UNA RADIOGRAFIA DEL MÓN CORAL CATALÀ - Xavier Chavarria

El món coral ha estat, des de fa més d’un segle, un dels eixos vertebradors de la vida musical a Catalunya. La pràctica coral té l’immens do de permetre que persones de totes les edats i condicions, més enllà dels seus coneixements musicals, puguin exercir de músics i participar en un organisme musical, en una mena d’orquestra de veus, capaç d’afrontar reptes musicals d’envergadura i amb un nivell admirable: és una formidable eina de socialització a través de la cultura. D’altra banda, la idiosincràsia d’aquest poble i les seves vicissituds històriques han propiciat que un fenomen eminentment artístic com la pràctica del cant coral hagi tingut, durant moltes dècades, una forta càrrega social i simbòlica: no és casual que les dictadures que vam patir durant el segle passat (Primo de Rivera, Franco) clausuressin entitats corals de tota mena i prohibissin les seves activitats, aparentment innòcues, com tampoc no ho és que els moments històrics o de gran solemnitat s’hagin engalanat amb formidables i massives manifestacions de música coral. A Catalunya, cantar en un cor ha estat, durant molt temps, alguna cosa més que fer música: ja als anys trenta, al diari «La Veu de Catalunya» s’afirmava que «les associacions de música són, a la nostra terra, igual que les biblioteques populars: una afirmació de caràcter i ciutadania», o segons August Pi i Sunyer, «un instrument civilitzador i organitzador de la vida cultural del país: expandeix la llum de la cultura, que és el patrimoni dels pobles selectes i avançats».

            Entre els ancestres del món coral català, hi trobem les societats corals creades per Josep Anselm Clavé a mitjan segle XIX, entitats que tenien una ambició de caràcter més social que no pas musical: el cant col·lectiu era una eina per a dignificar la vida dels obrers i una escletxa de cultura per a les classes més humils. No es pot entendre el desenvolupament del cant coral al nostre país sense la seva existència. Però la generació d’entitats corals següent, sorgida del moviment orfeonista de final del XIX, ja tenia uns perfils, unes inquietuds i una vocació radicalment diferents. La lideraven músics dotats i visionaris, guiats per l’amor a la música i a la pàtria, com Lluís Millet: «Volem un cor model que sublimi la nostra cançó tradicional amb les formes exuberants de l’art culte, un cor model que, començant amb homes sols com els de Clavé, eixamplés aviat les ales per convertir-lo en mixt i poder cantar la gran música coral de la història.» Amb aquesta vocació va néixer l’Orfeó Català el 6 de setembre de 1891, però també tot l’estol d’innombrables cors, orfeons i societats corals que van inundar el país en pocs anys: un fenomen absolutament inèdit i del qual va sorgir tota la tradició posterior fins als nostres dies. L’any 1908 hi havia trenta-quatre orfeons arreu de Catalunya i deu anys més tard ja n’hi havia noranta. Joan Llongueres descrivia amb perplexitat el fenomen: «Anaren sorgint, com per art d’encantament, moltes vegades sense saber com, per l’esforç decidit d’uns pocs i per una mena de fe en els destins de la pàtria [...] perquè un noble i molt elevat ideal regnava llavors en el clima espiritual de Catalunya i perquè tothom es llançava a la brega somiant i confiant en la grandesa futura de la pàtria.» Sembla que aquest poble no ha deixat de somiar aquest futur, ara més prometedor que mai. I el cant col·lectiu sempre ha estat un senyal d’identitat i una via d’expressió de la seva idiosincràsia.

            Nous criteris tècnics i estètics i un repertori més ampli i universal caracteritzaren aquelles noves formacions corals que envaïen el país ara fa cent anys i que canalitzaren el desvetllament de la cultura i de la consciència nacional. Durant el franquisme, el món coral fou un focus de resistència en el qual sorgiren formacions noves (Coral Sant Jordi, Capella Clàssica Polifònica, Cor Madrigal, Orfeó Laudate, Coral Càrmina, Coral Cantiga...) que van impulsar una renovació a fons de la modernització de la qual som hereus. Alleugerit per fi de l’aura simbòlica, el món coral català actual gaudeix d’una salut de ferro, continua creixent i madurant i està més connectat que mai al món.

Catalunya canta millor que mai

Actualment, a Catalunya tenim una extraordinària flota de cors, de nivells i formats ben diversos, per a totes les franges generacionals, repartits per tot el territori i ocupant fins a l’últim racó del país; cors formats per cantaires de totes les edats i de tots els nivells imaginables, des de professionals fins al grupet de venerables velletes que preparen quatre nadales per a la parròquia amb una il·lusió que emociona; una teranyina de cors amb una vida social intensa, que actuen, que viatgen, que s’apleguen, que guanyen concursos, que admiren i són admirats, que bateguen; cors que s’han unit en federacions complexes i poderoses que han assolit un reconeixement oficial i internacional com pocs organismes ho han aconseguit fer. Alguns d’aquests cors ja són centenaris, perquè venim d’una tradició forta, arrelada i orgullosa, amb pòsit artístic però també social, i fins i tot amb connotacions polítiques i ideològiques que han arribat a convertir algunes actuacions i alguns concerts en esdeveniments remarcables de la nostra història. Sembla que això de cantar forma part de la idiosincràsia genètica d’aquest poble (això sí, cantar organitzats, ben col·locats i amb un líder al davant, una manera ben catalana de cantar!). Ni tan sols el reclam televisiu de programes estridents, de coloraines i lluentons, de cors americanitzats i veus adulterades per micròfons i altaveus, valorats ridículament per personatges aliens a aquest món (alguns comentaris del jurat provoquen vergonya aliena), no ha canviat el tarannà de la gran majoria dels cors d’aquest país.

