PAÜRES CORALS - Concert de Tots Sants 2017 - Pepus Daunis

 

Anava a començar aquest escrit dient: “Com sol ser habitual cada primer de Novembre, el Cor Maragall...”. Però no. Res no és habitual!

-        -  Per Fires no fa fred. No s’estrenen abrics i la gent va amb màniga curta.

-        -  Per Fires no plou, no hi ha basses al carrer amb nens amb botes d’aigua, ni humitat que t’entri fins al moll de l’os,  ni boires que baixen per l’Onyar.

-         - Per Fires la gent no menja castanyes. Fa massa calor!

-       - Per Fires canviem la castanya per una carbassa. No la carbassa del conte de la Ventafocs, sinó una carbassa amb ulls i dents il·luminats. Una carbassa terrorífica. La carbassa de Halloween, que significa “la vigília de Tots Sants”. Estem canviant la bonassa castanyera per la por, la mort, les bruixes, els difunts, la foscor...

I aquesta era la temàtica del Cor Maragall d’aquest 2017: “Paüres Corals”. Por,zombis, foscor, esquelets, tristesa, mort, tenebres, espectres...

El concert va començar amb l’entrada del Cor a l’escenari portant petites llànties que il·luminaven les tenebroses cares dels cantaires.

L’escenari, magníficament decorat per l’artista i cantaire Isaac d’Aiguaviva, aportava més terror a l’escena: sarcòfags, teranyines, rat-penats, un esquelet...

I allí, imponent, la bruixa major, al capdavant d’un cor monstruós, d’un pianista pàl·lid (Joan Sadurní) com les tecles del piano i d’un narrador fantasmagòric (Salvi de Castro), que començaren a desgranar tristes i melancòliques peces.

Si no heu vist les imatges, us les recomano:  https://photos.app.goo.gl/hAvn1r4bL55nyB3J3

La primera peça va ser Hist Wist de R.W Jones. Una peça que en realitat no és cantada està feta de xiulets, xiuxiueigs i percussions. A aquesta peça la va seguir Le ballet des ombres de Berlioz, on les ombres van baixant i comencen a regnar per tot.

Els textos traduïts de les peces s’anaven projectant al fons de l’escenari, juntament amb imatges que acompanyaven cada títol de la peça que s’anava a interpretar. Tots ells dissenyats per l’Issac.

Després d’aquestes peces vam entrar en la tristesa de la dona marinera que ha perdut l’home amb Alfonsina y el mar d’Ariel Ramírez i amb With drooping wings de Dido & Aeneas de Purcell, on els cupidós deixen caure roses sobre la tomba de Dido que sempre més vetllaran.

Els trios amorosos -que no els musicals- sempre acaben malament i en aquest cas, encara més, quan el mar s’enamora d’una dona i li ha de prendre el marit pescador, com passa a Naturaleza muerta de J.M. Cano.

El narrador, Salvi de Castro anava introduint les peces magistralment, una darrera l’altra.

A continuació donàrem pas als fantasmes: The phantom of the opera d’Andrew Lloyd Webber i That old hause is haunted de Jester Hairston. Els espectres dominen des d’un grandiós teatre una petita casa. I lligats als fantasmes, els jinns, criatures sobrenaturals de la tradició islàmica, que en l’obra de Fauré Les djinns regnen en els foscos espais de la nit.

I parlant de foscors, les llànties varen acompanyar la cançó Misèria de Lluís Llach, darrera part de Campanades a Morts, on els homes, com a mots, anaren cap a trinxeres, escrites en els camps, en forma de poema. Interpretació que fou a bastament aplaudida.

Les magnífiques notes d’en Joan Sadurní al piano, acompanyaven el cor en les seves ben acollides interpretacions.

L’estupidesa humana també ajuda a la desolació, com queda reflectit en la cançó Rosa de Hiroshima de Vinicius de Moraes, que ens explica l’esquinçament que va provocar la bomba atòmica. Obra dissonant que acaba amb un cant de sirena que anuncia el fatal bombardeig. Desolació que ja anunciaven al segle XIII amb la seqüència gregoriana Dies irae que vàrem interpretar en la versió musicada per Ruth Morris Gray.

Tot i que estàvem immersos en la foscor, les cançons espirituals negres sempre porten ritme, encara que es tracti de les paraules del profeta Ezequiel 37:4, on Déu insufla vida als ossos del cos. La cançó Dry bones arranjada per Livingston Gearhart no deixava cap os sense fer-lo ballar, des del dit gros del peu fins als ossos de les temples del cap. Aquest bellugueig d’ossos va estar magníficament acompanyat per imatges projectades al fons de l’escenari dissenyades per l’Isaac.

I, per acabar, com no podia ser altrament, un darrer malson. La darrera peça era The Nightmare Before Christmas de Danny Effman, on un espectre converteix el Nadal en un malson per a tota la mainada.

Una vegada més el Cor Maragall va sorprendre el públic amb aquest esporuguidor concert de Tots Sants amb unes caracteritzacions molt treballades per part de tots els cantaires que van plaure al públic.

Fins aquí el macabre relat del concert.

Pepus Daunis, novembre de 2017

Fotografia del web del Cor Maragall