EN RECORD D'EN LLUÍS VIÑALS I SUBIES

Actuació al Saló de Descans del Teatre Municipal. Entre 1983 i 1985. En Lluís és el segon de la segona fila començant per la dreta.

SOMRIU, MINYÓ, SOMRIU!

Poques persones hi havia que encomanessin tant l’alegria a tots els qui l’envoltaven, i això que la vida el va sotmetre a dures proves que ell va superar amb escreix. La dedicació de la seva vida als altres va ser tanta que li va comportar també sovint de sacrificar-se i abandonar allò que més li agradava: cantar.

En Lluís va ser un dels destacats fundadors del cor Maragall. Sens dubte que durant un bon temps el seu optimisme i alegria va tenir un paper important en la trajectòria del cor. Si ell hi era, per força hi havia d’haver bon ambient i companyonia, com es va demostrar en els primers viatges del cor Maragall a Occitània i Lucerna.

Aquest és el cantaire que, tots els qui l’hem conegut, continuem i continuarem duent sempre en el record, en el Cor.

David Casellas, tenor

 1999 - Concert 20è aniversari a l'Auditori de la Mercè. En Lluís és el primer de la primera fila començant per la dreta.

MEMÒRIA D'EN LLUÍS

El dia 9 de juny en Lluís ens va deixar. El vaig conèixer l’any 58 o 59, quan ell actuava amb l’esbart i jo amb el Cor de la Sección Femenina. A començament d’estiu anàvem una setmana a Madrid al Festival de Coros y Danzas de España. Això no vol dir que ni ell ni jo estiguéssim d’acord amb el feixisme franquista. El grup de dansa era l’únic que hi havia a Girona i el Cor el dirigia Francesc Civil que era un gran músic i una persona excel·lent. Ja en aquell temps en Lluís desbordava bon humor i amistat i sempre estava content i envoltat d’amics. Quan vaig deixar aquest Coro ens trobàvem sovint pel carrer del Carme, on vivia la Joana, la seva xicota.

Al cap d’una vintena d’anys vam coincidir al Cor Maragall. Ell va ser el tercer baix del Cor i, com en Narcís Fusté i jo, va actuar a la primera cantada pública del Cor que va ser al pati dels Salesians del Pont Major. Devia ser la primavera de 1980, quan encara érem molt pocs cantaires.

Des de llavors vam ser bons amics. Durant l’època que vaig estar d’excedència al Cor ens trobàvem sovint a la carretera de Santa Eugènia quan tornàvem del treball i ens explicàvem els goigs i misèries de cadascú.

Sempre l’he considerat una gran persona i un gran treballador preocupat per pujar i tirar endavant les seves filles, la seva família. Malgrat haver passat moments dolents i difícils no vaig veure mai que defallís el seu humor característic i no fes bromes ni acudits.

Copio un petit poema de Màrius Torres que ja fa uns mesos vaig posar al bloc:

Això és la joia –ser un ocell, creuar

un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort –tancar els ulls, escoltar

el silenci de quan la música comença.

Lluís, et trobarem a faltar. El teu record serà inesborrable. Reposa en pau.

Xavier Merino, baix

 Concert a Barcelona, darrere la Catedral, el 26 de novembre de 2006. En Lluís és a primera fila, a l'esquerra de l'Isaac.

5 de juliol de 2016

Fotografies de l'arxiu del Cor Maragall