Blog Cor Maragall de Girona

ENTREVISTA DE VALÈRIA GAILLARD A XAVIER BENGUEREL PUBLICADA AL DIARI EL PUNT AVUI+ EL 2 DE JULIOL DE 2016 Es considera un afortunat perquè moltes de les seves partitures s'han estrenat. Amb tot, tan bon punt comença l'entrevista llança: “De la música no es pot viure, en tot cas es pot morir!” Xavier Benguerel i Godó (Barcelona, 1931), fill de l'escriptor Xavier Benguerel i Llobet, és un dels compositors més prolífics i amb més projecció internacional del país. Fa unes setmanes recollia a Madrid el XIV Premi SGAE Tomás Luis de Victoria d'àmbit iberoamericà. Com veu el panorama musical? Ara preval la música de supermercat, tot això que la joventut passa nits dormint al ras per poder veure un grup que fa soroll, ben fet, però soroll... Nosaltres estem tan allunyats del que escolta la joventut!... D'altra banda, als concerts de clàssica mai veus gent jove. La música contemporània s'allunya de la popular, potser... Hi ha un problema: la...

Actuació al Saló de Descans del Teatre Municipal. Entre 1983 i 1985. En Lluís és el segon de la segona fila començant per la dreta. SOMRIU, MINYÓ, SOMRIU! Poques persones hi havia que encomanessin tant l’alegria a tots els qui l’envoltaven, i això que la vida el va sotmetre a dures proves que ell va superar amb escreix. La dedicació de la seva vida als altres va ser tanta que li va comportar també sovint de sacrificar-se i abandonar allò que més li agradava: cantar. En Lluís va ser un dels destacats fundadors del cor Maragall. Sens dubte que durant un bon temps el seu optimisme i alegria va tenir un paper important en la trajectòria del cor. Si ell hi era, per força hi havia d’haver bon ambient i companyonia, com es va demostrar en els primers viatges del cor Maragall a Occitània i Lucerna. Aquest és el cantaire que, tots els qui l’hem conegut, continuem i continuarem duent sempre en el record, en el Cor. David Casellas, tenor  1999 - Concert 20è a...

  Arnold Schönberg (1874-1951) En la tradició de la música clàssica, sempre ha costat molt que els públics i la crítica acceptessin alguna novetat. No calia que fos la novetat que significa un compositor amb un llenguatge completament nou; n’hi havia prou que la música sonés d’una manera diferent del que la gent estava acostumada a sentir. Mozart va quedar eclipsat per molts compositors ja assentats, com Haydn i Salieri, i per d’altres que avui considerem uns patates. Un cas diferent és el de compositors, com he dit, radicalment nous; per exemple, Schönberg, que, considerant gastat el codi tonal que anava de Bach fins a Brahms i Mahler (amb certes innovacions), va “inventar-se” un codi harmònic i tonal completament revolucionari, com després va escaure als compositors de l’anomenat Segon Cercle de Viena. De la mateixa manera que l’estrena de la Consagració de la primavera , de Stravinsky, va provocar un daltabaix a París, l’any 1913, així la música de Schönb...