LA CAPELLA CLÀSSICA POLIFÒNICA DEL FOMENT DE LES ARTS DECORATIVES. El primer Cor de Cambra de Catalunya - ALBERT MORCILLO

Capella Clàssica Polifònica del Foment de les Arts Decoratives dirigida per Enric Ribó

La postguerra és una de les èpoques més fosques i depriments de la història catalana. El present article, fruit del treball presentat a l’Escola Superior de Música de Catalunya per a l’obtenció del grau de direcció de cor, explica com, malgrat les dificultats d’aquella època, la determinació, la vocació i el desig d’uns cantants els van permetre continuar la seva activitat coral iniciada abans de la guerra i aconseguir l’èxit dins el panorama musical.

            El 31 de maig de 1935, l’Orfeó Català commemorà el 250è aniversari del naixement de J.S. Bach (1685-1750). Per a aquesta celebració, l’Orfeó interpretà al Palau de la Música la cantata núm. 161, Vine, dolça hora de la mort i el Gloria, Sanctus, Benedictus i Agnus Dei de la Gran Missa en si menor. En aquella ocasió, els solistes foren: Andreua Fornells de Sayós, soprano; Concepció Callao de Sánchez Parra, contralt; Emili Vendrell, tenor; Eduard Toldrà, violí solista; Vicenç M. de Gibert, organista, i el director fou Lluís Millet.

            Mentre l’Orfeó Català preparava el concert, aquell mateix mes de maig de 1935, un grup d’estudiants de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, l’actual Conservatori del Bruc, formà un cor per cantar corals de Bach que s’anomenà Cor Mixt Polifònic. Aquest grup d’estudiants, a partir dels corals de Bach, s’interessà també per la polifonia del Renaixement; d’aquesta manera, Bach fou l’autor més modern que cantaven.

            Un any més tard, el juliol de 1936, esclatava la Guerra Civil espanyola. Sis mesos després, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya organitzà dos concerts benèfics al Palau de la Música. Els concerts se celebraren el 17 de gener i el 14 de febrer de 1937 i es realitzaren «a profit dels nens refugiats i Milícies». Hi actuà el Cor Mixt Polifònic i interpretaren corals de Bach i madrigals del Renaixement de J. Dowland, C. Le Jeune, O. di Lasso i H.L. Hassler. Mentre la guerra s’agreujava, el Cor Mixt Polifònic aturà la seva trajectòria.

            Però tot just finalitzà el conflicte, l’abril de 1939, els cantaires van reprendre l’activitat. Ara bé, la situació política havia canviat. El franquisme havia guanyat la guerra i començava a imposar la doctrina nacionalcatòlica; era una època de canvis. El Cor Mixt Polifònic, «aconsellat» pel franquisme, va canviar-se el nom. Elisenda Climent, filla d’Enric Climent, que fou cantaire de la coral, recorda com el seu pare li explicava que el franquisme els va imposar adoptar un nom amb «ferum d’Església» si volien continuar cantant. Per aquest motiu, el Cor Mixt Polifònic des d’aquell moment s’anomenà Capilla Clásica Polifónica. Un altre element nou que van introduir va ser el repertori: si abans de la guerra cantaven corals i madrigals, ara incorporen motets.

            Una altra modificació important en els mesos posteriors a l’acabament de la guerra fou el canvi de director. Enric Ribó i Sugrañes (1916-1996), violinista, compositor, director i professor de direcció coral, dirigí la Capella al llarg dels trenta anys de trajectòria de la coral. En una carta datada el 18 de juny de 1945 i dirigida a la Junta de la Capella explica:

            «Recordo que el nostre amic i president Enric Climent, en un temps en què la Capella va quedar sense director (això era al principi de la seva formació, quan encara no havia actuat enlloc), va proposar-me que intentés de dirigir-la fins que el mestre Jordà tornés a ocupar el lloc que se li havia proposat. Va passar algun temps i finalment va renunciar a ocupar de nou aquest lloc. Així fou com vaig quedar-me director de la Capella. Al principi, molts dels companys cantaires no veien amb gaire bons ulls que jo els dirigís, però l’amic Climent va lluitar per a sostenir-me en el lloc on estava, la qual cosa li agraeixo de tot cor. Poc a poc vàrem anar progressant i vaig tenir la fortuna de portar la Capella de tal manera que des del primer concert que vàrem celebrar fins al darrer d’aquesta temporada sols hem conegut l’èxit absolut.»

            Enric Ribó explica molt bé el canvi de director que es produí entre l’abril de 1939, fi de la guerra, i el 16 de juliol de 1940, data del primer concert celebrat per la Capella Clàssica Polifònica a la casa Tharrats, situada al carrer d’Astúries, número 26, de Barcelona, per commemorar el 190è aniversari de la mort de Bach. Molt probablement el mestre Jordà, de nom Pere, fou professor de l’Escola Municipal de Música i fou també el director del Cor Mixt Polifònic. Un altre personatge que cita Ribó i que ja ha estat anomenat anteriorment és Enric Climent (1910-1983), que, a més de cantaire del Cor Mixt Polifònic, fou el president de la Capella, violista, baríton i fundador de l’editorial musical Clivis.

            Per tant, en els quinze mesos que transcorren entre la finalització de la Guerra Civil i el primer concert, la Capella es reorganitza, s’adapta als nous temps, canvia de director i reprèn amb vehemència la seva activitat.

            Un procés similar patí una altra entitat barcelonina protagonista també d’aquest relat: el Foment de les Arts Decoratives. El FAD, fundat el 1903, aturà les seves activitats per la Guerra Civil, però tot just finalitzà el conflicte el seu president, Santiago Marco, inicià les gestions per a reprendre-les. La repressió i la doctrina nacionalcatòlica s’introduïren també en el FAD. El 4 de gener de 1940 es reuní la Junta per primera vegada després de la guerra; a partir d’aquell moment, la Junta s’anomenà Comisión Gestora Depuradora. El règim imposà noves activitats, entre les quals una Oficina de Información Litúrgica, que oferia assessorament sobre el mobiliari, el vestuari, els objectes de culte, etc.

            La seu del Foment de les Arts Decoratives era la cúpula de l’actual teatre Coliseum de Barcelona, un espai ampli, diàfan i amb un sostre en forma de cúpula que facilitava segurament una excel·lent acústica per a realitzar concerts. Després d’un any de reorganització, el 1941 es començaren a celebrar activitats i concerts en el FAD: es va fer una sèrie de conferències sobre art litúrgic, la cèlebre concertista de clavicèmbal Wanda Landowska oferí concerts, i la soprano Maria Teresa Fius també hi actuà el 4 de maig. La Cúpula començà a esdevenir una sala d’espectacles on se celebraven concerts, conferències, exposicions i festes.

            Paral·lelament, la Capella Clàssica Polifònica també començà a consolidar la seva activitat musical. Entre els concerts celebrats a la primera meitat de 1941, són de destacar els realitzats al Casal del Metge i al Palau de la Música. La creixent activitat musical de la Capella motivà els seus components a millorar la seva organització: buscar un local per a assajar en condicions òptimes i un espai on fer les reunions i les gestions necessàries per a l’organització de concerts. Molt probablement, els components de la Capella van assistir al recital de Maria Teresa Fius celebrat a la Cúpula el 4 de maig de 1941, ja que la soprano era cantant de la coral. En aquell concert, els cantaires i segurament el seu director, Enric Ribó, es van adonar que la Cúpula era un espai idoni per a assajar: una sala àmplia amb piano i que formava part d’una entitat amb una sòlida infraestructura organitzativa i administrativa. Ideal per a assajar i portar a terme les gestions necessàries per a desenvolupar la seva activitat musical. Per aquests motius, el juny de 1941 la Capella sol·licita al FAD formar part de la Sección de Orientación Litúrgica i poder utilitzar la Cúpula per a assajar. El FAD cedí a la Capella la Cúpula per a fer-hi tres assaigs setmanals i un despatx per a les tasques administratives, i també es comprometia a donar suport a les seves activitats musicals. Com a compensació, la Capella oferia dos concerts gratuïts anuals al FAD. Des d’aleshores, la Capella es vincula al FAD i adopta el nom de Capilla Clásica Polifónica del Fomento de las Artes Decorativas.

            La Capella representà un nou model coral: el cor de cambra. A diferència dels cors de Clavé, formats per homes aficionats al cant coral, i dels orfeons, masses corals formades per desenes de dones i homes també aficionats al cant coral, la Capella Clàssica Polifònica estava formada per trenta cantants, i el més important és que eren professionals i no aficionats, interessats en una nova estètica musical coral, en una nova manera de cantar i amb un director exigent, que es va preocupar dels aspectes tècnics de la direcció coral i de formar futurs directors. A més, la Capella fundà també una orquestra que els acompanyava quan el repertori ho requeria; era l’Orquesta de Cámara de la Capilla Clásica Polifónica del Fomento de las Artes Decorativas.

            El model dels cors de cambra que inicià la Capella Clàssica Polifònica del FAD fou seguit posteriorment per Oriol Martorell, el 1947, amb la fundació de la Coral Sant Jordi, i per Manel Cabero el 1951 amb la fundació del Cor Madrigal. Una conseqüència important d’aquest moviment coral, que afavorí el desenvolupament coral català dels anys posteriors, fou la creació de dues editorials musicals que van començar a editar partitures corals en una època en què encara eren manuscrites: el 1946, Enric Climent Viñas fundà l’editorial Clivis, un nom format per la contracció dels seus cognoms i que, a més, coincideix amb el nom d’un neuma gregorià. El 1959, Oriol Martorell i Lluís Farreny funden l’editorial MF, nom que és un joc de paraules entre el terme musical mezzoforte i els cognoms dels fundadors. Actualment, el fons MF està integrat en el catàleg de l’editorial Clivis.

            Així doncs, malgrat els nous temps, les ferums dels anys quaranta no van esborrar els projectes iniciats abans de la guerra, que es van adaptar sense perdre l’essència, i la passió dels seus protagonistes per la música i l’estètica els va ajudar a sobreviure en aquells anys difícils i a continuar treballant per la cultura del nostre país.

Article d'Albert Morcillo publicat al número 694 de la revista SERRA D'OR del mes d'octubre de 2017. Reproduït amb permís de la revista i de l'autor.

Fotografia extreta de la pàgina web del F.A.D.   http://www.fad.cat/activities/view/1183