"EL MESSIES" DE HÄNDEL. MÚSICA DE PASSIÓ, MÚSICA ETERNA - Xavier Chavarria

 

Monument a Händel a la catedral de Westminster

S’acosta la Setmana Santa i des d’aquestes pàgines volem reivindicar una obra que, tot i ser un clàssic en les programacions musicals nadalenques a mig món, va ser concebuda i és pròpia del temps de Passió: El Messies de Georg Friedrich Händel. Händel va concebre aquest oratori com una obra per a la Pasqua de Resurrecció i no pas per al temps de Nadal; de fet, totes les interpretacions que se’n van fer en vida de l’autor van tenir lloc durant els mesos de març o d’abril, en època de Pasqua. La referència a la Nativitat se circumscriu a la primera part de l’oratori, i el celebèrrim cor «Allelujah» no té res a veure amb el naixement de Jesús, sinó amb la Resurrecció.

Gènesi, en moments convulsos

Georg Friedrich Händel tenia cinquanta-sis anys quan va compondre El Messies. Corria l’any 1741 i feia més de vint anys que les seves òperes i la seva música instrumental dominaven la vida musical anglesa. Händel, que havia nascut a Halle, a Saxònia, el 1685, va visitar per primera vegada Anglaterra el 1710; hi va tornar la tardor del 1712 i s’hi va quedar per sempre. L’estimació i el reconeixement que va rebre per part del poble anglès (i del sobirà Jordi II) el van animar a adoptar la nacionalitat anglesa, l’any 1726.

            El Messies, però, va ser compost en un moment delicat, d’incertesa i de neguit en la vida del compositor. Händel havia fundat la Royal Academy of Music i havia escrit trenta-vuit òperes italianes per a l’escena anglesa, moltes de les quals van assolir un gran èxit; també s’havia dedicat a les obres de circumstància, com els anthems per a coronacions, aniversaris i celebracions diverses. El fet d’utilitzar sempre la llengua anglesa i la seva formidable habilitat en la composició de fragments corals brillants i exultants li van donar una enorme fama entre el creixent públic amateur, però també el van encasellar en aquesta mena de música d’ocasió.

            Händel també s’havia lliurat amb una gran il·lusió al nou gènere dramàtic de l’oratori, absolutament verge en la tradició musical anglesa. El seu primer oratori anglès va ser Esther, compost i estrenat l’any 1732 amb un gran èxit. Després van venir obres mestres com Saül i Israel a Egipte. Però l’acceptació per part del públic va començar a declinar d’una manera constant i creixent; cap altre compositor no li feia ombra, però els constants enfrontaments amb la noblesa anglesa —que era la gran consumidora de música a l’època— li van passar factura en forma de boicots i escàndols diversos. A més, la nit del 12 al 13 d’abril de 1734, Händel havia patit un accident vascular que l’havia deixat completament paralitzat del costat dret: no podia compondre, la seva empresa de concerts va haver de tancar i el seu estat general era deplorable. Miraculosament, es va acabar recuperant, però aquell moment crític va multiplicar-li deutes i problemes. L’any 1741, després d’uns quants fracassos, tant de públic com de crítica, Händel va plantejar-se seriosament la possibilitat de marxar d’Anglaterra, aquell país que tan bé l’havia acollit fins al punt d’acceptar-lo com a compositor reial i concedir-li la nacionalitat.

            Va ser aleshores quan el virrei d’Irlanda, William Cavendish, li va fer una proposta que li va retornar la confiança en si mateix. Li va encarregar un oratori que havia d’estrenar-se l’hivern de 1742 a Dublín, els beneficis del qual anirien destinats a obres de beneficència. Aquest oratori va ser El Messies.

Dublín, la salvació

Tot i les seves dimensions, el desplegament instrumental i la varietat d’efectius vocals (quatre o cinc solistes i cor), El Messies va ser compost en un temps rècord, en tan sols tres setmanes. Händel va començar a esbossar-lo el 22 d’agost de 1741 i el va acabar, amb orquestració inclosa, el 14 de setembre, tal com figura en les anotacions del manuscrit (la primera part la va acabar el 28 d’agost i la segona, el 6 de setembre). La ploma de Händel semblava haver agafat velocitat de creuer perquè només sis setmanes després va acabar un altre oratori, Samsó, destinat sense cap mena de dubte a l’efusiu i agraït públic dublinès.

