CAMINADES AMB COR: SALT DEL TIMBARRO - 8.2.2026 - Joaquim Güell Poch
Aquesta caminada tenia pensada fer-la més cap a la primavera, que és quan plou i es podria veure un salt amb molta aigua. Però la meteorologia té aquestes coses, un mes que sol ser molt sec, aquest any, ens ha portat llevantades que han ben regat tot el país. Per aquest motiu vaig proposar anar al Salt del Timbarro per veure’l amb tot el seu esplendor i la veritat és que no ens va decebre. La riera d’en Xuncla, normalment, sol baixar amb poca aigua i fa que tant el salt com la gorga enfront seu siguin molt minsos.
Ens vam trobar a les 9 del matí al pàrquing del pavelló de Fontajau. Aquesta
vegada érem poquets però molt animats i amb ganes de passar una bona estona. Abans
de començar els vaig proposar de fer un afegitó més cultural i tots hi van
estar d’acord.
Doncs com he dit,
sortim del pàrquing de Fontajau, agafem el Carrer de Can Sopa, que una part és
asfaltat i l’altra es converteix en un corriol que forma part d’un jardí que
ens porta a la base del Puig d’en Roca. Tant bon punt vam agafar el corriol al
seu costat esquerre vam veure un rectangle de formigó. Els vaig explicar que
aquest rectangle formava part de la base de un dels antics “Albergues
provisionales”. Com el seu nom indica van servir durant un temps per donar
habitatge provisional a un munt de gent que vivia en barraques. En els anys
50-60 del segle passat a Girona hi havia molt de barraquisme, sobretot als
afores de Girona. Un lloc de barraquisme va ser el castell de Montjuïc. Aquests
“albergues” van anar desapareixent quan es van fer els blocs d’edificis per
part del «Patronato Provincial de la Vivienda de Gerona» al barri de Germans
Sàbat, entre altres llocs de Girona.
Continuem la caminada i
comencem a pujar cap a Puig d’en Roca i, en el primer revolt de la carretera
asfaltada, s’hi troba un antic forn de calç. Fa un temps enrere s’hi va fer una
actuació per netejar-lo i dignificar-lo, però la gent és bruta, i hi vam trobar
làmines de persiana, llaunes i altres brutícies.
Vam tornar al camí de terra que puja per darrera del Puig d’en Roca fins arribar on hi havia hagut el camp de futbol de la Penya Doble Set. Passem els edificis d’acollida de menors i de la Residència de Gent Gran.
La caminada continua
pujant fins a trobar un corriol a mà esquerra que ens porta a una pedrera. Aquí
veiem que les pedres acaben de forma punxeguda. Una de les possibles
utilitzacions era per fer els sarcòfags que utilitzaven els jueus. A nivell
geològic podem veure que la pedra és sorrenca. Enfront hi ha el Puig de la Bateria
i allà la pedra és nummulítica i tot i estar un puig al costat de l’altre, la
morfologia de les pedres ha canviat.
Continuem el corriol
dins els boscos de Taialà fins a arribar a la Torre de Taialà o del Cerdà.
La torre és una casa
pairal dels segles XV–XVII de propietat privada, actualment abandonada i molt
malmesa. És una masia fortificada amb una torre circular al nord i talussos
defensius a la majoria de les parets exteriors. Està catalogada com a Bé
Cultural d’Interès Nacional, però repeteixo totalment abandonada i cau a
trossos. És una bona mostra de com es cuida el nostre patrimoni.
Ben bé al costat de la
Torre hi ha una de les pedreres de Taialà. Se’n treien blocs de pedra sorrenca
que els romans feien servir per fer les muralles de Gerunda. Un lloc on encara
es poden veure aquests blocs és a la base de la Torre Rufina a la Plaça de Sant
Domènec.
Posteriorment van veure que es desfeia i van començar a utilitzar la pedra
nummulítica que és més dura.
Fins aquí la part més
cultural de la caminada, ara comença la part més natural. Vam agafar el camí
que travessa els boscos de Taialà fins arribar a l’autopista. Quan travessem el
pont hem canviat de municipi, ara som a Sant Gregori però fem uns 100m de
carretera asfaltada, la deixem i tornem a canviar de municipi: ara som a Sarrià
de Ter. Coses de les divisions humanes. Al cap de poc agafem un corriol a
l’esquerra que ens endinsa als boscos d’en Xuncla. Passem pel costat de Can
Marieta i Can Xuncla. No ho veiem pas però estem resseguint el curs de la riera
d’en Xuncla, entre ella i nosaltres tenim pel mig camps i boscos. Al camí que
seguim s’hi poden veure les marques de les rodes dels carros, demostració que
va ser molt usat temps enllà. Passem pel pont Font Perpinyà però si no t’ho
diuen passa desapercebut. Fins que arribem a Can Sais i ja sentim la remor que
fa l’aigua quan cau.
Ja som davant del Salt
del Timbarro, la riera va alegre i el salt ens ho demostra. El gorg és ple i es
impossible travessar la riera, cosa habitual en temps de sequera. A l’altre
costat de la riera veiem el molí fariner
d’en Tomàs construït el segle XIX.
Continuem una mica més
amunt i trobem la resclosa d’en Tomàs, des d’aquest punt es portava l’aigua cap
el molí. Continuem camí amunt al costat del riu per trobar-nos amb una cosa
curiosa, unes moles de molí. En un tram del riu hi ha unes quantes moles, que
es veuen perfectament. Són a dins de l’aigua i són inacabades. Unes estan més
enllestides que d’altres.
Una vegada vistes les moles, una cosa curiosa per a nosaltres però que encara no fa tants anys eren ben necessàries, comencem la tornada cap a Fontajau. Ho fem per un camí diferent del que hem vingut. Per diferents corriols sortim davant dels Ocells Perduts, continuem per un altre corriol al costat de l’antiga jardineria i sortim al camí de Sant Medir a Germans Sàbat. Tornem a travessar l’autopista pel mateix lloc i passem pel costat fins a arribar al barri de Germans Sàbat a l’alçada del camp de futbol. Agafem el carrer Puig d’Adri i després el carrer Torre de Taialà i amb un no res som de retorn al pàrquing del pavelló de Fontajau.
Joaquim Güell Poch, 8 de febrer de 2026
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada