CINQUANTA ANYS D'UN DISCURS MEMORABLE. PAU CASALS A L'ONU - Xavier Chavarria
El dia 24 d’octubre ha
fet cinquanta anys justos de l’acte que va protagonitzar Pau Casals a la seu de
les Nacions Unides a Nova York en què va rebre la Medalla de la Pau, es va
estrenar l’himne a les Nacions Unides que ell va compondre i hi va pronunciar
el memorable discurs «I’m a Catalan»
davant l’Assemblea General. Deu anys abans, Casals havia ofert un recital a la
Casa Blanca davant del president J. F. Kennedy, amb qui va tenir una conversa.
Dues actuacions separades per una dècada quasi justa que són probablement els
actes més significatius dels últims anys de la vida de l’insigne
violoncel·lista, perquè mostraven el reconeixement internacional no solament a
una colossal trajectòria musical, sinó també al compromís i a la lluita
constant en favor de la pau, la llibertat i els drets humans. Casals era un
personatge universal, admirat i venerat, que per mostrar al món els seus ideals
i el seu compromís ètic decidí callar el seu art, la seva música i el seu
violoncel, com a mesura de protesta per les injustícies i atrocitats que patia
el món en general i el seu país en particular. L’actitud i l’actuació de Casals
en aquests dos esdeveniments és exemplar, una lliçó d’ètica que cal rememorar
constantment i que hauria d’il·luminar la incertesa i la desesperança que ens
envaeix en els últims temps i donar-nos força per seguir lluitant en temps
foscos, com ell va fer.
Les Nacions Unides, territori
neutral
L’escenari
polític d’aquell concert a la seu de les Nacions Unides a Nova York d’ara fa
cinquanta anys era inquietant i convuls, d’una profunda inestabilitat i amb el
món instal·lat en un clima prebèl·lic ple de tensions i amenaces. Casals ja
havia participat en un altre concert davant l’Assemblea General de les Nacions
Unides tretze anys abans, el 24 d’octubre de 1958, amb motiu del desè
aniversari de la fundació de l’organisme. Aquell acte va consistir en un
maratonià concert protagonitzat per les figures més destacades del món musical
de l’època. Casals no tocava en públic des de la fi de la Segona Guerra Mundial
com a mesura de protesta per la connivència dels països anomenats democràtics
amb la dictadura de Franco, i trencar aquest silenci amb un concert als Estats
Units (un país especialment condescendent amb el franquisme) semblava una claudicació,
una rendició vergonyosa. Tres dies li van caldre a l’emissari de les Nacions
Unides enviat a Puerto Rico per convèncer Casals, que feia trenta anys que no tocava
als Estats Units.
Però
la seu de l’ONU està considerada territori neutral, l’espai on les nacions parlen
de pau, i Casals hi va veure una oportunitat de fer sentir el missatge i la
reivindicació que mesos abans ja havia pronunciat en una declaració conjunta
amb Albert Schweitzer (gran amic seu i Premi Nobel de la Pau) en la qual
demanaven als governs dels Estats Units i de la Unió Soviètica que aturessin
les proves nuclears i la cursa d’armaments («mai abans la humanitat havia estat
tan a prop de la catàstrofe», hi van declarar). Això no obstant, en acabar
aquell concert i després de tocar «El cant
dels ocells», Casals va voler fer una al·locució, però no li ho van
permetre: aquella declaració, que finalment va ser inclosa al programa de mà,
hi deia: «Les nacions més poderoses tenen el deure i la responsabilitat de
mantenir la pau. És hora que els governs i els que tenen autoritat posin fil a
l’agulla perquè aquest desig no resulti impossible. És a les seves mans.»
Aquell
concert a les Nacions Unides va ser transmès en directe per setanta-cinc emissores
dels cinc continents i va tenir una fortíssima repercussió social. Casals va
rebre més de cinc mil cartes en una setmana, felicitant-lo i donant suport a la
seva causa. Aquí va néixer la figura de Casals com a símbol de pau. I aquest és
el precedent de l’acte que ara recordem i permet entendre en la seva justa
dimensió les paraules que Pau Casals hi va pronunciar i la significació que per
a ell, personalment, va tenir.
L’encàrrec d’un himne
Casals
i U Thant, secretari general de l’ONU, es van conèixer a Nova York amb motiu d’un
concert que l’il·lustre violoncel·lista va dirigir a benefici de l’Escola
Internacional de les Nacions Unides. En la recepció posterior a l’acte es van
asseure junts i van mantenir una conversa agradable. El mandatari birmà no era
gaire aficionat a la música, però era una persona molt espiritual. Uns mesos
més tard, la tardor de 1970, U Thant, conscient que l’absència d’un himne que
identifiqués aquest organisme internacional era una mancança inexcusable, va
demanar a Casals que compongués un himne a la pau per ser interpretat el Dia de
les Nacions Unides (el 24 d’octubre) de l’any següent basant-se en el text del
preàmbul de la carta fundacional. Casals, que aleshores tenia noranta-quatre
anys, acceptà amb la humilitat que el caracteritzava deixant ben clar que allò
que ell escrivís havia de convèncer tothom sense recança i que havia de ser un
himne de consens. I si en el futur en sortia un de millor, que fos adoptat en
lloc del seu.
