L'ÚLTIM BEETHOVEN - Miquel de Palol

És possible que un dels motius del creixent i potser definitiu desprestigi de l’erudició –i de la saviesa– sigui que qualsevol exemplar d’homo sapiens capaç de tocar un parell de tecles a l’ordinador obtingui en tres segons dades que li permetin parlar de qualsevol cosa. Potser l’únic que distingeix l’instruït del qui no ho és tant és la capacitat discriminadora, la virtut d’extreure de la informació alguna cosa més que allò que proporciona la lletra.

Els volia parlar dels últims quartets de Beethoven, i a l’hora de posar-m’hi he pensat: fem un cop d’ull a la Viquipèdia, no fos cas que m’escarrassi a expressar idees més o menys pròpies i l’amable lector conclogui que m’he afluixat en una simple afusellada. Així que m’abstindré de dades informatives, amb la confiança que el lector que sàpiga de què parlo no les necessita, i la il·lusió –en tots els sentits del mot– que en aquell que ho desconegui li desperti algun interès.

Les cinc peces en qüestió –sis comptant la Gran fuga, en origen últim moviment d’una de les cinc, i més tard separada perquè la trobaven incomprensible i delirant– són les últimes obres de Beethoven. Deixem per a un altre dia les disquisicions pseudoromàntiques al voltant dels opus últims dels genis, de la música en especial, i també d’altres arts. Com es parlaria del Camp de blat amb corbs de Van Gogh si el pintor no hagués mort tot seguit? I de Mozart, si hagués sobreviscut al Rèquiem, tot i que els historiadors han descobert que no és la seva obra terminal, sinó que l’havia abandonat força abans, i la mort li va venir quan componia himnes maçònics? I així amb Bach i L’art de la fuga, i amb els últims quartets de Beethoven.

Tant me fa les raons pràctiques per les quals el músic va passar de composar peces formalment colossals com la Novena simfonia i la Missa solemnis, amb orquestra, solistes i cor, a l’àmbit en principi més modest d’un conjunt de quatre instruments. Amb certa unanimitat els exegetes diuen que Beethoven s’endinsa en un exercici d’essencialització expressiva, en un procés de despullament metafísic cap a allò que se n’ha dit “música pura”, en què es reconeix una modernitat intemporal. Els meus preferits són l’Opus 132 i la Gran fuga. L’Opus 132 és una narració musical extraordinària. Ho té tot: passió, aventura, enardiment, humor, melancolia, exacerbació de la bellesa. És profund, entretingut, cantable, ballable. La Gran fuga és als antípodes: un aspre, exigent i aclaparador exercici intel·lectual. No en va és una fuga –més d’una, de fet–: el seu referent explícit és el –també terminal– vell Bach.

Miquel de Palol

Publicat a La República núm. 09 - 21 de juliol de 2018

https://www.lrp.cat/opinio/article/1433670-l-ultim-beethoven.html