas, Fauré va escriure una obra plena d’espiritualitat, de bellesa i de dolçor, lluny del dramatisme apocalíptic i grandiloqüent que van practicar altres grans compositors anteriors i coetanis (Mozart, Verdi, Berlioz, Brahms, Dvorák…). El Rèquiem de Fauré sembla una cançó de bressol, serena i tendra, que venç (o ajuda a superar) la por de la mort: «És així com jo veig la mort, com un deslliurament feliç, una aspiració a la felicitat del més enllà, més que no pas com un passatge dolorós», va dir l’autor en una certa ocasió. A quaranta-dos anys, Fauré va sentir la necessitat d’acostar-se a la mort i reconciliar-s’hi, de donar-li una visió humana, de descobrir-ne la cara amable i fins i tot de donar-li un valor artístic. I així va néixer una de les obres més estimades i populars del compositor i del repertori religiós de tots els temps.

Un pont entre Romanticisme i segle XX

Gabriel Fauré és una figura central de la música francesa de finals del segle XIX. Va néixer a Pàmies, a l’Arieja, el 12 de maig de 1845 i, veient els dots musicals que tenia, el mestre de l’escola va recomanar al seu pare que l’enviés a estudiar a París, a la reputada escola Niedermeyer, que només acceptava trenta alumnes i els formava com a directors de cor i organistes d’església a través d’un ensenyament rigorós i ancorat en les formes tradicionals. Hi va arribar quan només tenia nou anys, va tenir de professor Camille Saint-Saëns i va rebre una formació sòlida i exhaustiva. Hi va estudiar fins als vint anys i, en sortir-ne, va començar a treballar com a organista a l’església Saint-Sulpice de París, tasca que va desenvolupar durant més de trenta anys, més per necessitat que per devoció, i sempre amb un sou molt modest: cobrava uns tres mil francs anuals i això l’obligava a fer interminables viatges per tot París per donar classes particulars d’harmonia i piano a fi d’incrementar els ingressos. A trenta-vuit anys es va casar amb Marie Frémiet, amb qui va tenir dos fills. En jubilar-se Saint-Saëns, Fauré el va substituir com a director de cor a l’església de la Madeleine de París, i va ser en aquesta època que va escriure les obres més destacades per a cor, entre les quals hi ha el Rèquiem, que es va estrenar l’any 1888.

            Fauré no va ser valorat ni reconegut fins ben entrada la maduresa. De fet, el 1896, quan tenia 51 anys, va aconseguir el càrrec d’organista titular de la Madeleine, i aquell mateix any va començar a impartir classes de composició al Conservatori de París (ocupant la plaça que havia deixat vacant Jules Massenet), circumstància que li va proporcionar estabilitat econòmica. Per la seva aula hi van passar futures personalitats del món musical francès, com Florent Schmidt, Charles Koechlin, George Enesco, Maurice Ravel o Nadia Boulanger. Nou anys després va ser nomenat director d’aquest centre, però va coincidir amb l’inici d’una sordesa progressiva que el va obligar a deixar el càrrec el 1920, i també a deixar de fer crítica musical al diari «Le Figaro», on col·laborava des de 1903. Tot i la Gran Creu de la Legió d’Honor que li va atorgar el Govern francès aquell mateix any, Fauré va viure els últims anys de vida aïllat del món musical, i va morir el 4 de novembre de 1924 a París.

 
Gabriel Fauré el 1889

Un rèquiem escrit per plaer

Inicialment, Fauré no considerava la creació musical com la seva activitat principal, i componia bàsicament durant les èpoques de vacances i de descans de la seva tasca docent. No obstant això, va escriure música de cambra exquisida, obres corals diverses, peces per a piano d’una gran bellesa i un considerable nombre de cançons per a veu i piano que són la clau de volta de la chanson française, gènere del qual és considerat el precursor i l’exponent màxim. El llenguatge musical de Fauré és hereu de la tradició clàssica, un pont estètic entre el Romanticisme del segle XIX i l’univers musical del XX. Música que es distingeix per un delicat equilibri entre noblesa i emoció, música refinada, elegant, continguda, sentimental, però sense arribar a caure mai en la sensibleria ni en l’afectació: Fauré toca la fibra sensible, però en el punt just. I una de les obres que més bé evoca aquest món sensible de Fauré és el seu Rèquiem.

            Fauré, als anys vuitanta del segle XIX, no era gaire conegut dins el món musical de París. Vivia modestament donant classes, tocant l’orgue i dirigint l’escolania de la Madeleine. El seu Rèquiem data d’aquesta època, i no sembla que hi hagués cap motivació especial per a compondre’l: el seu pare s’havia mort dos anys enrere, i la seva mare va morir la nit de cap d’any de 1887, quan ja el tenia pràcticament enllestit. Fauré s’hi havia posat l’estiu de 1887 i en va acabar la primera versió el gener de 1888. Aquesta versió és la que va sonar per primera vegada a la Madeleine el dia 16 de gener de 1888 en el funeral d’un arquitecte parisenc de prestigi.

            La partitura estava escrita per a una formació ben singular: un sol violí (que comença a tocar a mitja obra), violes, violoncels, arpa, timbales i orgue. La part coral, a quatre veus, la va cantar l’escolania de la Madeleine, formada per una trentena de nens (fent les dues veus agudes, soprano i contralt), i vuit veus masculines: quatre tenors i quatre baixos. Aquesta primera versió estava integrada per només cinc moviments: Introit i Kyrie, Sanctus, Pie Jesu, Agnus Dei, i finalitzava amb un responsori que no pertany al propi de la missa de difunts, In Paradisum. Aquesta reducció dràstica dels textos propis de l’ofici és la plasmació viva de la visió que Fauré tenia (i volia transmetre) de la vivència de la mort i del més enllà, però li va valer moltes crítiques.

            De fet, aquest rèquiem és una obra a contracorrent, íntima i recollida, en què han desaparegut la còlera divina, el judici final (la referència al Dies Irae és anecdòtica i fugaç), les trompetes de l’apocalipsi, el turment, la culpa i el pecat. Un rèquiem gens grandiloqüent ni pompós, amb un teixit harmònic ombrívol, de timbres foscos, despullat i auster, i amb profusió de melodies suaus i simples, molt properes a l’esperit del cant pla. L’obra comença amb un eloqüent re menor (la tonalitat luctuosa per excel·lència), però avança cap al mode major i acaba amb un lluminós In Paradisum celestial i reconfortant. Al centre neuràlgic de l’obra hi trobem el Pie Jesu, una autèntica pregària de deslliurament, d’anhel de repòs serè i absolut, ple d’esperança i confort, que Fauré va pensar per a una veu ingènua, delicada, quasi angelical: la veu d’un nen. A l’estrena la va cantar un escolà d’onze anys anomenat Louis Aubert, que de gran va ser un músic i compositor reputat.

Les versions posteriors

Però el Rèquiem va continuar «creixent», i Fauré el va anar ampliant en tots els sentits i al llarg de dotze anys. Entre 1889 i 1891 va escriure’n dos fragments més, l’Ofertori i el Libera me, que va situar en segon i sisè lloc per a conservar el delicat equilibri de l’obra; dos moviments que inclouen la presència d’una veu solista masculina, amb tessitura de baríton, però cantant en l’estil d’un xantre, amb una línia greu i calmada, propera al gregorià. Al conjunt instrumental hi va afegir dues trompes i tres trombons que donaven més solemnitat a l’obra. Aquesta segona versió es va estrenar en un concert de la Société National Française a l’església de Saint-Gervais de París el 28 de gener de 1892.

            L’última versió (la que més s’escolta en enregistraments i en concerts actualment) és la que l’editor parisenc Hamelle va demanar a Fauré l’any 1899. Hamelle li va encomanar una versió per a gran orquestra i amb un cor més nodrit, i Fauré hi va afegir dues flautes, dos clarinets, dos fagots, dues trompetes, contrabaixos, tota la secció de violins, i va ampliar la secció de violes i violoncels. Aquesta última versió es va estrenar el 12 de juliol de 1900 al Palau del Trocadéro dirigida per Paul Taffanel, en un concert programat dins el marc de l’Exposició Universal de París. Va ser un èxit clamorós i va donar a Fauré un prestigi i un renom que mai abans no havia tingut. Però, és aquesta la versió que volia Fauré? És la versió més fidel a l’esperit original de l’obra? Curiosament, el manuscrit d’aquesta darrera versió es va perdre, i hi ha qui diu que tot aquest desplegament d’efectius vocals i instrumentals no el va escriure Fauré, sinó algun dels seus alumnes, possiblement Roger Ducasse o Charles Koechlin. El fet és que el clima de recolliment i l’intimisme de la primera versió, aquí queden matisats. Al Trocadéro van desaparèixer les veus infantils, substituïdes per cantants femenines professionals (sopranos i contralts). Realment, pel que fa a l’esperit i al clima emocional, les dues versions semblen dues obres diferents. I per sort, hi ha enregistraments de les dues i, per tant, som nosaltres qui podem escollir.

            Fauré sempre va sentir una estimació especial pel seu Rèquiem; i una bona mostra d’això és que va demanar que sonés en el seu funeral. Nadia Boulanger va dir que les veus de Fauré semblen formar un lligam entre el cel i la terra. I efectivament, el seu Rèquiem acaba amb el responsori In paradisum, que ens transporta directament a un estadi superior, eteri, d’absoluta serenor i de pau interior: si voleu, digueu-li cel.

Article de Xavier Chavarria publicat a la revista SERRA D'OR, núm. 706, octubre 2018

Reproduit amb autorització de l'autor de l'article i de la revista.

Il·lustracions extretes de Viquipèdia.