DOS CONCERTS PER RECORDAR - EL MERCADAL I AMER 16 d'abril de 2011 - Xavier Merino
Per
recordar, dic, pel cansament de fer dos concerts el mateix dia i un
darrera l’altre. Potser per l’edat, potser per l’edat i la tensió
d’estar atent durant tanta estona, tot i que hi havia joves que també es
van cansar. Però també és per recordar la satisfacció que ens van
produir.
Al Mercadal, el goig de compartir cartell amb el Cor de Cambra i la Capella Polifònic
de Girona, dos cors de bona qualitat. A Amer pel marc incomparable de
l’església romànica i per la càlida acollida del públic que va començar
sobradament l’esforç.
Al Mercadal els tres cants espirituals negres que interpretàrem, “Elijah rock”, “Lord, i want to be a christian” i “Ain’a that good news!”,
van representar una novetat respecte a la música sacra o religiosa que
se sol interpretar en aquestes ocasions. Diverses persones del públic
han confessat que els va impactar el ritme trepidant de l’Elijah Rock,
marcat durant gairebé tota la peça pels baixos i els contrabaixos. Lord,
I want to be a christian destaca per la dolçor nostàlgica de la melodia
acompanyada per acords amb notes molt greus, a l’estil dels cors negres
americans. El tercer espiritual negre, Ain’a that good news, torna a
set un cant amb un ritme molt ràpid, molt sincopat i amb acords plens i
vibrants. L’acord final, que comença pianíssim i creix ben de pressa cap
a un fortíssim, és impactant. Algú em va comentar que havia anat molt
bé que, a més de dissonàncies, cosa que algunes de les peces
interpretades pels altres cors també tenien, haguessim fet una
demostració de síncopes i ritme. La Interpretació
va ser completada amb una Ave Maria de Franz Listz, peça molt romàntica
i una mica fúnebre, tal com correspon a aquests dies i An irish
blessing, pregària irlandesa amb una melodia molt agradable i suau.
Personalment he de confessar que això del ritme ràpid sincopat m’ha
costat molt de seguir.
A Amer, vam completar el programa amb un seguit d’obres de caire religiós que ja havíem interpretat anteriorment. Em satisfà remarcar que contra el que feia preveure el partit Madrid-Barça que començava a la mateixa hora que el concert, hi hagué una bona assistència de públic, tot i que algunes persones estaven amb el transistor a la mà i entre peça i peça escoltaven si hi havia alguna novetat. També va ser remarcable la coca de crema, que entrava primer pels ulls i després, suaument, per la boca, i els bunyols, tot excel·lent.
Vull felicitar especialment la Sara perquè, tot i que li ha costat, ha aconseguit que la mirem més a ella que no pas a la partitura. Li agraeixo de tot cor la infinita paciència que demostra amb la malaptesa dels cantaires, almenys amb la meva. M’ha retornat el goig de cantar.
Publicat inicialment per Lluís Gil el 22 d'abril de 2011
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada