DESPRÉS DEL CONCERT DE TOTS SANTS 2011

Concert de Fires 2010 ( al'espera d'imatges d'avui)

Aquest matí, amb un ple total a la Sala de cambra de l’Auditori de Girona, hem fet el concert de Fires que ha s’ha convertit en tradicional. Com deia en Lluís Gil a la presentació: “què serien les Fires de Girona sense el concert del Cor Maragall el dia de Tots Sants?” La capacitat de la Sala, d’una mica més de tres-centes persones crea un ambient de proximitat i de compenetració, gairebé d’intimitat entre el Cor i el públic. He tingut la impressió que des del primer moment hi ha hagut aquest ambient, aquest feeling, que es diu ara. Aquesta compenetració dóna seguretat als cantaires i ajuda a millorar notablement les interpretacions.

Hem presentat un devessall d’obres noves per a nosaltres, acompanyades d’algunes que ja havíem cantat temps enrere i que hem hagut de treballar a fons per adaptar-les a les directrius de la Sara. D’entre tot el repertori que hem presentat en destacaria el Cant Espiritual de Joan Maragall en l’esplèndida i sentida versió que en féu Maria Àngels Alabert, directora del Cor durant els trenta primers anys d’activitat. Crec que Alabert sabé traduir fidelment en música totes els sentiments, dubtes, recances i tensions espirituals del poeta. Com més vaig cantant aquesta obra més em penetra, de tal manera que en el concert d’avui, en diversos fragments de l’obra, l’emoció ha fet que les llàgrimes em vinguessin als ulls i, algunes, m’han rodolat galtes avall. A mi, que no sé plorar! La tensió emotiva ha augmentat quan, en acabar la interpretació, l’autora ha pujat a l’escenari per rebre l’homenatge de tothom, cantaires, directora i públic.

Una innovació que ha estat molt ben rebuda ha estat la presentació de cada obra amb la traducció de la lletra al català quan calia. Ajuda a situar-se en el context de cada cançó i a penetrar-ne una mica el significat, la intenció. Així, quan en David presentava la cançó haitiana Angelina i deia que els ocupants americans d’aquell país la van entendre-la com una invitació a marxar-ne, no he pogut evitar de recordar que l’any passat, després del greu terratrèmol, la primera ajuda que van enviar els americans van ser diversos vaixells amb quinze mil soldats per ajudar a mantenir l’ordre.

Dels tres cants espirituals negres que hem cantat, molt aplaudits, en destacaria el caràcter de cadascun amb ritmes i melodies que els fan totalment diferents. Des del ritme obstinat de l’Elijah rock, l’alegria que expressa Ain’t-a that good news, fins a l’elegant melodia de Lord I want to be a christian, contribueixen a donar varietat al concert i evitar la monotonia i el cansament.

Les tres cançons picardioses del Renaixement, molt rebudes pels assistents que, gràcies a les explicacions, n’han pogut copsar millor el sentit. Una altra canço picardiosa de la Ciociaria, comarca italiana del Lazio, ha estat Me pizzica, me mozzica. Cançó alegre i amb ritme que es podria escenificar fàcilment.

La tradicional mallorquina Ton pare no té nas i l’original versió de La filadora, han representat la música popular dels Països Catalans. El Cant espiritual i El cant de la senyera, interpretat amb força i entusiasme, han complementat l’apartat de música catalana.

Les dues peces de Franz Liszt, Ave Maria i L’Etternel est son nom, cantades com a homenatge a aquest compositor romàntic en el dos-centè aniversi del seu naixement, han agradat molt per la seva espectacularitat i, al mateix temps, religiositat.

Per correspondre als calorosos aplaudiments del públic, fora de programa, hem cantat An irish blessing, benedicció irlandesa d’una gran tendresa i espiritualitat.

En un post anterior a aquest hi trobareu el programa sencer amb les dades dels autors i no m’entretinc més a parlar-ne.

Sí que cal parlar de l’esforç i la tenacitat de la Sara per fer millorar les nostres interpretacions. Ha aconseguit que la mirem molt més a ella que a la partitura i, així, canviar al seu gust, sempre que ho creu convenient, les dinàmiques musicals amb la seguretat que seguirem les seves indicacions. Crec que fa molt bona feina i que ha renovat l’entusiasme dels membres per cantar i assajar amb tota la intensitat que calgui. Moltes gràcies, Sara.

Quines bones fires!

Xavier Merino -1 de novembre de 2011

P.S. Com ja deia en Lluís Gil en el seu correu de fa pocs dies, seria bo que totes les persones del Cor expressessin les seves opinions i sentiments, ja sigui amb opinions afegides als escrits o, encara millor, amb altres posts. A mi no em fa res que em contradigueu.

Introduït inicialment per Lluís Gil l'1 de novembre de 2011