ANTONIO VIVALDI: EL MITE I L'ENIGMA - Xavier Chavarria
Antonio Vivaldi és un dels compositors
més populars de la música anomenada clàssica; tanmateix, tot i ser autor d’un
corpus d’obres enorme i d’una gran qualitat i bellesa, és un desconegut absolut:
la immensa majoria de la gent només en coneix Les quatre estacions. I
parlem d’una producció formidable, plena d’obres brillants, energètiques,
altament evocadores i amb un ampli ventall de recursos instrumentals, amb les
quals va revolucionar el món sonor i musical de l’Europa del Barroc. Vivaldi va
portar la música instrumental al clímax del virtuosisme, i les seves obres són
l’expressió màxima del Concerto per a
solista. Però, per sobre de tot, la música de Vivaldi ens transporta a la
fastuosa i excitant Venècia del segle XVIII i representa l’absoluta fusió entre
una ciutat, un personatge i la seva obra.
De Vivaldi,
curiosament, en sabem ben poca cosa. Només han perviscut tretze cartes seves, i
només en tenim tres imatges fidedignes: no sabem del cert ni la cara que feia!
De fet, l’enorme fama que va tenir en vida es va extingir immediatament després
de la seva mort. La seva música va ser oblidada completament i no va ser fins al
1926, quan un col·legi de salesians de Borgo San Martino, a seixanta quilòmetres
de Torí, es va vendre una col·lecció de partitures antigues per finançar unes
obres, que es van descobrir tres-cents concerts, vuit sonates, catorze òperes, cinc
volums de música vocal religiosa i dos de música vocal profana, totes obres de
Vivaldi. Fins aleshores, Vivaldi havia estat un complet desconegut.
Glòria i esplendor musical de la «Sereníssima»
Vivaldi va néixer a Venècia el 4 de març
de 1678 (una dada que no es va saber fins al 1962!). Son pare es deia Giovanni
Battista, era violinista de San Marco, i va encaminar el seu fill, que tenia
una salut delicada, cap al sacerdoci. Als 15 anys, Vivaldi va rebre la tonsura
i els ordes menors, i el 24 de març de 1703 va ser ordenat sacerdot. Cinc mesos
després va entrar com a mestre de violí a l’Ospedale della Pietà. Vivaldi,
doncs, era capellà (l’anomaven «il prette
rosso» pel color rogenc
dels seus cabells), però mai no va dir missa: va aconseguir que les altes
jerarquies eclesiàstiques l’eximissin d’aquesta obligació a causa de la seva
mala salut (patia d’asma). Per això sobta la intensa activitat musical que va
dur a terme durant tota la vida: professor de violí, director de cors, dirigia
les seves òperes, componia compulsivament, viatjava, i era un astut empresari
musical. El gran dramaturg venecià Carlo Goldoni el va descriure com un
personatge excitat, agitat, inquiet, un pèl excèntric i hiperactiu.
Efectivament,
Vivaldi vivia absorbit per la frenètica activitat que duia a terme a l’Ospedale della Pietà, on va entrar a
treballar com a mestre de violí l’1 de setembre de 1703. Tenia 25 anys. L’Ospedale
era una institució benèfica fundada l’any 1346 i mantinguda amb fons públics de
la Sereníssima República de Venècia i aportacions privades de la noblesa
veneciana, que acollia nenes òrfenes i abandonades i els procurava allotjament,
manutenció i una excel·lent educació. A Venècia n’hi havia quatre, de grans
hospicis, però el de La Pietà
era el més important i l’únic exclusivament femení. Aquesta institució va
arribar a acollir, en època de Vivaldi, prop de mil internes, que rebien una
sòlida educació general en la qual la música tenia un paper fonamental. Les més
dotades per a la música (les figlie di
coro) rebien una formació específica gràcies a un nodrit equip de mestres.
S’hi estudiaven tota mena d’instruments i una tècnica vocal de primer nivell.
Vivaldi va
treballar a l’Ospedale della Pietà més
de trenta anys com a professor de violí, i en va ostentar el càrrec més alt, el
de maestro di concerti, responsable d’organitzar
la vida musical i de compondre per a les seves alumnes obres instrumentals i
vocals que sonaven en serveis litúrgics i en concerts privats a un nivell extraordinari.
La Pietà va rebre visitants
il·lustres (Rousseau, Goethe, Charles Burney...) i membres de l’aristocràcia i de
cases reials d’arreu d’Europa, per a qui es feien concerts privats que els
deixaven impressionats. L’estil modern, brillant i virtuosístic de la música de
Vivaldi fascinava el món musical de l’època, i l’execució que en feien les
seves deixebles, vestides de blanc i amb vel negre, ocultes rere les gelosies
de les tribunes elevades que envoltaven tota la nau, cantant i tocant tota mena
d’instruments, i en un ambient de recolliment i silenci (no es permetia
aplaudir) era exquisida. L’il·lustre viatger Charles de Brosses va comentar que
l’orquestra era millor que qualsevol altra, fins i tot que la de l’Òpera de
París. Una crònica en un diari de l’època parlava d’«una multitud, més nombrosa
que mai, que va entrar en un estat d’èxtasi davant l’harmonia espiritual de tan
gran varietat d’instruments». A principis del segle XVIII, a Venècia hi regnava
l’òpera, però els Ospedali
oferien experiències sonores màgiques.
