PAU CASALS i DEFILLÓ (1876-1973) - Anna Artigas i Vilaplana

  

 

Aquest article vol posar en relleu la importància d’aquest gran músic i català universal. Les notes amb que l’he confegit són extretes dels apunts d’una conferència de l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte.

Per entendre l’home Casals hi ha una frase que va dir : l’Art i la Ciència no tenen pàtria, però els artistes i els científics sí que en tenen. La seva vida va ser influenciada, directament o indirecta, per les guerres. La primera guerra no viscuda directament, sinó per part de mare, que era d’origen porto-riqueny, fou la de Cuba. En una altra època li tocà viure dues guerres mundials i la civil espanyola.

Podem mencionar l’anècdota dels seus anys d’estudi, becat per anar a Brussel·les. En el moment en què l’ambient permetia viatjar amb l’objectiu d’aprendre dels professors de Conservatori, Casals va reaccionar davant el comentari d’un professor que li va dir: Senyor Casals, usted es el catalán. El comentari no va a agradar Casals, suposem que per l’èmfasi i el context en què fou dit i particularment, sense acompanyament de cap altra opinió que no fos la seva, va renunciar a estudiar a Brussel·les.

Una constant en la seva experiència vital és que va aprendre de forma autodidacta “Va ser un gran mestre perquè en vida va ser sempre un alumne“. Dos exemples concrets del que acabem de dir. En el període en què Casals va crear i dirigir l’Associació Obrera de Concerts es va sentir feliç (en tota la seva trajectòria va ser un home de conviccions) en conviure amb el món obrer. L’altre punt interessant que no ha estat gaire divulgat és la seva participació en la recuperació del patrimoni musical. És poc coneguda la seva dedicació quant a compositor de sardanes. Escriví tres sardanes: Festívola, Sant Martí de Canigó i Sant Fèlix, sardana per a orquestra de violoncels, de les quals se’n poden trobar versions a youtube. Com a curiositat es pot explicar que l’any 1955, en ple franquisme, quan el mestre era a Prada de Conflent, la Cobla la Principal de Girona, dirigida per Lluís Cotxo, hi anà per enregistrar Sant Martí de Canigó amb la supervisió del mestre.

L’any 1971 va compondre l’Himne a les Nacions Unides. El 24 d’octubre del mateix any, en ocasió de dirigir-lo a la seu d’aquest organisme internacional, pronuncià el seu cèlebre discurs del qual és la frase: “Sóc català. Catalunya va tenir el primer parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on van existir les primeres nacions unides. En aquell temps -segle onzè van reunir-se a Toluges avui França- per parlar de la pau, perquè els catalans d'aquell temps ja estaven en contra de la guerra”. Al mateix discurs també va dir que “la Pau no és sinònim d’armistici. Els que volen la Pau també volen Justícia, és a dir, donar a cadascú el que li correspon”. En aquestes paraules hi ressona la idea que quan hi ha una injustícia falta gent que la denunciï.

Pau Casals va parlar del concepte de gran. “Un país gran no es mesura pels seus grans homes, sinó perquè els honora”. 

Durant els anys 1913-14 Casals va establir relació amb el filòsof Bergson que escriví sobre el tema de la intuïció. La vida de Casals estava dedicada a la música i és coneguda la seva afirmació que diu: “La música, aquest meravellós llenguatge universal hauria de ser font de comunicació entre tots els homes”. El seu esforç per salvar la llengua catalana és un fet. Permeteu que afegeixi que expressar la procedència de l’artista ajuda a fer que es conegui de forma més directa el problema que pateix la llengua de Catalunya. Una conseqüència del pensament portat a la pràctica en l’art musical és la interpretació. La “visió” il·limitada de l’art musical on l’experiència de la interpretació és generosa, fa relacionar l’art amb l’ètica. Per Pau Casals “crear és retornar a l’interior d’un mateix de manera que és com un pes a dins que pesa com l’or”. 

Una dita de Casal és la següent: l’home pot fer bones accions i només així és quan hom es sent bé, però amb la deficiència que no és el bé que com diu l’Evangeli la mà dreta no ha de saber què fa la mà esquerra. En canvi l’art, potser per ser més constant, parla de forma més directa i qui interpreta una obra ho fa des d’unes condicions diferents que les d’altres gèneres, (com el visual), i amb uns resultats més imprevisibles quant a l’efecte que produeix en els oients. 

Afegim un detall més de la música i el pensament del mestre. Podem sentit de la seva boca: “només es pot ser universal sent plenament des de l’origen, recordant l’origen”. I mentrestant, una suite de Bach arribava a la gent. 

I encara una altra frase del mestre: “la pau no és el silenci sinó la veu de l’amor”.

Trobareu una bona versió de Sant Martí de Canigó a l'enllaç https://www.youtube.com/watch?v=kx8WR9jLRkI.

Anna Artigas i Vilaplana, 7 de març de 2016

Fotografia de http://diccitionari.blogspot.com