PER QUÈ CANTEM? - Ofèlia Carbonell
Durant segles la cançó ha estat la llengua materna de
la cultura. Si la millor manera per apreciar la tradició és tastar-la, el camí
per aprendre-la és cantat. Una escudella et fa estimar i uns bons canelons
enamoren, els hem paït i patit, però les cançons de sobretaula ens ajuden a
entendre de què està fet tot això que ens encanta. De cultura: l’expressió d’un
jo, teu o meu, pont entre ahir i l’endemà. D’El Cant de la Sibil·la al
Vols Venir Tu Rabadà, fins i tot derrapant cap a l’All I Want For
Christmas. I és que és en el llenguatge musical d’un indret on
s’hi troben les puntades que uneixen tot allò que el fa hereu d’alguna cosa.
Hereu de bonances, desgràcia, invasions i renaixences xocant de ple amb la
globalització. Quan cantes, el ritme marca l’accent i el compàs la parla; les
melodies pregunten o responen de l’única manera que ho podria fer algú en les
teves circumstàncies, escala amunt o escala avall. Són circumstàncies úniques,
particulars, culturals, si vols. Et gronxen les onades o repiquen les
serralades, arrossegues vocals o percuteixes consonants. Cantes i fas noves les
històries que els teus avis ja escoltaven, cantes i imites el refilet d’un
ocell que no has vist mai passar. Hi ha qui canta i fa ballar muntanyes! I tu,
quan vas començar a cantar?
Segurament deuria ser a l’escola, de ben petit,
aprenent tonades que ara només escoltes al Bon Preu. Res fa Nadal com remenar
congelats en oferta mentre t’expliquen la bona nova. Però el cas és que
tots vam començar per allà mateix. Per alguns devia ser A Betlem Me’n Vull
Anar, per altres El Desembre Congelat. És cert que el ritme i
el moviment han demostrat ser crucials per l’educació dels infants; les cançons
potencien la memòria i milloren l’aprenentatge d’altres matèries escolars, però
la gent ja cantava en comunitat molts segles abans que els pares comencessin
preocupar-se per criar fills excepcionals. La música és present en tot el
folklore però especialment ho és en les festivitats que marquen el nostre
calendari vital. Les cançons encara marquen el moment més important de l’any:
Nadal.
I és que el Nadal continua sent el moment més
important de l’any fins i tot en aquesta societat líquida, evaporada i
esferificada. Ho demostra l’extensiva playlist que satura el creixent imaginari
sonor hivernal. Cada 1 de desembre, el Last Christmas de Wham!, publicada l’any 1985, reapareix
als charts mundials. El corpus es manté i no para de créixer. En honor al Nadal
tenim tot el catàleg de nadales tradicionals a més de les més recents
incorporacions al folklore global de la mà de Michael Bubblé, Mariah
Carey o fins i tot Ariana Grande,
si és que no està ocupada sumant trenta-cincs i trenta-quatres. Tenim
oratoris i misses per no acabar mai; ballets, danses, cançons i tota mena de
composicions. Això només és un reflex de com la data segueix sent tan
crucial com ja ho era molt abans de celebrar cap fita religiosa. El solstici
d’hivern marca un canvi de cicle, tant pel món pastoral com pel de pagès.
Neixen els primers cabrits i acaba l’època de sembra. Esperem el nou any
projectant-hi bones collites i èxits amb el crush. Segons el Costumari
Català, les festes de Nadal són celebracions de la intimitat familiar i el
recer de la llar. Aquesta percepció no queda pas tant lluny de l’actual: avui,
com abans, celebrem que, un any més, continuem celebrant.
Però, quan vam deixar de cantar? Sembla que, com passa
una mica amb tot el que creix sota l’ombra del capitalisme, d’ençà que vam
decidir que ens havia de servir d’alguna cosa. Per vergonya o desconeixença,
potser per l’angúnia d’expressar sense demanar. Cantar per cantar. Fer música
amb algú, en comunitat, t’obliga a alinear les vibracions d’allò físic i mental
amb el veí del costat. Sigui per afinar la mateixa nota o dir les paraules al
ritme que toca. Mesurant pulsacions, quadrant respiracions, acabes obligat a
percebre el temps, tan subjectiu que ens és a vegades, de manera
col·lectiva. Allò teu es torna nostre, intimitat i recer. I el fet és que,
quan ho necessitem, perquè ho seguim necessitant, no ho sabem i tornem a
cantar. Per animar el nostre equip de futbol preferit o per donar-nos força
enmig d’una manifestació, cantar junts i alhora ens ha fet sentir més a prop de
fer els carrers per sempre nostres. Quan anem de concert, encara que diguem
que és per veure en el nostre grup preferit, el que acabem fent és
cantar amb ells. Xisclar, en alguns casos. I quan ho fem, materialitzem la
col·lectivitat d’un sentiment que creiem confinat en la intimitat i el recer.
Allò que explica aquella cançó de Manel no només és seu sinó que també és
meu. I és meu perquè en el fons és nostre.
La cançó és la llengua materna de la cultura perquè
torna física i audible aquesta connexió que ens uneix com a grup. Ja sigui
aquesta una connexió territorial, generacional o ideològica. Cantar podria ser
una renovada forma de resistència, una font de força i de memòria, si ens
permetem cantar per cantar. Sense patir per desafinar o per si no acabem sent
un nou fenomen a la Stay Homas.
Tenim a Catalunya una robusta tradició de cors, corals, orfeons i grups
cantaires. Josep Anselm Clavé
deu ser la figura més repetida i gastada en estàtues per pobles i ciutats arreu
del territori. Però, què ha passat? L’estil gòspel ha triomfat en escoles de
música, festes majors i programes televisius. Ens agrada perquè en el fons no
deixa de ser una performance que no entenem amb la que no ens podem sentir
veritablement connectats, però ens serveix d’excusa. I si en el fons mai volíem
deixar de cantar? Si ho acceptem, potser no farà falta seguir exportant formes
de cantar en grup que acceptem per ser foranes, impossibles de sentir en la
intimitat i el recer i, per tant, guais. Artistes celebrats com Sílvia Pérez Cruz o el projecte Càntut
de Carles Sanjosé i Carles Belda han treballat per
recuperar el patrimoni sonor del qual en som hereus amb prou èxit. C. Tangana ha explotat barrejant folk
espanyol amb sons de bachata i hip-hop o reggae-pop, incorporant un interès per
l’excepcionalitat i la riquesa cultural que cada cop veiem en més artistes
d’arreu del món. I si nosaltres també tornem a cantar?
Article d'Ofèlia Carbonell publicat a la revista cultural digital Núvol el 3 de gener de 2021
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada