PAU CASALS I L'ASSSOCIACIÓ OBRERA DE CONCERTS. LA MÚSICA AL SERVEI DEL POBLE - Xavier Chavarria

 

 

Una de les iniciatives més originals, sorprenents i creatives que va endegar Pau Casals va ser l’Associació Obrera de Concerts, creada l’any 1925 i que va durar fins ben entrada la Guerra Civil. Pau Casals, recollint el testimoni i l’ideal de Josep Anselm Clavé, creia fermament que l’art i en especial la música són un vehicle excel·lent per elevar la dignitat de l’ésser humà. L’Associació va néixer amb la voluntat d’acostar la cultura als treballadors, a les classes més humils que no tenien accés a cap mena de manifestació cultural, aleshores en mans d’una minoria. Una classe obrera molt maltractadaa causa del ferotge i meteòric procés d’industrialització que experimentava el país, i que en poc temps havia crescut d’una manera inaudita amb motiu de la imminent Exposició Universal que s’havia de celebrar a Barcelona, que va provocar un efecte crida de grans quantitats d’immigració tant de zones rurals com de gent vinguda d’Espanya com a mà d’obra barata. Recordem que el 90% de la població no havia tingut escolarització, i que l’esperança de vida en aquells anys vint del segle passat rondava els trenta-cinc anys. I Casals volia oferir a tota aquella classe marginada l’oportunitat de tastar la cultura musical, la gran música simfònica, però sense afany paternalista ni caritatiu, sinó implicant-los-hi, fent-los partícips de l’organització i la gestió, responsabilitzant-los del bon funcionament del projecte. Casals volia fugir dels espectacles populars de baixa volada que proliferaven a Europa; calia crear un nou model de concerts en els quals la gent més senzilla i humil no sentís la incomoditat d’haver de compartir recinte (en condicions quasi marginals) amb les classes privilegiades: tots els actes i concerts havien d’anar destinats exclusivament a gent que no se’n pogués permetre cap altre.

            Casals va explicar el seu projecte als dirigents d’una societat obrera cultural de Barcelona, l’Ateneu Politècnic. Els va proposar crear una associació en la qual els afiliats haurien de pagar una quota anual molt assequible (sis pessetes). Ells mateixos en serien els gestors i administradors, i Casals els oferia la seva orquestra (l’Orquestra Pau Casals, la formació d’alta qualitat que havia creat sis anys enrere i que ja estava plenament consolidada), els millors solistes i recitals protagonitzats per ell mateix. L’associació en qüestió, a més, havia de tenir la seva pròpia seu i local de concerts, havia d’impulsar la creació de filials per tot el país i dotar-se de biblioteca, escola de música, una coral i una revista musical. I els va assegurar que tot allò seria d’ells i només d’ells.

            Tanmateix, i en un principi, la iniciativa va provocar desconfiança i un cert recel: els treballadors no estaven acostumats a rebre oferiments com aquells sense cap exigència a canvi; temien alguna mena de negoci o segones intencions lucratives al darrere, i van demanar unes setmanes per rumiar-s’ho. Pau Casals es va arribar a entrevistar quatre o cinc vegades amb aquells «homes vestits tothora amb la granota de la fàbrica». I finalment hi van accedir: van acordar limitar l’accés a l’associació a obrers amb un sou per sota de les cinc-centes pessetes mensuals (aleshores se’n guanyaven deu al dia de mitjana) i les entrades havien de tenir un preu únic i no ser numerades.

 

Cultura musical a l’abast dels obrers

El primer concert, protagonitzat per l’Orquestra Pau Casals al teatre Olympia, va tenir lloc el 8 de novembre de 1925, hi van assistir mil persones i va ser un èxit rotund. Ben aviat l’Associació va generar un gran entusiasme i va desbordar les previsions inicials. Els concerts es feien en diumenge al matí i el públic que hi assistia mostrava tothora una enorme admiració tant per la música com pels intèrprets; un públic majoritàriament jove, de parla catalana, ben format professionalment, molt respectuós amb l’obra d’art i el seu ritual, però alhora efusiu i agraït, que aplaudia amb tota l’ànima —«es nota que són mans que treballen», va dir la pianista francesa Blanca Selva, impressionada sens dubte per la rudesa sonora de les ovacions—. Un públic que, amb la seva franquesa i la seva humilitat, esclatava en moments poc adequats, entre els moviments d’una simfonia, per exemple. En un dels concerts, just acabat el primer moviment de la Simfonia núm. 1 en do de Beethoven (de final efusiu i brillant), part del públic es va posar a aplaudir, fet que va provocar algunes mostres de descontentament i reprimenda per part de la resta de la sala. Casals, fent gala del seu tarannà comprensiu, des del podi i batuta en mà es va girar cap al públic i els va etzibar: «Em sembla molt bé que, si sincerament us ha agradat el que acabeu de sentir, en feu una demostració aplaudint. La sinceritat és una qualitat inestimable.» I va iniciar el segon moviment de la simfonia.

            Per cert, existeix un enregistrament d’un concert de l’Orquestra Pau Casals, dirigida per ell mateix, fet al teatre Olympia l’any 1927, en què es va interpretar precisament aquesta primera simfonia de Beethoven que va provocar el comentari de Blanca Selva. No ens consta que fos el mateix concert al qual ens referim, però ben bé ho podria ser.

