CAP AL CONCERT DE FIRES 2013 - Xavier Merino

Divendres vinent reprendrem el treball de cara al magne concert de Fires o, si us ho estimeu més, de Tots Sants. I el de Caldes de Malavella quinze dies abans.

Fa uns dies, abans del seu concert a Torroella de Montgrí, Jordi Savall deia que per interpretar bé qualsevol obra musical cal estimar-la. Si no l’estimem, ni la interpretarem bé, ni la farem arribar al cor dels qui ens escolten.

Això em va interpel·lar: com ho he de fer per arribar a estimar una obra que, d’entrada, pot ser que ni tan sols m’agradi? I la memòria se’m va activar: l’any passat vam cantar unes cançons de Xavier Montsalvatge que de bon començament no m’agradaven gens ni mica. En canvi van acabar agradant-me i sent-me ben plaents. Continuaven sent difícils, això sí, i se’m van resistir fins a darrera hora. I què vaig fer? Mirar d’entrar-hi a fons. Com? Escoltant-les atentament quan les assajàvem, per cordes o totes les veus juntes. Escoltar amb atenció permet de copsar els detalls melòdics i harmònics de l’obra que assagem i permet de valorar l’esforç de l’autor per idear-la i donar-hi forma. Mirar de posar-se a la pell del compositor i intentar descobrir què ens volia dir, què volia transmetre quan va escriure aquella obra. Tot plegat farà que arribem a valorar-la cada vegada més i, en el nostre interior, donarem gràcies al compositor per haver-la escrita. Aquests sentiments que podem arribar a assolir deuen ser, més o menys, que hem aconseguit el que deia Savall: que ja estimem aquella obra.

Un cor és un instrument musical i una empresa col·lectiva. Entre tots, directora i cantaires, hem d’aconseguir que soni bé, que el so sigui agradable i afinat, amb modulacions i dinàmiques ben marcades que atreguin constantment l’atenció del públic.

Aconseguir-ho demana una atenció i concentració màxima per part de tots els integrants del Cor, des del primer assaig d’una obra fins que se n’acaba la interpretació en públic. El resultat és responsabilitat de tots: de la directora, que és la instrumentista, i de totes/tots les/els cantaires que, en conjunt, som l’instrument. I potser, de vegades, no n’acabem de ser prou conscients.

En la reflexió que vaig fer en acabar les vacances de l’estiu de 2012 deia: I cal que em mentalitzi que per poder treure un bon resultat de mi mateix he d’estar ben concentrat i atent, sense deixar-me distreure pels mosquits, les falenes i altres insectes, voladors o no, que solen compartir amb nosaltres el mateix local.

I enguany m’agradaria esmentar una altra de les coses que sovint ens distreuen: les ganes de parlar amb els veïns, sembla que impossibles de contenir, que tots portem dintre. I els qui no parlen fan volar la imaginació per la lluna de València. No us heu fixat en la quantitat de vegades que cal repetir una entrada perquè una bona part dels cantaires d’una corda no estaven prou atents? Jo el primer.

Crec que cal que cadascú de nosaltres reflexioni per mirar què pot aportar al Cor, per millorar el rendiment dels assaigs i mirar de penetrar al teixit o brodat musical de cada obra que cantem per entendre-la i estimar-la.

Personalment crec que estar atent quan les altres veus assagen la seva part ens ajuda molt a veure i entendre l’estructura rítmica i harmònica de l’obra i quan en coneixem bé el que fa a cada moment cadascuna de les veus, tenim més seguretat en l’afinació i en les entrades. La Sara ens ha dit i repetit moltes vegades que, mentre cantem, hem d’escoltar les altres veus. Ens hem de sentir integrats al conjunt, ser conscients que formem part d’un col·lectiu, que no és cadascú de nosaltres tot sol qui canta i interpreta, i que cadascú s’ha de responsabilitzar del que li toca fer a cada moment. Si ho fem així el conjunt serà harmoniós i agradable i ens sentirem contents de la tasca feta. Feta per cadascú, però com a membre del conjunt, no com a individualitat. És com allò que es diu del mar: és un conjunt de gotes d’aigua que no es distingeixen l’una de l’altra. Nosaltres, com a persones, és evident que sí que ens distingim l’una de l’altra, però el so del Cor ha de ser de conjunt, sense individualitats que destaquin. Pensem-hi!

Xavier Merino – 4 de setembre de 2013

Entra inicialment per Lluís Gil el 5 de setembre de 2013