El
text del preàmbul que inicialment s’havia d’utilitzar com a base de l’himne feia
servir un llenguatge molt formal, burocràtic i sense cap mena de gràcia
poètica: posar aquelles paraules en música era impracticable. Casals va demanar
que es creés un text específic per a l’ocasió i va proposar-ho a Wystan Hugh Auden, el poeta anglès més
important del moment, pertanyent a la generació posterior a la de Casals, però
amb el mateix compromís i idèntics ideals. No sense reticències ho va acceptar,
i no va trigar ni tres dies a escriure una oda de quaranta-tres versos que
Casals va posar en música, amb el títol «Himne
a les Nacions Unides».
I
aquí cal fer algunes precisions i posar l’accent en aquest gest de Casals.
Recordem que U Thant no li va encomanar un himne oficial per a les Nacions
Unides, sinó un himne a la pau, genèric, per ser interpretat el dia de l’ONU;
per tant, aquest himne compost per Casals no ha estat reconegut mai com a himne
oficial de l’organisme, i no ho és actualment, tot i que mai se n’ha presentat
públicament cap altre. Qui pot prendre aquesta decisió és l’Assemblea General,
però algú ho ha de proposar i segurament haurien de ser les nostres
institucions les que fessin la petició oficial de reconeixement definitiu.
El naixement d’un símbol
L’himne
compost per Casals es va interpretar a Nova York el 24 d’octubre de 1971 davant
l’Assemblea General de l’ONU. El van interpretar el cor de la Manhattan School
of Music i l’Orquestra del Festival Casals de Puerto Rico, i Casals, que
vorejava els noranta-cinc anys, el va dirigir amb una energia i un entusiasme
admirables. Se’n conserva un enregistrament cinematogràfic que posa la pell de
gallina. A l’inici d’aquell acte, U Thant va imposar a Casals la Medalla de la
Pau de les Nacions Unides (sembla ser que el violoncel·lista no se l’esperava,
potser escarmentat pels Nobel frustrats), pronunciant aquestes paraules: «Vós
heu consagrat la vida a la veritat, a la bellesa i a la pau. Com a home i com a
artista, personifiqueu els ideals simbolitzats per la Medalla de la Pau de les
Nacions Unides.» I Casals va
respondre amb un discurs memorable, improvisat i senzill, però
extraordinàriament commovedor i sincer, en què es concentrava tot el seu ideari
humanista, i amb una orgullosa declaració d’amor i fidelitat a la seva pàtria: «Aquest
és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva
preocupació més gran. A més, soc català. Catalunya és avui una província d’Espanya.
Però Catalunya ha estat la nació més gran del món. Catalunya va tenir el primer
Parlament molt abans que Anglaterra, les primeres Nacions Unides, que es
reunien per parlar de pau; perquè els catalans d’aquell temps ja estaven
contra, contra la guerra. És per això que em sento tan feliç de ser aquí amb
vostès.»
Després
d’aquest parlament va començar el concert que va dirigir, i en acabar, després
d’una hora i mitja de música, va agafar el violoncel per agrair els
aplaudiments i es va adreçar breument al públic: «Fa molts anys que no toco el
violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Tocaré una
melodia del folklore català titulada «El
cant dels ocells». Els ocells quan són al cel canten “pau, pau, pau”. I
és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat.
I a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.» Casals no es declarava
músic, sinó català, fill d’una cultura i d’una tradició mil·lenàries que estimen
la llibertat i la pau per a tots els pobles. A més de català, Casals se sent
ciutadà del món. Aquestes van ser les seves últimes paraules en públic, que van
quedar enregistrades per a la posteritat i que són un document d’un altíssim
impacte emocional.
Celebrant l’himne i el discurs
Enguany
s’han fet diversos actes per commemorar aquest cinquantè aniversari, entre els
quals ha destacat poderosament el concert que ha impulsat la Fundació Pau
Casals (incansable en la recuperació del llegat del mestre) amb el suport de la
Generalitat celebrat al Palau de la Música Catalana el dia just de l’aniversari,
amb l’Orfeó Català i la Schubert Philarmonia (l’antiga Orquestra Simfònica
Camera Musicae) dirigits per Tomàs Grau i amb algunes de les obres que van
sonar l’any 1971 a la seu de les Nacions Unides. Quatre dies després, el 28 d’octubre,
el prestigiós Quartet Casals va oferir un concert d’homenatge al mestre a la
seu de la delegació del Govern català a Ginebra, Suïssa. I s’està produint un documental que portarà per
títol «Un himne per a les Nacions Unides de Pau Casals», un projecte
audiovisual que mostrarà l’extensa relació de Casals amb l’ONU i la defensa de
la pau a través de documents històrics, materials inèdits i entrevistes a
diferents personalitats i testimonis i que es presentarà l’any que ve.
Probablement era l’última oportunitat, i Pau Casals ho devia entendre així i per això no va voler desaprofitar aquell acte per exposar de forma concentrada i de viva veu tot el seu ideari humanista en aquell memorable i commovedor discurs que continua fent saltar les llàgrimes a qui l’escolta. Per la seva humil intensitat, per la seva claredat i senzillesa, per la seva sincera honestedat, va ser un sotrac emocional per a la comunitat internacional, una fiblada a moltes consciències i, sobretot, una orgullosa declaració d’amor i fidelitat a la seva pàtria.
Article de Xavier Chavarria publicat a Serra d'Or, 744, desembre 2021
Reproduït amb autorització de l'autor i de la revista
Fotografies extretes de Viquipèdia
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada