Blog Cor Maragall de Girona

L’obra És, segurament, la peça més coneguda i interpretada del compositor austríac Erns Toch tot i que ell no la considerava pas de les seves obres més brillants i reeixides. Era el darrer temps, l’únic que s’ha conservat, de la suite parlada Gesprochene Musik, tot i que tenim notícia no confirmada que es pot haver trobat la resta de l’obra en un arxiu. És un ‘coral parlat’ en forma de fuga i la seva principal característica és l’absència de melodia i d’harmonies. Es serveix del text per provocar una polirítmia o combinació de diferents frases rítmiques al mateix temps. És fuga perquè presenta un tema (subjecte) que es pres i reprès per totes les veus fins que totes l’han exposat. Després introdueix uns elements diferenciadors de les veus, similars però no sempre iguals, que configuren diferents episodis de desenvolupament o divertiments que porten a una nova entrada del tema. Aquests episodis solen emprar els mots Nagasaki i Yokohama, En aquesta fuga l’ordre

Bon dia, benvinguts! Joan Grimalt, músic i filòleg, diu que “la música acompanya les activitats humanes, importants i no tant importants”. I si bé no diu a quines activitats  es refereix, ve a dir que a activitats de tota mena. Som a Fires i vet aquí que intentant buscar tres peus al gat, m’he entretingut a mirar on és la música en la programació d’aquestes festes durant les quals hi ha activitats molt diverses i per a tothom. Resulta que la música és a tot arreu. És present a les cercaviles. Acompanya els capgrossos i els gegants en el seu recorregut pels carrers de la ciutat i acompanya els infants que, amb cara de sorpresa uns i d’angúnia o espant altres, se’ls miren com si fossin sortits d’un conte. També hi ha música per als joves que van a les barraques. Molts grups i de diverses tendències, ja entrada la nit, posen a prova, amb els decibels dels seus aparells, la resistència auditiva dels joves que escolten, que no ballen, el s

La sala de cambra de l'Auditori del Parc de la Devesa va acollir ahir el tradicional concert de Fires del Cor Maragall. Sota la direcció de Sara Pujolràs es van interpretar obres a  capella  de diferents èpoques i procedències geogràfiques. L'any passat el cor va fer 30 anys, en molts dels quals la directora va ser Maria Àngels Alabert.  Foto i text: Diari de Girona, 2/11/2010 Publicat inicialment per Lluís Gil el 2 de novembre de 2010

En Quim i l'Isaac Amics del COR MARAGALL. Encara estic emocionat del concert d’aquest matí.Tots els que hi érem ens ho hem passat molt bé. Aquest Cor Maragall és una altra cosa. Veig que aneu creixent en nombre i en qualitat interpretativa. La presentació d’en Lluís Gil ha estat perfecta. Tots l’hem escoltat  amb atenció, perquè ha dit moltes coses bones de la música. Realment la música omple tots els espais i d’alguna manera o altra els cors de tothom. I què dir del concert? Jo, potser no sóc gaire objectiu, però heu estat formidables. El programa tant ben escollit, la posada en escena, la interpretació, l’afinació i la Sara, amb la seva direcció, ha fet un cor nou. Només de sortir a l’escenari ja es preveia el que seria el concert. Els nervis i la tensió que hi posàveu presagiaven un gran matí de bona mùsica. Es veia que teniu ”feeling”.  Del programa no en puc destacar res, des de la primera peça fins la darrera, per a mí han estat

Ja hem fet el concert d’enguany. Per al públic que no ens havia sentit des de l’any passat, ha estat una bona sorpresa: canvis notables en el repertori amb incorporació de peces amb força ritme i una mica d’exotisme, inici d’introducció d’escenografia i la traca final de la Fuga Geogràfica. A la sortida del concert, en coincidir al vestíbul de l’Auditori amb el públic que sortia de la sala, hem pogut veure com tothom sortia content, amb un somriure obert i felicitava els cantaires que coneixia. Hi ha hagut alguna anècdota emotiva, com ara un excantaire que em deia que s’havia emocionat molt. I alguna altra de divertida com la d’una senyora força gran que deia que el concert li havia agradat molt però que “llàstima d’aquella última peça tan moderna”. Ja li he aclarit que “aquella última peça tan moderna” té vuitanta anys, o sigui senyora, que com a mínim és tan gran com vós. Crec que els cantaires també hem quedat ben satisfets. És clar que hi ha hagut ten