            L’Associació va créixer de forma constant i decidida per l’excel·lent resposta dels destinataris: es van fer més de 120 concerts, i tots els projectes previstos per Casals es van dur a terme: es va formar un cor de veus mixtes, Els Cantors de l’Obrera, que dirigia Manuel Borgunyó; es va crear la Biblioteca de l’Obrera, un grup de teatre auspiciat per Adrià Gual, una formidable escola de música apadrinada per la pianista abans citada (Estudis Musicals Blanca Selva); el 1927 es va engegar una publicació periòdica, la revista «Fruïcions», confeccionada i escrita enterament pels associats. Iel 6 de maig de 1934 es va presentar al Palau Nacional de Montjuïc l’orquestra simfònica de l’entitat, anomenada Institut Orquestral de l’AOC, dirigida pel mestre Joan Pich Santasusana i integrada per una vuitantena de socis de l’entitat (per tant, músics aficionats), que va expandir la música simfònica per tot el país amb actuacions memorables i plenes d’orgull i d’esperit reivindicatiu.

            L’èxit de l’Associació Obrera de Concerts va despertar curiositat i admiració arreu del món: artistes de gran prestigi s’oferien a col·laborar-hi i governs de diversos països (Anglaterra, Estats Units i Alemanya), interessats pel projecte, van acudir a Barcelona a conèixer-ne els detalls i el funcionament.

 

Compromís amb la societat i amb el país

L’any 1931, en plena progressió de l’Associació i amb l’Orquestra ben consolidada, es van produir dos fets en la vida de Pau Casals que havien de marcar la seva existència futura. D’una banda, va morir la seva mare, el seu àngel de la guarda, el referent humà i ètic, de treball, constància, tenacitat, fe en les pròpies possibilitats, que havia il·luminat i alimentat tota la seva carrera i la seva vocació: Casals n’heretava una maduresa i una força interior que van ser un estímul en l’últim tram de la seva vida.I de l’altra, renaixia la República i, amb ella, un nou govern per a Catalunya i un estatut prometedor. Aquests anys republicans són, des del punt de vista social, els més significatius en la vida de Casals; és quan se sent més realitzat que mai, integrat i compromès amb la seva societat i el seu país, amb un efervescent sentiment patriòtic i amb les ganes de lluitar i treballar més que mai pel nou projecte col·lectiu: «Mai no vaig sentir tant d’afecte i tendresa cap a mi, mai no vaig rebre tantes proves de consideració, ni a Catalunya ni a Espanya. Res no m’era negat i tothom feia el que fos per facilitar-me la feina, no tan sols els membres del Govern, ans també les autoritats municipals i les facultats universitàries.»

            L’Associació Obrera va seguir el seu camí, descentralitzada, gestionada pels seus propis receptors, implantada arreu del territori i a l’abast de tothom qui hi volgués participar, amb una infinitat de concerts i activitats que van contribuir a democratitzar la cultura i a posar-la a l’abast d’un enorme segment de població a qui sempre se li havia negat. Va ser un fenomen d’una gran modernitat, exemplar, que fomentava l’art i la música, la cohesió social a través de la cultura; un projecte que es va acabar abruptament per culpa de l’alçament militar de Franco i la posterior dictadura feixista a la qual van sotmetre el país. Els règims totalitaris no són gens amics de la cultura (i especialment de la seva democratització), perquè la cultura és coneixement, i el coneixement és criteri, reflexió i llibertat, llibertat de pensament. Per aquesta raó,la cultura encara ara fa tanta por a més d’un.

            Aquest va ser el fruit del compromís de Pau Casals amb la societat, amb el seu país. Amb aquells projectes, associacions o orquestres, Casals no buscava guanys ni beneficis, ni notorietat o fama (ja la tenia i li’n sobrava). Ans al contrari, hi va haver d’abocar cabassos de diners, que ell sabia que eren a fons perdut. Què l’impulsava a fer-ho? Pur altruisme i amor al país. I aquí rau la grandesa d’aquestes iniciatives, que cal no oblidar malgrat l’enyorament que provoquen. I tampoc no s’ha d’oblidar l’alliçonadora integritat que va mostrar l’il·lustre vendrellenc defensant i duent fins a les últimes conseqüències els seus ideals de llibertat i justícia al llarg de tota la seva vida, no solament actuant, sinó també no fent-ho en determinades circumstàncies, fins al punt d’autoimmolar-se com a músic i recloure’s en un silenci dolorós. Es pot exigir a un músic (a qualsevol artista) aquest compromís ideològic? Casals no era un músic qualsevol: sabia que la seva posició preeminent, el reconeixement i l’admiració que el món li professava amplificaven el ressò dels seus actes i les seves actituds. I el convertien en un referent, un far, també a escala internacional. Posició que, sens dubte, encara conserva.

 

 

Article de Xavier Chavarria publicat al número 732 de la revista SERRA D’OR de desembre de 2020.

Reproduït amb autorització de l'autor i l'editor.

Il·lustracions extretes d'internet