Blog Cor Maragall de Girona

     Fotografia del diari ARA De l’article d’A.M. [autoria no identificada] a D’Ací i D’Allà (IV-1924). Stravinsky va percebre a Barcelona afinitats entre la sardana i la khorovod , dansa russa que també es balla en cercle. Després d’escoltar Juny , obra mestra del gènere, va exclamar “més Garreta!”. Va dir que escriuria una sardana. Ho explicava Joan Salvat a Revista Musical Catalana en una crònica transcrita en aquesta secció (1-III-2017). El musicòleg Jaume Ayats ha descobert un autògraf (imatge) on Stravinsky identifica la sardana amb la khorovod del seu Ocell de foc . FICTA Edicions ha convocat ara el concurs de composició titulat La Sardana d’Igor Stravinsky. Enguany fa mig segle de la mort de Stravinsky (Sant Petersburg, 1882 - Nova York, 1971).    PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚS  Igor Stravinsky (Viquipèdia) Igor Stravinsky acaba de visitar-nos. Enfront de l’Orquestra Casals ha dirigit, com tothom sap, algunes de les seves obres....

     Joan Matabosch director artístic del Teatro Real de Madrid - Fotografia de Javier del Real extreta de Ópera actual El passat desembre, la plataforma cultural Hänsel i Gretel va convidar l’anterior director artístic del Liceu i actual del Real, Joan Matabosch , a participar en el cicle Aportacions, celebrat al CaixaForum . En una conversa amb Llucià Homs es va reflexionar sobre la vigència de l’òpera i què pot aportar en el marc d’emergència sanitària que es viu. Per bé que ara es presenta com a urgent, el debat no és nou: l’òpera, acusada regularment d’art elitista, arrossega l’estigma de ser accessible a una minoria adinerada o sofisticada (a qui no li han dit “És que jo, d’òpera, no n’entenc”?). És certament cara de produir i sistemàticament deficitària i posa sobre la taula una sèrie de prejudicis i qüestions que en aquests moments de dificultat per a la cultura i la vida no podem eludir. Caricaturitzant la situació, per què hauríem de lluitar per una forma d’ar...

Ofèlia Carbonell en una fotografia de Núvol Durant segles la cançó ha estat la llengua materna de la cultura. Si la millor manera per apreciar la tradició és tastar-la, el camí per aprendre-la és cantat. Una escudella et fa estimar i uns bons canelons enamoren, els hem paït i patit, però les cançons de sobretaula ens ajuden a entendre de què està fet tot això que ens encanta. De cultura: l’expressió d’un jo, teu o meu, pont entre ahir i l’endemà. D’ El Cant de la Sibil·la al Vols Venir Tu Rabadà , fins i tot derrapant cap a l’ All I Want For Christmas . I és que és en el llenguatge musical d’un indret on s’hi troben les puntades que uneixen tot allò que el fa hereu d’alguna cosa. Hereu de bonances, desgràcia, invasions i renaixences xocant de ple amb la globalització. Quan cantes, el ritme marca l’accent i el compàs la parla; les melodies pregunten o responen de l’única manera que ho podria fer algú en les teves circumstàncies, escala amunt o escala avall. Són circumstà...

    Pau Casals - fotografia del web omnium.cat Tots els anys són Anys Casals. Però el 2021 és especial perquè s’hi escau el cinquantenari de l’atorgament de la Medalla de la Pau de les Nacions Unides. A més de celebrar la seva declaració de catalanitat a la seu de l’ONU, enguany també és el 145è aniversari del seu naixement i són els 95 anys de la fundació de la seva Associació Obrera de Concerts, els 60 d’investir-lo honoris causa a la Boston University i els 65 de rebutjar aquesta distinció a la Universitat de Puerto Rico perquè la lliuraven també al president del Tribunal Suprem espanyol. “I AM A CATALAN”, afirmà Pau Casals davant l’Assemblea General de l’ONU el 1971. S’hi estrenava l’ Himne a les Nacions Unides que ell havia compost. Acabat el concert, el secretari general de l’ONU posà a Casals la Medalla de la Pau. Reconeixien el compromís del músic català amb els valors de la pau, la justícia i la llibertat. Un honor que ell no esperava. Aquell dia Casals també in...

    Carles Santos en un concert a Berlín el 2007 (Viquipèdia) Enguany, el creador vinarossenc Carles Santos hauria fet vuitanta anys. Les activitats commemoratives que la Fundació Caixa Vinaròs tenia previstes –com tantes altres coses–, se les ha endutes la covid-19, però la tasca minuciosa i callada de catalogació del seu llegat continua i trau a la llum cada dia un gavadal de sorpreses que amplien encara més l’empremta d’un artista infinit i compromès. Carles Santos (Vinaròs, 1940-2017) ho tenia tot per a ser un nen prodigi. De fet, a cinc anys tocava el piano amb una tècnica considerable i quan en tenia deu va fer el primer concert públic. També ben prompte, però, va decidir que el seu camí era un altre i que la seua genialitat no es deixaria encotillar per cap etiqueta, per molt clàssica i prestigiosa que fos. Una formació musical exquisida –a Vinaròs, a Barcelona, a París, a Suïssa– va ser només el punt de partença per a un artista que volia anar més enllà dels paràmet...

    Una de les iniciatives més originals, sorprenents i creatives que va endegar Pau Casals va ser l’Associació Obrera de Concerts, creada l’any 1925 i que va durar fins ben entrada la Guerra Civil. Pau Casals, recollint el testimoni i l’ideal de Josep Anselm Clavé, creia fermament que l’art i en especial la música són un vehicle excel·lent per elevar la dignitat de l’ésser humà. L’Associació va néixer amb la voluntat d’acostar la cultura als treballadors, a les classes més humils que no tenien accés a cap mena de manifestació cultural, aleshores en mans d’una minoria. Una classe obrera molt maltractadaa causa del ferotge i meteòric procés d’industrialització que experimentava el país, i que en poc temps havia crescut d’una manera inaudita amb motiu de la imminent Exposició Universal que s’havia de celebrar a Barcelona, que va provocar un efecte crida de grans quantitats d’immigració tant de zones rurals com de gent vinguda d’Espanya com a mà d’obra barata. Recordem que el 9...