QUAN L'ORFEÓ CATALÀ VA CONQUERIR EUROPA - Xavier Chavarria

Els concerts de 1914 a París i a Londres

En la història recent de la nostra nació, i tant en els moments àlgids com en els més foscos, sempre ha tingut una presència molt potent l’associacionisme cultural, les iniciatives socials sorgides d’entitats i agrupacions de tota mena que han propulsat el país i l’han projectat cap a l’exterior, i que s’han convertit en ambaixadores del nostre patrimoni cultural, però també d’una manera de fer i de ser. I el moviment coral, amb una tradició nascuda fa més d’un segle i mig, ha estat sempre un dels col·lectius més actius, prolífics, persistents i proclius a la internacionalització de la seva labor. Les corals són autèntics exèrcits de pau, instruments de civilització, factors de cohesió social i ambaixades de la cultura i la idiosincràsia dels pobles. Catalunya, en molts episodis de la seva història, ha hagut de vehicular la reivindicació de la seva identitat a través de fenòmens de caràcter cultural, i el cant col·lectiu, la pràctica coral, ha estat un dels més transversals i eficaços. Qui escriu aquestes ratlles ha tingut el privilegi i la joia d’haver participat, com a cantaire i també com a director, en viatges i gires de concerts de corals del país, infantils, de joves i d’adults, arreu d’Europa; i us ben asseguro que, en la immensa majoria dels casos, la tasca i el compromís de cadascun dels cantaires (fossin nens o jubilats, aficionats o professionals experimentats) sempre anaven més enllà de la música. Tots hem tingut molt clar d’on venim.

            Aquesta consciència de les entitats corals catalanes de sentir-se ambaixadores culturals del país ja ve de lluny. Ara fa poc més d’un segle, l’Orfeó Català feia un salt significatiu cap a l’exterior i convertia la seva formidable i admiradíssima feina en un aparador del país. El mes de juny de 1914, a les portes de la Gran Guerra, París i Londres van acollir cinc concerts de la nau capitana de la flota coral catalana, un cor que en poc més de vint anys s’havia convertit en un dels millors del món.

Bateig internacional amb reconeixement unànime

No era la primera vegada que l’Orfeó cantava a l’estranger: el novembre de 1897 ja havia participat al concurs coral de Niça, on va obtenir tres guardons. Ara, però, l’Orfeó Català havia d’actuar en places europees d’un enorme prestigi musical i en escenaris d’elit per on passaven els millors músics i orquestres del moment, davant d’un públic entès i amb ressò internacional.

            L’entitat va ser capaç de generar nombroses complicitats que li van permetre afrontar una empresa tan costosa: l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, la Casa Reial espanyola, la Societé Bach, el Congrés Internacional de Música, el Centre Català de París, Les Amis de la Musique i molts prohoms catalans de la política, la indústria i les finances que van aconseguir fons i subvencions per a cobrir les despeses. Segons els documents de l’entitat, la gira (que va durar quinze dies) va costar 153.838 pessetes i se’n van obtenir 127.436 d’ingressos.

            A la nodrida expedició de l’Orfeó (gairebé dues-centes persones), encapçalada per la junta directiva en ple, s’hi van afegir destacats polítics i personatges del món cultural català: Francesc Cambó, Gaziel, Josep Maria de Sagarra, Josep Clarà... La soprano Maria Barrientos va venir expressament de Nova York per col·laborar amb l’Orfeó en els seus concerts, i també hi van participar el violinista Joan Manén, el pianista Blai Net, la Cobla Peralada i la joveníssima Paquita Madriguera (tretze anys!), que ja havia actuat al Royal Albert Hall l’any anterior, al costat de la Barrientos, i que va tocar l’«Allegro de concierto» d’Enric Granados en el tercer dels concerts a Londres, el del 24 de juny.

            La primera escala de la gira va ser París, i l’Orfeó hi va fer dos concerts: el primer va ser al Teatre dels Camps Elisis, com a cloenda del cinquè congrés de la Societat Internacional de Música, i hi van assistir destacadíssims personatges de la música francesa com Claude Debussy, Maurice Ravel, Gabriel Fauré, Charles Widor, Gabriel Pierné, Florent Schmitt, Vincent d’Indy, Roger Ducasse, els pianistes Edouard Risler i Marguerite Long, el violinista Jacques Thibaud, la clavecinista polonesa Wanda Landowska i fins i tot l’escriptor Gabriele D’Annunzio. El segon concert va ser al Palau del Trocadero, amb sis mil persones de públic. Tots dos concerts van tenir crítiques molt elogioses a la premsa parisenca. Émile Vuillermoz va escriure una crítica a la revista «Comoedia» que ens permet imaginar com sonava l’Orfeó Català: «Quan no s’han sentit els colossals orgues vivents de què el mestre Millet ha dotat Barcelona, no és posible d’imaginar el grau de perfecció tècnica, el nivell de virtuosisme col·lectiu que poden assolir les veus humanes. Un programa molt variat va posar en valor tots els recursos d’aquest instrument miraculós que ens encisa i ens humilia profundament. Davant d’aquesta esplèndida falange, la sensació de mediocritat de les nostres masses corals més reputades és singularment dolorosa per al nostre amor propi nacional. La comparació és absolutament aclaparadora. No aconseguirem mai una disciplina semblant en un grup que reuneixi veus de tanta qualitat. La prova és clara i no ens deixa cap esperança. Aconsello als nostres cantaires que no vagin als concerts de l’Orfeó: és per a ells l’únic mitjà de conservar l’orgull de ser francesos.»

            La segona part de la gira es va desenvolupar a la ciutat de Londres, on l’Orfeó va fer tres concerts, els dies 20, 22 i 24 de juny, al colossal Royal Albert Hall.

La consagració, a Londres

Alfons i Enric Carreras, catalans residents a la capital anglesa, van organitzar l’estada de l’Orfeó a Londres. Lluís Millet va programar tres repertoris diferents, amb obres molt diverses i d’altíssima exigència: hi van sonar clàssics com el motet «Singet dem Hernn» de J.S.Bach, l’«Oda a Santa Cecília» de Händel, l’«Himne» a setze veus de Richard Strauss (que va ser present al concert), peces de Josquin, Jannequin, Victoria i Palestrina, obres d’autors catalans com l’«Elegia eterna» de Granados, «La mort de l’escolà» i «La Mare de Déu» d’Antoni Nicolau, «Muntanyes del Canigó» de Joan Manén i una quinzena de cançons populars catalanes en harmonitzacions recents i brillants de Morera, Millet, Mas i Serracant, mossèn Romeu, Francesc Pujol, Sancho Marraco, Pérez Moya, Cumellas Ribó... La cobla Principal de Peralada va tocar les sardanes «Cants de la terra» de Josep Serra i «Camprodon» de Joan Manén, i l’Orfeó va començar tots els concerts cantant el seu himne, el «Cant de la senyera».

            L’Orfeó no va aconseguir omplir la sala en cap concert i la resposta del públic anglès va ser més freda que la del parisenc. Això no obstant, aquelles actuacions també van generar elogis i anècdotes: un empresari alemany els va proposar fer una gira per Alemanya i Hongria, i Richard Strauss va quedar entusiasmat pel so de la massa coral catalana i en acabar el concert va felicitar efusivament el mestre Millet per la interpretació que havien fet del seu «Himne» a setze veus, una obra d’una complexitat enorme. De fet, Strauss i Millet es professaven admiració mútua i tenien una relació cordial. Pocs dies abans de la gira, Strauss ja havia anunciat al director de l’Orfeó la seva presència als concerts en una carta plena d’elogis: «Us comunico que del 18 al 22 de juny jo també seré a Londres, i no deixaré d’assistir als vostres concerts, a favor dels quals faré tanta propaganda com pugui en la mesura de les meves forces. Ja sabeu com he admirat sempre les audicions extraordinàries del vostre cor meravellós, i el meu sincer desig és que els vostres concerts tinguin l’èxit sensacional de què sou mereixedors. La institució cultural que vós regiu és única  dins el seu gènere, i les vostres magnífiques audicions són dignes de la més alta estima artística, ja que el difícil art del cant a cappella és molt menystingut a Europa, llevat de comptats llocs. Tant de bo que les unions corals dels països que visiteu —i confio que, un dia, també visitareu Alemanya— se sentin estimulades a imitar-vos gràcies a les vostres audicions modèliques.»

            La glòria artística aconseguida per les hosts musicals de Lluís Millet, però, es va tenyir de dol per la mort d’una joveníssima cantaire de l’Orfeó, Carme Tort, el mateix dia de l’últim concert.