            La preparació dels cantaires és cada cop més bona i completa i, en conseqüència, el nivell dels cors és cada vegada més alt. També tenim directors excel·lents, que es preparen bé a les millors escoles i arreu del món, alguns tan reputats que se’ls emporten a l’estranger (i, se n’hi van, perquè allí poden viure de la direcció). A diferència de la vergonyosa ràtio entre habitants i orquestres simfòniques (àcidament denunciada pel compositor Jordi Cervelló en un demolidor article titulat «L’índex simfònic», publicat al diari «El País» fa un parell d’anys) que situa Catalunya en l’última posició d’Europa, per darrere de Malta, la proporció de cors per habitant és escandalosament alta (de fet, abunden els cantaires pluriempleats que no en tenen prou amb un de sol —allò que en diem cantaires polígams!—, o fins i tot mercenaris del cant coral que vaguen de cor en cor tastant-ne com més millor!). O sigui, que als catalans ens agrada cantar organitzadament. I cada cop ho fa més gent i ho fem millor. M’atreviria a dir que no hi ha cap altre fenomen en aquest país que, en les últimes dècades, hagi crescut, s’hagi enriquit i hagi apujat tant el seu nivell com el món coral. El cant coral és la pràctica cultural amateur més estesa de Catalunya, amb cent cinquanta anys d’història, més de set-cents cors federats i trenta mil cantaires de tots els perfils imaginables que ofereixen milers de concerts a l’any.

La peremptòria renovació del repertori

Però tenim un punt feble, una assignatura pendent: vivim del passat. Cantem coses antigues (i que cada cop ho són més) i ens costa renovar repertoris, cantar novetats, atrevir-nos amb noves creacions i experimentar amb els nostres cors. I no incentivem obra nova. És francament paradoxal, perquè en aquest país també tenim un magnífic estol de compositors, creadors prolífics i inspirats, que escriuen obres de tots els gèneres i per a tota mena de formacions, i alguns d’ells d’enorme categoria. I probablement la germaneta pobra de la producció nova és la música coral. Per què? Tenim un terreny abonat i fèrtil, i tots els ingredients per a un còctel productiu i envejable, però fa la sensació que no acabem de saber connectar-ne els ingredients bàsics. A Catalunya hi ha, evidentment, autors que escriuen obres corals, i moltes són de qualitat (Albert Guinovart o Josep Vila Casañas, per exemple, en són veritables mestres), i tenim cors (pocs) que incorporen a tots els seus concerts obres contemporànies, n’incentiven la creació i les canten bé i amb convicció (Sant Cugat, Vivaldi, Amics de la Unió, Voxalba...), però som a anys llum de la formidable i incessant producció coral d’altíssim nivell que hi ha en altres països d’Europa amb una tradició coral similar a la nostra: a Hongria el cor Cantemus o a Finlàndia el cor Tapiola, per posar només dos exemples paradigmàtics i coneguts, són autèntiques locomotores de creació musical. Canten clàssics, però també molta música nova, acabada de crear, perquè els autors del país els coneixen, hi estan en contacte i escriuen constantment per a ells. Saben que aquests cors cantaran les seves obres i que ho faran d’allò més bé. I, com aquests, molts altres cors segueixen aquesta política d’incentiu a la creació. No cal anar tan lluny geogràficament per a trobar-ne més exemples: al País Basc hi ha un admirable arsenal de música coral contemporània autòctona, perquè els cors, que també són molts i bons, en demanen, la canten amb gust i sense complexos.

            Se’n troba, a Catalunya, de música coral contemporània, de qualitat, innovadora i agradable de cantar? N’hi ha, però ben poca. I això no sols es constata revisant programes de concert, sinó també sondejant directors de tota mena de cors: no s’hi atreveixen o no els ve de gust. Hi ha material nou, però no sempre es pot cantar, ja sigui per la seva dificultat o perquè el seu llenguatge no acaba de convèncer-los. Tenen la sensació que els compositors viuen aïllats i no coneixen la idiosincràsia dels cors, la seva naturalesa i les seves possibilitats tècniques. I molts dels que n’escriuen construeixen en l’aire, no pensen en l’instrument que ha de cantar. Certament, un cor és un instrument molt especial, amb enormes possibilitats expressives, però també amb unes limitacions físiques que no té un piano, un clarinet o un orgue. I, per a treure’n un bon rendiment, cal conèixer-les.

            Però seria molt injust considerar els creadors com a únics culpables d’aquest divorci. Els cors, i més concretament els seus directors, també en són responsables, ja sigui per desídia, incompetència o covardia, perquè són precisament els que haurien de potenciar la creació d’obres noves a través d’una política coherent, decidida i valenta d’encàrrecs a compositors, de col·laboració amb els creadors, d’una ferma voluntat d’ampliar el repertori amb nou material, des d’harmonitzacions actuals de cançons tradicionals fins a peces experimentals. És cert que en els darrers anys ha crescut el nombre d’encàrrecs dels cors, i de compromís amb la nova creació, però cal continuar motivant els compositors, estimular-los a escriure peces a mida a canvi de garantir-los la presència habitual en el repertori i una interpretació de màxima qualitat. Probablement, l’autor s’ho pensarà dues vegades abans d’escriure segons què si no té la certesa que qui ho interpreti ho farà amb dignitat i amb ganes. La falta de confiança, doncs, és mútua. Tant els compositors com els cors i els directors han de propiciar l’acostament i posar les bases per a una col·laboració estreta i continuada que no farà altra cosa que beneficiar, enriquir i engrandir totes les parts i, per descomptat, el patrimoni musical del país.

Article de Xavier Chavarria publicat a la revista SERRA D'OR, número 662, febrer 2015, pàg. 47 a 51.

Reproduït amb l'autorització de l'autor i de la revista.