MOZART - Jordi Llovet

 

En aquest article Jordi Llovet, a partir de la correspondència del músic, fa una aproximació a un aspecte força desconegut del gran Mozart.

Tenim una admiració tan gran per Mozart que ens resulta estrany que, en llegir les seves cartes, hi aparegui un ésser molt bona persona, però més aviat vulgar i, especialment, amb una cultura molt escassa i una ortografia de nen de parvulari. Sap greu, sí, però així és la cosa. Luis Cernuda va fer un vers que diu, traduït: “Si em preguntéssiu: «¿La música què és?», «Mozart, diria»”, però si hagués conegut la correspondència del músic, encara molt poc publicada en vida del poeta, s’hauria endut una lleugera desil·lusió. O no. Perquè així és la humanitat: el geni pot anar acompanyat de la incultura, de la barroeria fins i tot. Vegeu els exemples de Catul, de Rabelais, de Villon, de Sade i de tants d’altres (vaja!, quasi tots m’han sortit francesos!).

En efecte: a una cosina seva, dita Maria Anna, Mozart el diví li escriu l’any 1778, després d’un quant temps sense fer-ho: “Potser es pensa que m’he mort!, que he rebentat!, que he estirat la pota! Doncs, no! No ho pensi, si us plau, perquè pensar i cagar són dues coses distintes... Ara, fet i fet, tinc l’honor de preguntar-li com se troba i com està. Si procura que la panxa no es restrenyi; i si agafa la tinya, no l’ensenyi, etc."

L’any anterior, li havia escrit, també amb un o altre vers: “Ara li desitjo bona nit, que cagui a balquena al llit; dormi com un escarràs, amb el cul a sota el braç; me’n vaig amb l’home del sac, veiam si dormo cagat”. I més endavant, a la mateixa carta: “Quan em trobava al millor d’aquesta carta, sento un soroll al carrer, deixo d’escriure... em llevo, vaig a la finestra, i no sento res de res... m’assec una altra vegada, només he escrit deu paraules i torno a sentir un soroll; em llevo una altra vegada... sento una olor com de cremat... fa pudor per aquí i per allà: si miro per la finestra, la pudor desapareix, si torno a ficar-me dins, la pudor es torna més forta... Per fi sento la mare que em diu: «Ja has deixat que se te n’escapés un altre!», «No ho crec, mamà...» Sí, ben segur que és això! Faig la prova: em fico l’índex al cul i me’l porto fins al nas i... ecce provatum est [La cosa queda provada]. La mare tenia raó” I, per fi, a la mateixa: “Perdoni’m la mala lletra, la ploma ja és vella. La veritat és que fa vint-i-dos anys que cago pel mateix forat i, tanmateix, continua en bon estat... He cagat molt per aquest embornal... i he mastegat la merdeta com si tal”.

Grandíssim Mozart! Tan gran tanmateix, o més, que Bach, Beethoven o Wagner! Contradiccions dels genis!

Article publicat al diari ARA: http://www.ara.cat/suplements/llegim/Mozart_0_1652234792.html