            Dublín era aleshores un centre musical i literari de primer ordre, tolerant, obert i lluny de les intrigues polítiques de la capital del regne. Händel hi va arribar la tardor de 1741; s’hi va passar set mesos i hi va fer sis concerts, en els quals van sonar els oratoris L’Allegro, il Penseroso e Il Moderato, Ester i Acis i Galatea, l’Oda a Santa Cecília, El festí d’Alexandre i l’òpera Imeneo. El Messies estava programat per a l’últim concert. Händel es va endur cantants i músics de Londres per fer les parts solistes: la soprano Cristina Maria Avoglio, la contralt Susanna Maria Cibber i l’organista McLaine. S’hi van afegir cinc cantants dels cors de dues esglésies majors de Dublín, que es van repartir els soli masculins.

            Händel va fer un assaig general del Messies obert al públic el dia 9 d’abril, a la mateixa sala on s’havia d’estrenar, el New Music Hall de Dublín, que ell considerava «una sala encantadora on la música sona deliciosament bé». Per al dia de l’estrena es va demanar a les dames que hi assistissin sense cercles de faldilles, i als homes sense espasa, per tal que no ocupessin tant espai i permetessin l’entrada a més quantitat de públic; així es va aconseguir que s’encabissin set-centes persones en una sala que acostumava a contenir-ne sis-centes.

            L’estrena d’El Messies va tenir lloc el dia 13 d’abril de 1742, a les dotze del migdia, al New Music Hall, amb un èxit enorme. La recaptació va passar de les quatre-centes lliures (una fortuna a l’època), que van ser distribuïdes entre tres institucions benèfiques. Un diari de l’època es feia ressò del succés i de l’estima que el públic dublinès sentia per Händel:

            «Dimarts passat, en la nova sala de música del carrer Fishamble, va ser interpretat el gran oratori del senyor Händel, El Messies. Els millors jutges van coincidir a definir-la com una obra com no n’hi ha: falten paraules per expressar el plaer exquisit que va rebre el públic de la sala, plena de gom a gom. El més sublim, el més grandiós, i la tendresa, adaptats als mots més elevats, majestuosos i commovedors, transportaven i encantaven el cor i l’orella.»

            El Messies va tenir un ressò tan gran que Händel no va tornar a escriure cap òpera més i es va dedicar en cos i ànima durant els deu anys següents a compondre oratoris.

L’estrena a Londres

Händel va tornar a Londres l’agost de 1742 i el mes de març següent El Messies va ser estrenat al Royal Covent Garden amb una acollida freda i distant per part del públic. Escoltar les Sagrades Escriptures en un teatre sobtava molt el rígid públic anglès. De fet, Händel va haver d’amagar el títol (el va presentar com a sacred drama i no pas com a oratori) per tal d’assossegar les crítiques que l’acusaven de profanar un tema sagrat en un lloc tan poc idoni com el teatre i amb uns intèrprets que no tenien res a veure amb la litúrgia: la soprano que va fer de solista era una actriu de personalitat escandalosa, Kitty Clive, actriu còmica, estrella del music hall, d’inclinacions liberals i moral dissipada, que havia aixecat polseguera fent una Dalila provocadora i seductora a l’oratori Samsó de Händel mateix. I el públic londinenc, que l’adorava actuant al teatre, no la tolerava per fer papers de caràcter religiós i participar en oratoris sagrats.

            Després de l’estrena a Londres només se’n van fer dues funcions més, i va trigar tres anys a tornar-se a programar, novament sense èxit. Però el 1749 es va fer una funció al Covent Garden que va convèncer els assistents, i l’obra va acabar sent acceptada pels londinencs, especialment quan, a partir de l’1 de maig de 1750, es va començar a interpretar regularment al Foundling Hospital, un hospici per a nens orfes que rebia els guanys íntegres de la recaptació.

            Des de la seva estrena a Dublín fins a la mort del compositor l’any 1759, El Messies va ser interpretat seixanta-vuit vegades, més que cap altre dels seus oratoris. Ell mateix el va dirigir trenta-sis vegades, i aquesta va ser l’última obra que va sentir en concert, només vuit dies abans de morir, el 14 d’abril de 1759.

Una reflexió sobre el misteri de la Redempció

A diferència dels altres oratoris de Händel, que acostumen a basar-se en la vida d’un personatge de l’Antic Testament, El Messies no té acció, ni relat, ni sentit teatral: és una obra purament contemplativa, que convida a la reflexió. Va ser el llibretista, Charles Jennens (1700-1773), qui va plantejar l’estructura de l’obra en tres parts, la primera sobre la Nativitat, la segona sobre la Passió (la redempció a través del sacrifici de Jesús) i la tercera referida a la Resurrecció. El Messies ens parla de Crist, des de la profecia de l’Antic Testament que anuncia la vinguda d’un salvador fins al dia del judici final, passant per tota la seva vida terrenal, des del naixement, el patiment, el calvari i la passió, la mort i la resurrecció. Aquesta última part és brillant i de celebració, fa referència al triomf de Crist sobre la mort, al judici final, i els himnes corals il·lustren l’anyell diví que seu al tron per tota l’eternitat.

            No es tracta d’una història sagrada, sinó d’un cant-reflexió sobre el misteri de la Redempció i sobre la relació entre l’home i Déu. En les dues hores llargues de música es combinen amb una perfecta simetria recitatius, àries i cors, la qual cosa manté i aviva una línia dramàtica que va creixent en intensitat i emoció fins a arribar a moments culminants com el cèlebre «Allelujah». Precisament aquest és un dels fragments més equívocs de l’obra: sovint es relaciona amb la Nativitat, amb els cants joiosos dels àngels per l’arribada de l’infant Jesús. Aquest «Allelujah», però, és el final de la segona part de l’oratori, la dedicada a la Passió de Jesucrist, i fa referència directa al moment de la Resurrecció.

            El Messies demana diversos solistes, cor a quatre veus i una orquestra simple formada per corda i baix continu amb clavecí i orgue, amb dos oboès, fagot, dues trompetes i timbales. Curiosament, trompetes i timbales intervenen poquíssim al llarg de l’obra: la primera aparició de les trompetes és a«Glory to God», quan ja portem més de mitja hora de música. I Händel indica que han de sonar suaument i des de la llunyania. I no tornen a sortir fins a l’«Allelujah», al final de la segona part! És aleshores quan entren per primer cop les timbales. Sembla que Händel vol dosificar els recursos sonors per provocar un impacte més gran. Al número final, però, aquests instruments esclaten amb tota la força i brillantor.

            El Messies és, juntament amb Israel a Egipte, l’únic oratori de Händel basat directament en les Sagrades Escriptures, i curiosament no és l’oratori més sofisticat i complex dels que va escriure: ell valorava molt més (i li van portar molta més feina) Samsó, Saül, Israel a Egipte, Salomó, Judes Macabeu o Teodora. Tampoc no existeix una versió tancada i definitiva de l’obra: Händel va modificar-la constantment, i l’adaptava segons els recursos i els músics que tenia, de manera que a cada interpretació variava el guió i la quantitat d’àries i cors. Mai no hi ha hagut una versió definitiva.

Una obra mestra amb passatges inoblidables

Un moment tan especial i corprenedor com l’«Allelujah» ha generat diverses llegendes i alguna situació curiosa. Diversos musicòlegs li han atorgat un cert sentit misteriós, quasi esotèric, en considerar-lo el punt just que marca la secció àurea de l’oratori. Cal tenir en compte, però, que el material musical d’aquest cèlebre número coral no és original: Händel va «reciclar» diversos fragments musicals d’obres anteriors (una pràctica, d’altra banda, força habitual i gens malvista en aquella època, freqüent en altres genis com Bach o Vivaldi) i l’«Allelujah» és un «autoplagi» d’un dels concerts per a orgue de l’opus 4, que havia compost tres anys abans, el 1738. Händel reutilitza aquesta música, però li atorga un caràcter més solemne i brillant. Un altre exemple d’aquest reciclatge musical és al número coral «For unto us a child is born», que és una rèplica exacta de la música de la seva cantata italiana «No, di voi non vo fidarmi».

            I sembla ser que en una de les audicions londinenques d’El Messies, en sentir l’«Allelujah», el rei d’Anglaterra, que assistia al concert amb tot el seu seguici, es va posar dempeus emocionat per la solemne grandesa d’aquella música; immediatament, tot el públic present a la sala va fer el mateix i ningú no es va asseure fins que es va acabar el número coral. Aquesta anècdota s’ha acabat convertint en tradició, i encara avui dia a Anglaterra el públic acostuma a posar-se dempeus en sentir l’«Allelujah».

            Probablement El Messies i la resta d’oratoris de Händel no arriben a la sublim altura artística de les passions de Johann Sebastian Bach pel que fa a la profunditat contemplativa; però són insuperables en la seva progressió dramàtica i en la seva transparència i sinceritat d’emocions. L’audició d’El Messies va impressionar tant Franz Joseph Haydn (que el va sentir més de trenta anys després de la mort de l’autor) que li va inspirar la composició dels seus dos grans oratoris, La Creació (1798) i Les estacions (1801).

            Poc temps després de l’estrena a Londres, Händel va visitar el comte de Kinnoul, que el va felicitar per haver donat al públic «un noble divertiment»; Händel, contrariat, li va respondre que s’hauria sentit decebut d’haver-los simplement «divertit»: la seva intenció era fer-los millors, més feliços.

Article de Xavier Chavarria publicat a la revista SERRA D'OR, núm. 688, abril 2017

Reproduït amb autorització de l'autor de l'article i de la revista.

Il·lustració extreta de

http://www.artandarchitecture.org.uk/images/conway/d4ba39c3.html