Una gira gloriosa i alhora tràgica

«Todas las victorias tienen sus víctimas.» Així començava la crònica al diari «La Vanguardia» del 29 de juny de 1914. La signa Josep Escofet, el periodista que havia viatjat amb l’Orfeó Català a París i a Londres. A l’expedició de l’Orfeó hi havia un centenar llarg de cantaires, alguns dels quals viatjaven amb acompanyants, com fou el cas de Vicenç Tort i Munteis, un nen d’onze anys que cantava al cor de nois (l’equivalent a l’actual cor infantil). En Vicenç hi va anar amb son pare, son germà gran Josep i dues germanes més, Enriqueta i Carme, que també eren cantaires. Gairebé la família sencera; la mare i una altra filla s’havien quedat a Barcelona. Per al petit Vicenç aquell viatge havia de ser inoblidable per gloriós i alhora tràgic.

            En arribar a Londres, la germana d’en Vicenç, la Carmeta, es va trobar malament. Tenia disset anys i era una flor, alegre, riallera i estimada per tots. Sembla que abans de sortir de Barcelona ja no es trobava gaire bé, però les ganes i la il·lusió pels concerts van ser més forts que els dolors. Els símptomes i la dificultat per a orinar que va manifestar a Londres van fer pensar en una urèmia. El dia de Sant Joan, poques hores abans de l’últim concert de la gira, que s’havia de fer al Royal Albert Hall a les vuit del vespre, la noieta va entrar en estat crític. El concert va acabar gairebé a mitja nit i amb l’ovació final va arribar la notícia funesta: la Carme Tort havia mort a mitja tarda.

            En acabar el concert, el petit Vicenç va córrer amb altres cantaires, encara vestits de funció, cap a la pensió on s’havia allotjat la seva família, al 83 de Sinclair Road. Segons ell mateix va explicar anys més tard, a l’estança s’hi flairava un intens perfum de flors... i de mort. La Carmeta jeia freda i blanca, amb el vestit i la mantellina que totes les dones de l’Orfeó duien com a uniforme de concert i amb les mans al pit. El president de l’entitat, Joaquim Cabot, altres membres de la junta com Francesc Matheu, el mestre Pujol (plorant), Comellas, Salvat, Gibert i el director Lluís Millet romanien davant el cadàver encara calent, muts i desolats. Un cotxe de cavalls negre i cobert se la va endur cap al tanatori de Hammersmith, amb els descomunals rams que havia rebut la Barrientos en acabar el concert cobrint el taüt. Molts cantaires, amb en Vicenç al capdavant, a peu, encapçalaven el seguici fúnebre en la nit clara i silenciosa.

            L’endemà a primera hora, l’expedició orfeonística marxava cap al continent, però una delegació es va quedar amb el pare de la difunta per assistir a l’enterrament. La Carme encara jeu al cementiri de Saint Mary, a Keensal Green, a la tomba 136F; així consta a l’esquela, en anglès, que son germà Vicenç va conservar curosament tota la vida. En arribar a l’estació de França, la mare, que s’havia quedat amb la germana més petita i que no en sabia res, va veure arribar els germans vestits de negre i va notar l’absència del pare. La notícia va generar una enorme commoció. El petit Vicenç mai no va poder oblidar aquell moment terrible, però tampoc l’estimació i el consol que tot l’Orfeó li va donar en tot moment. La grandesa de persones i entitats també es mostra en moments tràgics.

            El funeral que es va fer dies després a l’església de Pompeia, de Barcelona, va ser multitudinari i emocionant. Joan Gibert Camins, al recordatori, va escriure: «Va ser una poncella / que al esclatâ anâ al cel / y els sants, quan ella entrava, / van dir: “un ángel més”.» La premsa se’n féu un ampli ressò i fins i tot Xènius dedicà a la noieta una columna del seu «Glosari» a la portada de «La Veu de Catalunya».

            «Siempre, al retornar triunfante un ejército, faltan soldados», deia «La Vanguardia» cinc dies després dels memorables concerts a Londres. Més que un exèrcit, l’Orfeó Català, glòria d’un poble i ambaixador cultural d’un país, es va mostrar aleshores com una família, admirada arreu del món, però solidària i entranyable, que plorava la dissort enmig dels llorers. Perquè l’Orfeó ja era més que un cor. El record d’aquell noiet, servat i relatat amb emoció per la seva filla Montserrat (que també ha estat cantaire de l’Orfeó durant gairebé vint anys i que conserva retalls de diaris, les esqueles i documents diversos sobre aquell fet), ens mostra la cara més humana d’aquesta entitat, un valor que mai no hauria de perdre.

Article de Xavier Chavarria publicat a la revista SERRA D'OR, número 667-668, juliol-agost 2015, pàg. 58 a 61.

Reproduït amb l'autorització de l'autor i de la revista.