LA 9a DE BEETHOVEN, FITA CULTURAL EUROPEA - Josep Poch Clara
El 7 de maig de 1824, al Teatre de la Cort Imperial de
Viena, el públic assistia a un moment que acabaria marcant la història de la
música. Aquell vespre s’estrenava la Novena simfonia de Ludwig van
Beethoven, una obra monumental que, dos segles després, continua essent un
símbol cultural d’Europa. L’impacte fou immediat: no només per la seva
grandiositat sonora, sinó per la incorporació inèdita de veus humanes en una
simfonia, culminant amb l’Oda a l’alegria, basada en un poema de
Friedrich Schiller. Aquella estrena, però, té un component gairebé llegendari.
Beethoven, completament sord, dirigia l’obra sense poder sentir ni una sola
nota. Quan la simfonia va acabar, el públic esclatà en aplaudiments, però ell
continuava d’esquena, aliè a l’ovació. Una de les solistes el va fer girar
perquè pogués veure l’entusiasme del públic.
La Novena no només és una fita musical; és
també un manifest humanista. L’Oda a l’alegria s’ha convertit en un
himne a la fraternitat, fins al punt de ser adoptada com a himne per les
institucions europees. En una època convulsa, marcada per guerres i conflictes,
Beethoven va saber expressar una aspiració universal que encara avui ressona amb
força. La vida del compositor, però, no fou gens plàcida. Nascut a Bonn el
1770, en la seva infantesa va ser maltractat pel seu pare, com molts nens
d’aquells temps. De jove es traslladà a Viena, aleshores capital musical
d’Europa, on va obrir-se camí amb gran esforç. Tot i l’èxit assolit, mai no va
encaixar del tot en els cercles socials. Era un home de caràcter difícil i amb
una personalitat irascible. De fet, canvià nombroses vegades de domicili per
conflictes amb veïns i propietaris, incapaços de tolerar els seus hàbits, el
seu geni tempestuós i les llargues sessions musicals.
Musicalment, Beethoven és una figura inclassificable.
Va partir del classicisme heretat de Haydn i Mozart i va obrir la porta al
romanticisme. Les seves innovacions van trencar esquemes i van redefinir el
paper del compositor com a creador lliure. La seva obra no s’enquadra dins un
moviment artístic: Beethoven és Beethoven i punt. La sordesa, que començà a
manifestar-se quan tenia uns 28 anys, va anar avançant i amb el temps, la malaltia
va avançar inexorablement fins a deixar-lo completament aïllat del món sonor;
als 40 anys gairebé no hi sentia. Aquest fet es convertí en una tragèdia
personal, ja que, per a un músic, perdre l’oïda és una condemna terrible.
Paradoxalment, aquesta limitació no va frenar la seva creativitat; potser fins
i tot la va intensificar. Beethoven componia des de l’interior, des d’un espai
mental on la música existia amb una puresa absoluta.
Dos-cents dos anys després de la seva estrena, la Novena
simfonia de Beethoven continua emocionant i arribant al cor de qui
l’escolta, sigui aficionat a la música clàssica o no. Es programa i
s’interpreta a sales de concerts de tot el món, s’ha utilitzat en pel·lícules,
en publicitat i és una obra que transcendeix el temps i les fronteres, que
parla d’ideals universals i que ens recorda la capacitat de la bona música per
elevar la condició humana. Ara que la cultura europea està en decadència i els
mateixos europeus sembla que la ignoren, cal recordar més que mai que Beethoven,
geni controvertit, ens va deixar una de les creacions més extraordinàries de la
història de la música. I en cada interpretació que es fa, en qualsevol lloc del
planeta, quan el públic aplaudeix, es repeteix una vegada i una altra aquella
primera ovació que ell mai no va poder sentir.
Article de Josep Poch Clara, Catedràtic d'Ensenyament Secundari, publicat al diari El Punt Avui, diumenge 10 de maig de 2026
Il·lustració de Florent
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada