IMPRESSIONS DESPRÉS DEL CONCERT DE TOTS SANTS 2012 - Xavier Merino

Encara frescos els records del concert vull expressar i compartir algunes de les impressions que em va causar.

Havíem tingut el que suposo que és la por escènica. Quant dimarts vam començar de provar per primera vegada aquella sala immensa estàvem una mica espantats i els resultats no van ser gens bons. La fondària de la sala (potser quaranta metres o més), l’alçada, la fredor asèptica de la fusta, creen un respecte que fàcilment esdevé temor o por. Però la prova va ser decisiva. Quan ens hi vam tornar a enfrontar el dia de Tots Sants ja havíem superat força aquell temor, aquella por, inicial. I l’assaig previ al concert va anar bé.

I quan vam sortir a l’escenari i el públic, el nostre públic, ens va rebre amb un fort i calorós aplaudiment vam guanyar la mica de confiança que potser encara ens faltava. Ara comptava, sobre el plànol de la Sala Xavier Montsalvatge, quina assistència podíem haver tingut i, sense ser gens generós, goso dir que va haver-hi set-centes cinquanta persones de públic pel cap baix i vuit-centes pel cap alt, pràcticament el doble del que havíem tingut fins ara. Això ens va estimular a donar-nos totalment, a treure el millor que, com a cantaires, portem a dintre, i crec que el resultat que la Sara va saber treure de les seves i els seus cantaires va ser francament bo. Moltes de les persones que ens van escoltar diuen que molt bo.

Voldria ressaltar la interpretació magistral que Maria Àngels Pardàs féu de les dues obres de Montsalvatge i Debussy, per a piano sol. Sobretot la de Debussy vaig trobar que és un poema bellíssim. Cal reconèixer que és una gran intèrpret.

M’agradaria explicar la impressió que em va produir cada peça del concert, però em sembla que seria una cosa massa llarga i baldera. Vull, però, remarcar algunes coses. Torno a dir que són impressions personals meves que segurament altres cantaires no comparteixen. Des d’aquí els/les convido a expressar les seves, d’impressions, al bloc.

La Salve Regina de Morera em va introduir en un estat de goig espiritual intens i em podia identificar fàcilment amb els sentiments que devien sentir els croats quan tornaven de Palestina, derrotats i penedits de les barbaritats que hi havien comès, i la resaven o cantaven tot caminant cap a casa. Em va semblar percebre-hi la tristesa, el dolor, el penediment i, malgrat tot, l’esperança que traspua tota l’obra. La repetició de les quatre notes inicials de la Salve de Montserrat hi dóna un caire català inconfusible que ens la fa sentir molt nostra.

En haver-me familiaritzat amb les dues obres de Xavier Montsalvatge, que tan estranyes em semblaven fa uns mesos, les vaig trobar alegres i boniques i en vaig gaudir.

Dieu! Qu’il la fait bon regarder!, de Debussy. El poema de Charles d’Orleans, malgrat ser del segle XV, encara traspua tota la sensibilitat de les cançons trobadoresques dels segles XII i XIII. I la música que hi va posar Claude Debussy sap reflectir l’època en què el poema va ser escrit i, al mateix temps, una modernitat total.

Em va corprendre el Madrigal de Fauré. El diàleg que reprodueix entre homes i dones em sembla que puc dir que és ben actual, que en aquest aspecte no hi ha hagut canvis significatius: el mateix destí ens persegueix i la nostra bogeria és la mateixa: la d’estimar aquell qui fuig de nosaltres i fugir de qui ens estima. Un drama etern.

El Cantique de Jean Racine és una obra mestra: bellesa, espiritualitat i profunditat es barregen en aquest breu cant-pregària reblert d’una fe intensa i viva. És extraordinari sentir com la música expressa tot el sentir i el sentit de la lletra.

Les Djinns. Aprendre-la ens va fer suar de valent però el resultat del treball ha estat molt gratificant. Em sembla una obra onírico-terrorífica El poema de Víctor Hugo, podríem dir que és capicuat: comença amb versos de dues síl·labes fortes; després els versos es van allargant fins a assolir el moment de màxima intensitat dramàtica del poema; a partir d’aquest moment, amb el retorn progressiu de la calma, es tornen a escurçar fins a acabar amb versos de dues síl·labes, tal com havia començat. Fauré va saber copsar el sentiment del poeta i la música, que comença amb una sola veu que canta pianíssim, va creixent d’intensitat i de ritme amb la incorporació progressiva de les altres veus, per tornar a disminuir d’intensitat després del moment de màxim dramatisme i acaba amb la desaparició progressiva de les veus i un altre pianíssim amb només la veu de contralt, tal com havia començat. Les línies melòdiques i harmòniques del començament i el final són idèntiques però amb l’ordre invertit. La tinc per una petita obra mestra.

Acabar encertadament amb la joia del Carnaval de Venècia va ser l’apoteosi del concert i en el bis ens vam permetre de fer comèdia obertament, tot i que vigilant que la comèdia no perjudiqués la interpretació.

Vam cloure el concert amb el cant d’Els segadors, en harmonització, de Josep Viader, el músic gironí que ens va deixar fa una setmana.

Ara, amb la relaxació posterior al concert experimento el plaer de pensar que he fet, que tots plegats hem fet, una bona feina i que l’any vinent tornarem a treballar intensament i tornarem a quedat satisfets. I fins i tot tindrem més públic.

I no vull deixar de felicitar la Sara en qui recau el mèrit i la saviesa d’haver sabut conduir la cinquantena de persones que integrem actualment el cor, malgrat la nostra indocilitat, a aconseguir l’èxit d’ahir del nostre estimat Cor Maragall.

En Robert ens va obsequiar, al revers de l’anagrama del Cor que veia el públic, amb una fotografia de la Sara que ens deia: Gaudiu, somrieu i MIREU-ME! Ho vaig trobar molt encertat i estic segur que ens va ajudar molt.

Per molts anys!

Xavier Merino i Serra, 2 de novembre de 2012

 

Entrat inicialment per Lluís Gil l'11 de novembre de 2012