Música en clau femenina
El 1707, Vivaldi tenia al seu càrrec un
conjunt de catorze cantants i catorze instrumentistes, però pocs anys després
depassava la quarantena. Vivaldi va escriure per a les seves alumnes de La Pietà desenes d’obres religioses,
però també una quantitat descomunal de música instrumental: uns 500 concerts i
simfonies per a corda i continu, i 90 sonates, totes pensades per a ser
interpretades per aquelles noietes prodigioses.
Els magnífics
resultats de Vivaldi a La Pietà
van ser tan sonats que els òrgans de govern de la institució, el 2 de juny de
1715, van acordar donar una gratificació de cinquanta ducats a Vivaldi
(pràcticament el seu salari anual) «per la dedicació i l’aplicació coneguda de
Vivaldi, i els seus fructífers treballs, no només en l’ensenyament dels
instruments, els resultats dels quals són universalment aplaudits, sinó també per
les excel·lents composicions musicals que ha donat després de la marxa del maestro Gasparini, com una Missa
sencera, unes Vespres, un Oratori, més de 30 motets i altres peces». En aquests
anys també va compondre concerts per a instruments diversos amb combinacions inusuals
i sorprenents, pensats perquè els toquessin les seves alumnes. Els concerts es
feien en un saló de l’Ospedale,
però també s’interpretaven peces instrumentals durant els serveis litúrgics, al
moment de l’ofertori o del gradual.
Vivaldi va
adquirir una enorme fama i prestigi, i una gran part de la seva música va ser
editada i molt divulgada arreu d’Europa. Els reculls opus 1 i 2 van ser
publicats a Venècia, però l’any 1711 Vivaldi viatjà a Amsterdam perquè l’editorial
d’Estiene Roger, molt més avançada tècnicament i comercialment, li volia editar
les obres instrumentals, i gràcies a això les còpies es van difondre arreu d’Europa.
Li van publicar l’opus 4 La Stravaganza (1714),
Sis concerts per a corda (1716-17), les Sis Sonates i Sis Concerts, i l’opus 8 Il Cimento dell’Armonia e l’Invenzione,
l’any 1725, que conté dotze concerts i on trobem les cèlebres Quatre estacions, un recull que va
causar un gran impacte. La música de Vivaldi també va ser molt apreciada a
París, i la «Primavera» de Les quatre
estacions va ser interpretada a Versalles el 1728 a petició del rei Lluís
XV. Johann Sebastian Bach també va conèixer i va admirar la seva música fins al
punt d’adaptar cinc concerts de l’opus 3 vivaldià, i el Concerto per a quatre violins es va convertir en el magnífic Concert per a quatre clavicèmbals.
L’aportació de
Vivaldi a la música instrumental és formidable. Va explotar el format de
concert per a solista fins a límits insospitats, i el violí (l’instrument que
ell tocava) és el rei absolut i és el solista en 253 d’aquests concerts, amb un
virtuosisme i una brillantor que recorden les grans àries d’òpera de l’època.
Però també va escriure concerts per a molts altres instruments, com l’oboè, la
flauta, l’orgue, la mandolina, la trompeta, el violoncel o el fagot. Vivaldi
també va ser un dels precursors de la música descriptiva, en incorporar imatges
sonores altament evocadores i suggestives a les seves obres. És el cas de
concerts com La notte, Il cardellino, les cèlebres Quattro stagioni o La tempesta di mare. I també és autor d’una quarantena llarga d’òperes
(ell assegurava que n’havia fet prop d’un centenar!) que tenien un gran èxit a
l’època, i algunes de les quals encara es representen.
Un
final enigmàtic
L’any 1739, Vivaldi seguia estrenant
òperes a Venècia, però el públic començava a considerar la seva música escènica
antiquada i passada de moda. La competència era ferotge, els autors joves
pujaven amb força i una legió de detractors i envejosos l’acusaven de dur una
vida dissipada i de reciclar música fins a l’infinit (i tenien part de raó:
escau un altre article per parlar-ne). Vivaldi va pensar a canviar d’aires, i
el seu objectiu va ser Viena, on hi havia el príncep elector Frederic Guillem
de Prússia, aspirant al tron i que l’admirava molt i li havia promès un bon
càrrec a la cort. L’any 1740, Vivaldi va fer una complexa operació per vendre
una gran col·lecció de concerts i música religiosa de La Pietà i va marxar per sempre de Venècia. Però tot just
arribat a Viena, el príncep va morir, i Vivaldi es va trobar sol, aïllat, envellit
i malalt. I aquells mesos finals són tot un enigma: no sabem res de la seva
vida ni de la seva activitat. Finalment, va tenir una «inflamació interna» i va
morir el 28 juliol de 1741. Al funeral a la catedral de Sant Esteve hi va
cantar una petita escolania en la qual hi havia un jovenet de 18 anys anomenat
Franz Joseph Haydn. Vivaldi va ser enterrat en un cementiri que ja no existeix.
Un final estrany per a un geni de qui no sabem ni on són les despulles, com en
el cas de Mozart.
La seva música,
però, pensada, inspirada i dedicada a aquelles noietes tan humils i alhora
virtuoses, angelicals i alhora misterioses, va fascinar mig Europa i tres
segles després continua seduint-nos per la seva bellesa i la seva vitalitat.
Moltes gràcies, Xavier. Un article interessantíssim.
ResponElimina